dilluns, 11 de desembre de 2017

Aigües miraculoses


La necessitat tan humana d’introduir a la teva vida algun element irracional és un fenomen que sempre m’ha intrigat. Tradicionalment aquestes creences màgiques les subministrava la religió; però en els nostres temps més positivistes les pseudo-ciències han suplantat aquest paper. Sensible com sóc a aquest assumpte, no és d’estranyar que m’hagi acostat amb interès a «Amb l’aigua al coll» (Ara Llibres, 2017) novel·la del biòleg i divulgador científic Daniel Arbós, de la qual en Salvador Macip (que a més hi fa un cameo) ja ens havia fet una ressenya positiva.

L’argument té un plantejament bastant simple d’explicar. L’Aurembiaix, en Dídac i en Toni són tres antics companys d’escola que es tornen a retrobar al cap dels anys. Ella té una masia a la falda del Montseny, on es dedica a organitzar cursos de teràpies alternatives. L’emprenedor Dídac, que acaba de quedar-se sense feina, en sentir un comentari de la seva fidel secretària Teresa, decideix muntar un negoci a partir de les virtuts curatives de l’aigua de mar. En Toni, investigador químic a la recerca de subvencions, esdevindrà el seu còmplice reticent. L’èxit de l’empresa els agafarà una mica desprevinguts, però els problemes no trigaran a aparèixer.

Ningú no ha d’esperar d’«Amb l’aigua al coll» una gran ambició literària: es tracta d’un entreteniment tragicòmic, amb personatges arquetípics i un desenvolupament de traç gruix, poc preocupat per la versemblança dels detalls. En realitat, la seva intenció és més aviat didàctica (el que abans anomenaven «enseñar deleitando») i el seu objectiu és el de revelar les trampes de tanta pseudo-ciència alternativa. Els tres protagonistes assumeixen els punts de vista emblemàtics de la qüestió: la hippy Aurembiaix n’és la consumidora acrítica, Dídac és l’aprofitat que n’obté algun benefici econòmic, mentre que Toni exerceix de portaveu de l’escepticisme científic.

El llibre m’ha entretingut poc, però m’ha interessat prou pel seu paper militant de defensa de la ciència. Conté molts fragments discursius, amb arguments raonats i contundents contra la falta de senderi del personal. Literàriament signifiquen un error conceptual; però m’han resultat ben informatius en qüestions com són l’èxit popular de l’homeopatia. Com a mínim fa pensar, que ja és molt.

6 comentaris:

  1. Com bé dius, que un llibre faci pensar una mica és una fita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, tots els bons llibres fan pensar.

      Elimina
  2. Mmm... doncs tenia pensat comprar-lo. De fet, vaig preguntar per ell a la llibreria i no el tenien en aquell moment, però pensava posar-lo a la cistella de Reis. Ara em fas dubtar, perquè em sembla que en trauré la mateixa opinió que tu, un interès en el tema però una decepció literària per sentir-me alliçonat en la matèria. A més, jo no necessito que ningú em convenci de l'estafa de les pseudo-ciències. Així que ja veuré, com que he sentit que és fàcil de llegir igualment potser l'acabaré portant a casa igualment, però temo que coincidirem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que estàs al cas, no aprendràs res de nou. Jo l'he llegit de la biblioteca.

      Elimina
  3. Quantes vegades la pseudo ciència ha quedat absorbida per la ciència?. Al llarg dels segles deu haver estat un no parar. Freud era un bruixot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no ho has entès. És fàcil distingir ciència i pseudo ciència. És qüestió de mètode. I Freud continua sent un bruixot.

      Elimina