dimarts, 19 de desembre de 2017

«Faits divers»


La nit del 18 de gener de 2011 Laëtitia Perrais, una noia de divuit anys d’un poblet del departament de Loire-Atlantique, va ser violada, assassinada i esquarterada. L’autor del crim fou identificat ràpidament, mentre que les restes del cadàver trigaren algunes setmanes en aparèixer. Les característiques especials del cas, on aviat s’hi abocà una important presència mediàtica, el convertiren en tota una commoció nacional, que fins i tot aprofità el president Nicolas Sarkozy per treure-hi algun demagògic rèdit polític.

Com que França, des de fa una pila d’anys ja no sembla el nostre país veí (com ho havia sigut durant segles), de tot això no en vam saber res. Però el que el periodisme local allunya, ens ho apropa la literatura universal. I així el professor d’Història a la Universitat Paris XIII Ivan Jablonka va escriure tot un senyor llibre sobre aquest crim i les seves circumstàncies. Al seu país d’origen fou molt ben rebut i obtingué d’una tacada el Prix Le Monde, el Prix Médicis i el Prix des Prix. O sigui que poca conya. O molta conya, segons el vostre punt de vista sobre això de les medalles i trofeus. En català l’han titulat «Laëtitia o la fi dels homes», l’ha traduït Marta Marfany Simó i l’edita Anagrama.

Jablonka —que presenta d’entrada seriosos credencials d’historiador acadèmic, amb bibliografia inclosa—, exhibeix gran altura de propòsits i pretén explicar-nos la passió i mort de Laëtitia Perrais més com un fruit del context que com una explotació morbosa típica de la premsa groga. Vol evitar, diu, la mitificació del criminal, mentre explora tot el que hi hagué de biografia plena a l’experiència prèvia de Laëtitia. Certament la vida de Laëtitia i de la seva germana bessona Jessica no fou exactament típica, amb una barreja d’ingredients potencialment explosius: famílies desestructurades, violència domèstica, problemes mentals, delinqüència, intervenció dels serveis socials, famílies d’acollida, abusos sexuals… Però més enllà d’un panorama no tan estrany en les classes més desprotegides, tampoc es pot considerar que fos extraordinària. Però Jablonka ja ha escollit el seu tema i farà tot el possible per convèncer-nos que aquella noia —que es comportava en totes les seves manifestacions externes com una jove normal—, amagava en el seu interior un drama insondable (que jo no he sabut llegir).

Això és el que pot passar quan un historiador vol fer literatura: que desitja veure el que no hi ha i que acaba sent una mica cursi (sobretot si és francès). No negaré que l’home s’ha documentat i que l’exposició dels materials, amb contínues anades i vingudes entre el present i el passat, li queda força amena. Però la prolixitat de detalls macabres (que acaben repetint-se), posen a prova les defenses del lector.

No hi he sabut veure el motiu de tants premis, la veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari