dimarts, 12 de desembre de 2017

Jo robot, tu més

Diria que fa cosa d’un any no hi havia artefacte més calent (ni més car), en el món de les sèries televisives, que el «Westworld» de la HBO. Es notava que havien buidat la casa per la finestra, tant pel luxe del seu repartiment (Ed Harris!, Hannibal Lecter!, Birgitte Nyborg!), com pels valors de producció i per uns títols de crèdit que seguien a la perfecció les imatges mecàniques i les hipnòtiques sintonies de Ramin Djawadi, que mimetitzaven la sèrie de més èxit de la casa: «Game of Thrones». Malgrat les crítiques extàtiques, un any més tard, l’entusiasme anterior s’ha refredat convenientment, o així m’ho sembla. Hi ha gaire expectació per la segona temporada prevista pel 2018? No la percebo.

«Westworld» es basa en una novel·la del difunt Michael Crichton, i en un film bastant apreciat de l’any 1973 que el mateix autor dirigí, on el carismàtic Yul Brynner feia de pistoler robòtic en un parc temàtic ambientat al far-west. De la translació televisiva se n’han ocupat Jonathan Nolan (guionista habitual del seu temible germà Christopher) i la seva esposa Lisa Joy. Si ho hagués sabut per endavant (jo, que no suporto les altes pretensions de tota l’obra dels germans Nolan) potser no hauria caigut en el parany.

La sèrie parteix de la idea original de Crichton —una mena d’Esplugues City habitada per robots, on els visitants podien, tot jugant a indis i cowboys, lliurar-se als més baixos instints de violència i fornici sense haver de patir cap càrrec de consciència—, però la desenvolupa de manera autònoma i molt lliure al llarg de deu capítols de cinquanta o més minuts. Com que el primer capítol ens introdueix en aquest món sense molestar-se a explicar-nos les seves regles, la corba d’aprenentatge de l’espectador resulta més aviat àrdua. De fet «Westworld» se centra sobre tot en els androides que habiten el parc i els membres de l’equip que gestiona les instal·lacions. En canvi, el punt de vista dels visitants és gairebé absent (es diria que n’hi ha d’haver molt pocs) i pràcticament es limita a tres personatges privilegiats, que són a més accionistes reals o potencials del negoci.

A mesura que avança la temporada, i gràcies a que l’evolució dels personatges robòtics es desenvolupa en forma de bucles, anirem entenent una mica més el funcionament del parc, tot i que serà millor no fer-se gaires preguntes sobre els insolubles problemes logístics que això planteja. Però, tot i que ens arribem a fer una idea de què va tot plegat, quin motiu tenim per seguir i interessar-nos per aquests personatges? Sí, és clar, els capitalistes malèfics busquen el benefici sense esforç i sense escrúpols, mentre que els científics i tècnics exploten el seu costat més «mad doctor», perquè se suposa que això és el que han de fer els científics de ficció. Pel que fa als autòmats, des del minut zero ja podem sospitar cap a on anirà la cosa; però la rebel·lió de les màquines final triga massa capítols a fer-se efectiva. Com entretenir l’espera?

Mentre no passa res de més substància, «Westworld» entreté l’espectador amb altíssims valors de producció: des d’uns paisatges de Utah que tallen la respiració per la seva espectacularitat, fins a una banda sonora juganerament perversa, en la qual Ramin Djawadi fa versions per a pianola i orquestra de corda de Radiohead, The Cure, Soundgarden, Debussy o The Rolling Stones. També és de primera el disseny d’interiors de les instal·lacions dels laboratoris Delos (envans transparents o tintats de vermell). O la qualitat dels efectes especials; tot i que resulta difícil descobrir on comença el circ de puces i on acaba el motiu genuí.

I quan l’entreteniment se’ls hi escapa de les mans, sempre es pot recórrer al sexe, als cosos nus, i a la violència per retenir l’atenció de l’espectador.  No recordo sèrie que empri de forma menys justificada tantes agressions sexuals contra les dones (i algun home), ni tanta representació de massacres gratuïtes: n’hi ha pel cap baix una per capítol. Per a qui la coartada del sexe i la violència li sembli un xic enutjosa, sempre trobarà no gaire lluny la companyia d’algun discurs pseudo-científic i pseudo-profund, característic de les elevades mires de la factoria Nolan. Discursos que dubto que tinguin cap sentit i que, no cal dir-ho, faran adormir les pedres.

Ja s’ha dit que a «Westworld» s’han contractat actors molt potents, tot i que sovint en papers d’un interès més que discutible. Tant Anthony Hopkins com Ed Harris posseeixen un carisma incommensurable, però a la sèrie no els cal més que explotar, en pilot automàtic, les seves màscares habituals. Sidse Babett Knudsen introdueix un toc d’humanitat en un paper més que ingrat; però fa pena que després de «Borgen» hagi acabat a aquest racó de Utah. El mateix podria dir de l’ultracompetent Jeffrey Wright, condemnat a un personatge que és pur comodí o de James Marsden, que ha de ser una mica masoquista per acceptar un personatge que mor més cops que el Kenny de «South Park». Els guionistes potser van imaginar la Dolores Abernathy que fa Evan Rachel Wood, amb maneres d’Alícia en Terra de Meravelles, com el nucli argumental del programa; però és Thandie Newton, com la prostituta Maeve, l’única que es guanya la identificació de l’espectador, mentre fa del seu treball el més gran atractiu humà de la sèrie.

Confesso que els Nolan els trobo tan espessos com la goma aràbiga i els seus discursos, que sonen molt intel·lectuals però que són a penes intel·ligibles, m’enfonsen en el més abjecte dels tedis. Reconec que agraden molt a un públic amant de desxifrar segones lectures i teories de la conspiració en fòrums paral·lels; un personal similar al que es cremava les neurones per veure-hi algun trellat a aquella parida que es deia «Lost». Jo, que sóc de gustos menys portentosos i crec que toco una mica de peus a terra, em veig incapaç d’implicar-me emocionalment amb personatges que és impossible que morin, siguin super-herois de la Marvel, gals munits de poció màgica, o robots eternament reprogramables. Fantasies d’adolescent vestides amb un disseny de marca.

«Westworld», ja m’has vist prou.

4 comentaris:

  1. A mi tampoc em van convèncer els robots. Lenta i amb massa pretensions, quan la pel·li original (no he llegit la novel·la) era un divertiment que anava directe a barraca. Molt millor pels meus gustos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No conec els originals; però als anys 70 els entreteniments eren més breus però també més eficients.

      Suprimeix
  2. Estic bastant d'acord amb el teu post, en especial sobre el discurs pseudo-científic i pseudo-profund, i la cerca del absurd laberint. Com dius Dolores es un conyàs però Maeve està bé. Però a mi la violència i el sexe sempre m'ha passat prou bé, per això miraré la segona temporada. CT2570 per la meva opinió completa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em va semblar que a tu t'agradava una mica més que a mi. Coses del sexe i la violència.

      Suprimeix