divendres, 24 de febrer del 2017

Orpí, conqueridor i català


Joan Orpí (Piera, 1593 - Nova Barcelona, 1645) és possiblement un dels personatges menys estudiats de la nostra història tot i ser el fundador de la Barcelona veneçolana, la nostra homònima més llustrosa. Per complementar el solitari estudi que li dedicà l’historiador i geògraf Pau Vila, acaba d’aparèixer «Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya» de Max Besora publicat per Ed. Males Herbes (febrer, 2017). Ell llibre segueix les passes de l’intrèpid explorador des de la infantesa a la seva Piera natal, els estudis a Barcelona, els inicis a la vida professional adulta, la travessa de la península fins arribar a Sevilla i finalment tota la seva aventura americana.

Que ningú s’esperi però un llibre d’història, ni tan sols una novel·la històrica: «Aventures i desventures…» utilitza els seu protagonista per encadenar un seguit d’episodis picarescos, fantàstics i pintorescos que es proposen el saludable objectiu de l’entreteniment tot barrejant gèneres molt diversos. La nòmina de personatges no podria ser més acolorida: el nan delinqüent Triboulet, la transvestida Martulina, l’esclau negre Estebanico, l’indígena alfabetitzat Araypuro… Hi figuren també nombrosos personatges històrics com Miguel de Cervantes, el bandoler Perot Roca Guinarda, el rei Felip IV o el missioner Pere Claver, de vegades amb cronologia una mica forçada. Però davant d’acusacions d’inversemblança, l’autor es cura en salut i atribueix tot el relat a un capità que narra els fets oralment durant el setge de Barcelona de 1714.

El llenguatge de la novel·la és el català d’ara mateix, però els diàlegs empren un estil i una ortografia arcaics, amb algun anacronisme i també algun estirabot. En Besora no seria en Besora si no tendís a l’humor i a la poca solta, de vegades francament idiota. Això pot ser una virtut per alguns lectors, una penitència per d’altres. Poseu-vos a prova amb aquest fragment:
Mentre la Nova Catalunha es preparava per a la guerra, l’Araypuro nedava sol-solet i tot panxacontent un dia, dins les aigües d’un rierol aiguablau, mentre ullà, així, de sobte, un escamot de soldats de les tropes reials entre els arbres selvàtics.
—¿Cómo le va, mestizo? —preguntaren aquests des de la riba.
—Regularín —digué ell, practicant el crol sense immutar-se.
—¿Chapoteando feliz como un cocodrilo?
—Má o meno…
Sense més dilació i només per diversió, l’escamot carregà i disparà els seus arcabussos sobre ell. Tal qual.
—Laputaquiparió… ¡estos andan buscando bronca!
L’Araypuro els odià mentre anava sortint de l’aigua, fent l’estil papallona. Llavors es posà a córrer per la selva mentre els soldats reials el perseguien com qui persegueix un animal cinegètic d’alt valor energètic. I Araypuro els odià encara més. Tots plegats van córrer llegua i mitja. I, després, van seguir corrents. En la persecució selvendins, tots foren atacats per formigues vermelles pica-que-pica, paparres gonorreiques i abelles una mica assassines.
El relat permet alguna reflexió històrica o antropològica i fins i tot algun paral·lelisme amb situacions presents d’ànsia independentista; però el que predomina és una certa diversió pueril, incapaç de suportar equilibradament gairebé cinc-centes pàgines de peripècia. Encara així, seria suïcida menystenir una novel·la catalana on són presents pirates, andaluses calentes, reis Habsburg, filibusters, calamars gegants i amazones. Com si n'anéssim tan sobrats!

2 comentaris:

  1. Pinta a imprescindible. Fa temps que no tenim oportunitat de fer alguna riallada a costa nostra. Amb tanta transcendència solem perdre el sentit de l'humor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A més, l'home era de Piera, com qui diu el poble del costat.

      Elimina