dijous, 28 de desembre de 2017

Dones soles

La sèrie de Netflix «Orange is the New Black» no té res a veure amb Ciudadanos i, com bé defineix Pons, va bastant de lesbianes. Amb aquesta informació hauríeu de tenir més que suficient per saber si us interessa o no.  Però no em coneixeu si us penseu que em quedaré aquí. La sèrie adapta el llibre autobiogràfic de Piper Kerman «Orange is the New Black: My Year in a Women’s Prison» que narra els quinze mesos que l’autora va passar a una presó de baixa seguretat ran de les operacions de blanqueig de diner de la droga que va cometre per amor a la seva amiga Nora Jansen. L’adaptació corre a càrrec de Jenji Kohan, la qual (de manera similar a l’anterior «Weeds») barreja comèdia i drama criminal en un gènere que prefereixo anomenar «dramedy» abans que no tragicomèdia.

A la ficció la Piper Kerman real rep el nom de Piper Chapman i mostra les faccions una mica fatigades de la rossa Taylor Schilling. Si en principi el programa se centra en els problemes de «peix fora de l’aigua» que té una universitària de bona família quan s’enfronta a un ambient carcerari, ben aviat «Orange is the New Black» (OITNB) adopta un to coral que a mitjans de la segona temporada relega Chapman a un paper secundari i no precisament dels més interessants.

Cada episodi s’ocupa de les nombroses incidències quotidianes que es produeixen a una penitenciaria no gaire estricta de l’estat de Nova York (tot i que sempre hi plana l’amenaça de les cel·les de càstig) entre una munió de dones de totes les races, edats i condicions. Des del primer moment les presoneres es divideixen en grups que no intersequen: les negres, les llatines, les blanques, les de la tercera edat… Hi ha, a més, el funcionariat que gestiona la institució, ple també de personatges humanament imperfectes. Tot plegat produeix una atapeïda xarxa de trames paral·leles que es mouen entre el sentiment i l’humor.

Hi ha a més escenes que en cada capítol ens informen sobre la vida prèvia a l’empresonament d’algun dels personatges. Ni això, ni les activitats dels familiars i coneguts de Piper són el que més m’interessa. De mica en mica el que esdevé intensament addictiu és el que els passa a les internes habituals de Litchfield, a les quals anirem aprenent a estimar al llarg de les setmanes.

Suposo que part de la bona fortuna comercial d’OITNB —i espero que en Pons m’ho confirmi— és la forta presència de sexe lèsbic entre els seus personatges (i ves, què ha de fer tota aquesta colla de dones soles quan s’acaba l’hora del macramé?), un element que sempre atrau un públic masculí d’esperit contemplatiu i onanista. Encara així, els seus models de feminitat (fins i tot pel que fa al lesbianisme) miren de defugir els tòpics i així han aconseguit popularitzar models de dona tan extrems com el de la camionera Lea DeLaria o la transsexual Laverne Cox, mites vivents de la comunitat LGTB…

Malgrat que la sèrie no compta amb actors gaire coneguts —si exceptuem el tanoca d’en Jason Biggs, que fa de nòvio de la Piper les dues primeres temporades—, les interpretacions són en general molt bones. Uzo Aduba va guanyar un Emmy per la seva Crazy Eyes, però hi ha molts altres papers de lluïment. M’agraden especialment Kate Mulgrew (Red), Natasha Lyonne (Nicky) o Samira Wiley (Poussey), però hi ha molt de bo per escollir.

Amb tanta generositat de trames i personatges no estranya que OITNB hagi gaudit d’una bona acceptació des del primer dia. Hi ha cinc temporades en circulació (jo n’he vistes les dues primeres) i la sisena i setena aparaulades. Com que la Piper Kerman original només va estar empresonada quinze mesos, m’imagino que s’inventaran agreujants per allargar-li la condemna. Tot sigui a fi de bé. Jo penso persistir.

6 comentaris:

  1. Doncs estem a finals de la segona temporada i em sembla que també persistirem. I ja et dit que el públic heterosexual que s'hi enganxa no és (només) per les escenes pujades de to...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De moment aquestes dues temporades van en ascens. Em temo que no sempre serà possible mantenir aquest bon to.

      Elimina
  2. Li reconec tots els mèrits, però m'ha acabat cansant. A casa hem vist les cinc temporades. A l'Eulàlia li agrada molt, però jo he anat picant d'aquí i d'allà malgrat que cap capítol m'ha decebut. Suposo que sóc jo perquè em passa amb moltes sèries, sobretot quan mostren un món tancat i endogàmic. Excepte quan són britàniques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres ho anirem racionant per no fatigar-nos.

      Elimina
  3. Si, si, el Pons t’ho confirma, una presó de tios no té tan morbo com una de ties, sexe lèsbic es un punt a favor. Com bé dius la primera temporada es peix fora de l’aigua total, i la segona temporada com aquell qui diu la que menys t’importa es la protagonista.

    Les dos primeres temporades vale, però la tercera temporada ja em va cansar, posen una nova interna, que es força guapa, això si, però tan drama femení em va recordar massa a telenovel•la, per això segurament em vaig cansar també de Weeds al cap de pocs capítols. Bye Bye lesbianes.

    ResponElimina
  4. Jo insistiré, és qüestió de reposar entre temporades.

    ResponElimina