dissabte, 31 d’octubre del 2020

Cristina contra el món


«Veneno», la sèrie d’Atresplayer Premium escrita per Javier Calvo i Javier Ambrossi a partir de «¡Digo! Ni puta, ni santa. Las memorias de La Veneno» de Valeria Vegas, segueix la vida de Cristina Órtiz «La Veneno» des de la seva infantesa a Almeria fins a una dramàtica mort als 52 anys. Cristina es va fer molt popular a finals de la dècada dels 90 per les seves descarades intervencions als programes de Pepe Navarro. Figura fugaç d’una època en la qual la transsexualitat es contemplava exclusivament des del punt de vista de la marginalitat i del fenomen de barraca de fira, «La Veneno» s’imposà a l’esfera pública amb una postura d’independència orgullosa que no estava disposada a demanar permís a ningú.


Una biografia com la de Cristina Ortiz, la d’una persona en contínua fugida cap endavant, sovint mossegant la mà dels pocs que pretenien ajudar-la, podria haver caigut fàcilment en els abismes del miserabilisme. Circumstàncies com els seus temps de prostitució al Parque del Oeste o els seus mesos a presó, no ajudaven precisament. Per això és un encert que el guió de la sèrie s’articuli a partir dels esforços que va fer Valeria Vegas per recopilar els records de Cristina i presentar-los com una experiència humana completa. Vegas, dona transsexual d’una generació més recent, amb estudis universitaris i crescuda en un país, si no ideal, sí que molt més obert, aporta un punt de vista més lluminós a una història que podria ofegar-se en la sordidesa.


Un encert de «Veneno» és el d’haver pouat en el talent del col·lectiu transsexual a l’hora d’elaborar la sèrie, no tan sols en el capítol interpretatiu sinó també en tota la feina que hi ha darrera de les càmeres. Jedet Sánchez, Daniela Santiago i Isabel Torres interpreten amb admirable mimetisme a Cristina en tres etapes diferents de la seva vida, mentre que Lola Rodríguez fa de Valeria Vegas. Paca La Piraña s’interpreta a ella mateixa i també fan aparicions testimonials altres figures conegudes de l’àmbit trans com Topacio Fresh, Carla Antonelli o la Valeria Vegas real.


Cadascun dels capítols té una estructura diferent, sense respectar l’ordre cronològic, i amb freqüents excursos antinaturalistes. Això fa que la contemplació de «Veneno» sigui una mena de muntanya russa, capaç d’alternar instants veritablement colpidors i excitants amb altres entre vulgars i delirants. En els moments més feliços, com la totalitat del capítol cinquè sobre el pas de Cristina pels programes de Pepe Navarro, la sèrie s’omple d’imatges inoblidables i voreja l’obra mestra. 


La sèrie ha patit un calendari d’emissió certament irregular i que no ha afavorit una apreciació equànime: els dos primers capítols, els únics que estaven enllestits, es van emetre el mes de juny. Després, pandèmia mitjançant, hem pogut veure els sis restants entre el 20 de setembre i el 25 d’octubre. Caldrà tornar amb calma a una sèrie que, tot i no ser totalment rodona, ja es pot considerar històrica per les barreres que ha gosat trencar.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada