Vallesordo

Trobar la veu justa i precisa d’un narrador en primera persona deu ser una de les qüestions més crucials a les quals s’enfronta l’escriptor i també de les més difícils, especialment si qui ens parla és un infant. La dificultat es veu potenciada quan la veu que volem reflectir pertany a un infant queer, una realitat que fins no fa gaire era com si no existís. Només per això ja es pot considerar un triomf la novel·la Vallesordo (Libros del Asteroide) del debutant Jonathan Arribas.

El seu protagonista és Nico, un nen que viu en un poblet de la província de Zamora. La mestra li posa com a deures la típica redacció sobre l’estiu més important de la seva vida i Nico, abans de posar-se a escriure i per aclarir les idees, ens ho explica als lectors amb tota mena de detalls. L’estiu de fa dos anys va tenir poc de particular: jugar a polis i lladres amb els amics, anar en bicicleta, acaronar la gossa Yesi, ajudar l’àvia de mala gana… L’únic que va aportar moments veritablement meravellosos va ser l’emissió del programa Fama, ¡A bailar! que presentava Paula Vázquez a Cuatro [per les referències correspon a la temporada 2008 - 2009], experiència que Nico no es perdia mai i que després prolongava en diversos intents coreogràfics, davant la incomprensió de familiars i amics.

Encara que aquest concurs i el seguiment de les peripècies setmanals dels seus participants dominen el relat, de mica en mica anirem descobrint les circumstàncies particulars de les persones que envolten Nico. Sense excés melodramàtic, dit gairebé de passada, entreveurem la crisi matrimonial dels seus pares, la depressió materna o la decrepitud de l’àvia. També els contratemps que ha d’aguantar un nen raret en una comunitat petita —algun insult per part dels adolescents, alguna mala cara paterna, una mica de mal de panxa…—; però tot queda contrarestat per la visió positiva i entusiasta del nostre protagonista, que gaudeix de la companyia dels seus amics (i de les pessigolles a les plantes dels peus que li produeix abraçar l’Izan) i que somia en convertir-se en un dels concursants de Fama.

Íbamos por los caminos, y mi amigo giraba los manguitos como si estuviera acelerndo una moto y hacía brrr brrr. Al cambiar de marcha, Izan aguantaba la respiración, porque no quería que se saliera la cadena, y yo notaba que no se le movía el pecho, pero cuando la marcha entraba, soltaba el aire y seguía con el brrr brrr. Pasó el tractor de Lucio y yo lo saludé levantando la mano, pero Izan estaba muy concentrado, miraba hacia delante, y no le dijo ni hola.

Apoyé la cara en su espalda y así se estaba bien, sin tener que dar pedales y sin el miedo a tragar mosquitos. Pasamos por donde el depósito y vimos a Cipriano, que estaba él solo, y le saludé dando gritos, gritando iiiiiiuuuuuuju y él gritó también iuuuuuuju porque era el abuelo más majo de todo Vallesordo y alrededores.

Vallesordo és un debut càlid i brillant, amb un protagonista que enamora pel seu candor, i que demostra que no cal haver nascut a una gran ciutat per poder somiar en convertir-se en una estrella.

Vertígens

L’entrada principal a aquesta ficció és la famosa pel·lícula d’Alfred Hitchcock Vertigo, sempre apreciada per la crítica i en algunes temporades considerada com la millor de la història (si és que aquesta etiqueta té cap sentit). Però el guió de Vertigo, com és sabut, adapta una novel·la de Pierre Boileau i Thomas Narcejac titulada D’entre les morts publicada el 1954. Aquest parell d’autors mantingué una fructífera col·laboració entre els anys 1951 i 1989 sota la signatura comuna de Boileau-Narcejac. Per escriure les seves obres seguien un curiós modus operandi que depenia del correu postal. Pierre Boileau era el que inventava la trama, Thomas Narcejac escrivia el text i Boileau el passava a màquina tot polint els detalls. Alguns dels seus llibres tingueren gran èxit, fins i tot internacionalment, com és el cas de Celle qui n’était plus; molt celebrada també en la seva adaptació cinematogràfica com Les Diaboliques (Henri-Georges Clouzot, 1955). Però és D’entre les morts (o Sueurs froides, com també és coneguda) la més recordada, encara que sigui gràcies a Hitchcock.

La novel·la, es clar, està ambientada a França just abans de l’ocupació alemanya i en els darrers moments de la Segona Guerra Mundial, el que confereix a tot el llibre un aire inquietant i amenaçador. El protagonista Roger Flavières pateix de vertigen, fet que provoca indirectament la mort d’un col·lega. Això el fa retirar de la policia, però la culpa que sent es veu augmentada per haver estat incapacitat per fer de soldat. L’inici de la trama és molt similar al de la pel·lícula: un vell company d’estudis li demana a Flavières que vigili la seva dona, la Madeleine, qui últimament es comporta de forma estranya, com posseïda per una avantpassada de fi tràgica. De mica en mica el guardià es va enamorant d’ella, però no és capaç d’evitar que la dona es suïcidi. Obsedit pel seu record, Flavières creurà retrobar-la encarnada en una altra dona de nom Renée.

D’entre les morts no abunda en acció i posa en primer pla la psicologia malaltissa del protagonista, el seu creixent deliri i la creença en la reencarnació dels difunts. Així, s’invoca de forma molt explícita la Passió de Crist i sobretot el mite d’Orfeu, el músic que va baixar als inferns per rescatar la seva estimada Eurídice. Els paisatges on transcorre —els molls del Sena als afores de país, les desertes carreteres provincials, el vell port bombardejat de Marsella…— evoquen el realisme poètic dels films de Jean Renoir, Marcel Carné o Julien Duvivier. Val la pena llegir-la, més per la qualitat literària que pel considerable enginy de la seva trama. Ara tenim l’oportunitat de fer-ho amb la traducció de Josep Maria Pinto a Viena Edicions.

Tornant al Vertigo de Hitchcock, dec haver vist la pel·lícula quatre o cinc vegades, però sempre acabo oblidant on rau el seu gir argumental. Suposo que això succeeix (igual que a la novel·la original), perquè la història dona precedència al seu romanticisme enfollit, més que no pas als mecanismes del thriller. Té a més, malgrat l’abundància d’escenes de llum solar, un to mòrbid i apagat, al qual la música circular i entotsolada de Bernard Herrmann hi contribueix en gran mesura. Amb tot l’adaptació fílmica és més àgil que la novel·la, començant per un pròleg trepidant que explica l’origen del trauma vertiginós que pateix el protagonista. El trasllat de l’escenari a la ciutat de San Francisco permet fer bon ús dels monuments locals (Golden Gate Bridge, Misión Dolores, museu de la Legió d’Honor, els boscos de Muir…)

En el guió apareix un personatge completament nou, el de l’ex-xicota del protagonista, que fa el paper típicament hitchcockià de la dona que fa trontollar la independència dels homes via l’amenaça matrimonial. Casos similars es poden trobar a Atrapa un lladre i a La finestra indiscreta. El desenllaç també és diferent al del llibre, potser perquè no estem avesats a veure James Stewart fent de dolent. Tot i així actualment xoca que emparellin l’actor de cinquanta anys amb una dona de vint-i-cinc, l’edat que indicava la novel·la i la que tenia Kim Novak en el rodatge.

He llegit que el prestigi de la pel·lícula va de baixa a causa del seu suposat contingut masclista. Sembla que hi ha una certa competició en trobar tares a totes les ficcions del passat, com si donessin medalles per ser els primers a detectar rastres de sexisme, racisme, homofòbia en obres anteriorment apreciades. Deixant de banda que cada obra d’art hauria de ser contemplada dins del context en el qual fou creada (si no, ni Homer se salvava), en el cas de Vertigo sembla que vulguin condemnar el film per un «pecat» —el de modelar per la força una dona a imatge d’una altra— del qual n’és responsable exclusivament el seu protagonista. Curiosament la novel·la de Boileau-Narcejac no ha rebut acusacions similars, potser perquè la literatura és cada cop més minoritària enfront de l’audiovisual.

Víctor García Tur és el nostre rei del pastitx, del plagi-homenatge, del cadàver exquisit i de la broma postmoderna. Cada llibre seu suporta sobre les espatlles una càrrega de referents culturals que podrien arribar a aclaparar si no fos perquè l’autor els sap articular en unes trames on sovinteja la intriga, l’interès i l’humor. A la seva darrera novel·la Els claustres (Editorial Comanegra) homenatja el Vertigo de Hitchcock (o era el de Boileau-Narcejac?), com queda explicitat des de la coberta. Víctor, que fa doblet com a dissenyador gràfic, sempre posa molta cura en les tipografies i les imatges que fan de carta de presentació dels seus llibres, aquí amb clars ecos de Saul Bass.

Tot i que l’acció es trasllada a la Nova York dels anys 60 i el protagonista esdevé un català fill de l’exili sense ofici conegut, la trama té molts punts de contacte amb les seves dues obres inspiradores. Així, el desocupat Muntadas rep l’encàrrec de seduir una dona rica per tal de comprometre-la i provocar un divorci que permetrà al marit un nou matrimoni. No cal ser gaire perspicaç per intuir que aquí hi ha gat amagat, que res no és el que sembla i que les coses no sortiran com calia esperar. 

Pel camí establirem contacte amb la contracultura de l’època (els hippies, les drogues, l’oposició a la guerra del Vietnam), els saraus de l’alta societat (amb una rèplica del famós ball en blanc i negre que va organitzar Truman Capote), la família Kennedy o l’avantguarda artística amb la presència de dos pintors abstractes tan reals com fou Agnes Martin i és David Reed. També, via l’anomalia museística que és The Cloisters, connectarem amb les monges medievals o el monestir de Cuixà.

