divendres, 29 de desembre de 2017

Acadèmia de jedis

Suposo que intentar calibrar de forma objectiva el «The Last Jedi» de Rian Johnson no té gaire sentit: els fans de la saga Star Wars sempre trobaran motiu de satisfacció, encara que sigui des de la dissidència del seguidor acèrrim; mentre que els que mirem de mantenir el cap fred davant de l’univers que va idear George Lucas,en una galàxia cada dia més llunyana allà pel 1977, ens farem creus de la quantitat de neurones essencialment vàlides esmerçades en una franquícia que ha esdevingut cada vegada més estúpida quan més seriosament s’ha pres a si mateixa.

Els que esperessin que Rian Johnson —apreciable autor de films tan estimulants com «Brick» o «Looper»— escapés de la maledicció «zombie» pròpia de can Disney i altres grans estudis de Hollywood i aportés una mica de personalitat a la seva aportació a la franquícia, faran bé de mirar cap a una altra banda. «L’últim jedi» evita la còpia de paper carbó que era «El despertar de la força» en relació a «Una nova esperança», però no deixa de ser la baula depriment al bell mig de la trilogia, molt a la manera de «L’imperi contraataca».

Que sigui depriment no hauria de suposar un problema: se sol considerar «L’imperi contraataca» com el millor Star Wars possible; les febleses del film s’haurien de buscar a una altra banda. La seva descomunal durada en podria ser una: dues hores i mitja són molt minuts de pel·lícula i el guió rarament els justifica quan no els dilapida en passatges d’escàs interès.

Tres trames paralel·les es van intercalant per donar varietat a l’acció, tot i que només una d’elles aporta algun progrés en el desenvolupament de la saga. Em refereixo a l’arribada de Rey (Daisy Ridley) a una remota illa del planeta Ahch-To, on sol·licitarà que l’últim dels jedis Luke Sywalker (Mark Hamill) s’uneixi a la Resistència. Tot i que aquesta subtrama es presenta molt fragmentada i amb una evolució dels personatges una mica incomprensible, almenys gira entorn de la Força, la religió Jedi i el Costat Obscur, conceptes molt estimats pel fan estàndard. A més, tant Ridley com Hamill ofereixen les millors interpretacions de l’ampli elenc, i Kylo Ren (Adam Driver) fa un tercer en discòrdia força acceptable.

La segona trama implica l’eixelebrat pilot Poe Dameron (Oscar Isaac), sempre embarcat en maniobres pírriques assimilables al fracàs. Com a personatge és un zero a l’esquerra i només serveix com a excusa per algunes bones escenes d’acció. Incomprensiblement Leia Morgana (Carrie Fisher) se’l mira amb bons ulls, encara que representi un perill pel futur de la Resistència. Ni Isaac (un bon actor perdut en un paper de merda) ni Fisher (una actriu mediocre, a mitges perdonada per fer un paper pòstum) són capaços de salvar un material tan anodí.

Pitjor ho tenen Finn (John Boyega) i Rose Tico (Kelly Marie Tran), que s’han d’embarcar a la recerca d’un McGuffin en un altre planeta llunyà. L’excursió, apart d’alguns escenaris pintorescos (la quota Mos Eisley), oferirà la digressió més innecessària de tot el film, aquella que es podria extirpar sense que res del resultat final canviés. Quan els personatges de Poe Dameron o Finn foren introduïts a «El despertar de la força», el benefici del dubte els concedí unes generoses possibilitats que s’han vist àmpliament defraudades. El que passa també amb el Suprem Líder Snoke (Andy Serkis sota moltes protesis), al qual liquiden abans de saber d’on ve.

I és que una de les coses que més dolen en aquestes grans maquinàries cinematogràfiques de fer diners són els talents malbaratats que s’hi involucren. Lupita Nyong’o (deformada per computadora) o Gwendoline Christie (tapada per una màscara metàl·lica) esdevenen les primeres víctimes d’un ball de bastons on també cauen grans actors als quals se’ls exigeix poca cosa o no res: Laura Dern i Benicio del Toro en són els exemples més conspicus.

«The Last Jedi» conté algunes escenes memorables, sobretot a la part final, on el color vermell és visualment tan important. És una pel·lícula digna d’oblit, que guanyarà una milionada a taquilla, perquè tots som addictes a la xocolata i altres aliments insalubres.

7 comentaris:

  1. No em pensava que aniries a veure-la!

    ResponSuprimeix
  2. Jo també l'he vista -però en el meu cas no és tan pecaminós ;)- i ni l'addicció a la xocolata ni el sense of wonder ni els efectes especials salven aquest film. Al nivell dels pitjors de la saga - o sigui, la quasi totalitat- i a més, amb l'afegit d'incorporar una nova espècie, els piggies, tan insuportables com els ewoks o l'infame Jar-Jar

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi vaig per acompanyar en Josep. Em sembla que no es diuen piggies, però ja t'he entès.

      Suprimeix
    2. Tens raó, acabo de comprovar-ho i es diuen porgs. M'he fet un embolic entre pig i porc :)

      Suprimeix
  3. Ja saps que et diré abans que ho digui, no? Doncs si, un altre film de Star Wars que m’agrada, no et diré que m’encanta, però m’has de reconèixer que el final et toca una mica la fibra hi tot. La part de l’illa d’en Luke l’he trobat una mica lenta, serà que sóc més de naus espacials que de merdes místiques. Ah, i el gir argumental amb la dona de Juràssic Park no està malament. En canvis els pingüins de peluix de l’illa del Luke em sobren.

    ResponSuprimeix
  4. Sí, però per arribar al final s'ha de passar per molta palla. I un respecte per Laura Dern, que és molt més que la dona de Juràssic Park.

    ResponSuprimeix