No totes aquestes referències funcionen igual: de vegades s’integren bé a l’argument, o resulten gracioses —com l’aparició d’una Judy i una (falsa) Madeleine, com les de Vertigo, o l’espiral al desguàs de la dutxa, pur detall Psicosi—, d’altres poden sonar una mica forçades. A més, amb aquest tipus de textos gens innocents, el lector atent pot caure en la sobreinterpretació i llegir en la novel·la més intencions de les que l’autor va preveure. Per exemple, per què el protagonista es diu Muntadas? García Tur ha volgut homenatjar el nostre Antoni Muntadas, cèlebre creador audiovisual? Ha volgut picar l’ullet a la seva amiga Irene Pujadas? Si continuem per aquí, no acabaríem mai.

De totes maneres no cal convertir-se en detectiu cultural per gaudir d’Els claustres, un thriller urbà, intrigant, propulsiu i sofisticat, que defuig els clixés de l’actual novel·lística catalana per oferir-ne una alternativa del tot refrescant.

Tres dies

Día, l’última novela de Michael Cunningham té lloc en un sol dia, el 5 d’abril, però cadascuna de les tres parts que la formen s’esdevé en una part del dia i en un any diferent: el matí el 2019, la tarda el 2020 i la nit el 2021. La idea del dia com a unitat d’acció conceptual de la ficció té un antecedent tan il·lustre com Les ones de Virginia Woolf, on les successives hores del dia s’identifiquen amb les etapes de la vida de sis amics des del naixement a la tomba. Més recentment la novel·la de David Nicholls One Day, duta al cinema per Lone Scherfig i després convertida en sèrie d’èxit a Netflix, explicava les relacions d’una parella a partir del que els hi succeïa en una data fixa de diferents anys. Un punt de partida que també emprava Rodrigo Sorogoyen a Los años nuevos, aplicada a la nit de cap d’any. Tanmateix no veig quin servei fa aquest artifici de Cunningham a la seva novel·la.

El llibre ens parla d’una família de Brooklyn tan poc convencional com ho són moltes altres avui dia. El pare és un ex-addicte que intenta repescar la seva carrera de cantautor, mentre la mare, que viu en carn pròpia la crisi dels mitjans digitals, comença a plantejar-se la solució del divorci. Hi ha dos fills, un nen de deu anys i una nena de cinc, i també el germà de la mare, que viu a les golfes, és mestre, és gai i passa per un període de sequera sentimental. Afegiu-hi, per mor de la diversitat, el germà del pare, escultor, que ha inseminat una amiga i que ara sent la urgència de reivindicar la paternitat.

Aquest equilibri moderadament feliç es trencarà quan, per proporcionar-li una cambra pròpia al fill gran, l’oncle s’haurà de buscar un altre lloc on viure. El fet no tindria cap altra repercussió que no fos servir de comentari a les dificultats amb que es troben les famílies modernes (la manca d’habitatge, l’educació en declivi, la precarietat laboral…), si no fos per un fet crucial —la pandèmia de la covid— que rau en el centre de la novel·la. Tot i que no es menciona mai pel nom, el virus tindrà un efecte letal que afectarà de ple els protagonistes.

El text, dividit en capítols curts, centrat cadascun d’ells en un dels personatges, descriu de forma íntima algunes de les neurosis del nostre temps, i té els seus millors moments en la recreació de les mirades infantils sobre les febleses adultes. De totes mares Día, que és una novel·la perfectament agradable, es veu mancada d’una certa grapa, com si la seva existència no tingués gaire justificació. Fins i tot detalls com la fugida a Islàndia o la creació del perfil d’un personatge fictici a Instagram semblen més aviat gestos desesperats per afegir algun interès a una trama absolutament quotidiana, que no pas necessitats orgàniques del guió.

No pas per a vells

No es país para viejos ha estat el meu primer Cormac McCarthy i, com que l’autor té fama de sorrut i rude, vull fer-ho sonar com gairebé una pèrdua de virginitat. I això que m’adverteixen que no és una novel·la de les més típiques entre les seves, ja que el seu llenguatge és deutor d’uns orígens com a guió cinematogràfic. De fet, dos anys després de la seva publicació els germans Coen van afanyar-se a escriure una adaptació modèlica on, afegint-hi el seu humor elusiu, un gran sentit visual del paisatge i una interpretació terrorífica de Javier Bardem, van assolir un dels punts culminants de la seva carrera. Potser aquest és el motiu principal que el títol ens soni tant —apart de l’afició universal que tots sentim per les frases sentencioses—, més enllà de les consideracions de la crítica. 

La trama està estructurada a tres bandes amb el caçador Llewelyn Moss al seu centre, un home que es topa accidentalment amb una massacre produïda per una avortada operació de drogues i que decideix endur-se els diners del botí sense atendre a les conseqüències. El robatori desencadenarà la persecució de diversos grups de malfactors agreujats, d’entre els quals destacarà el cruel sicari Anton Chigurh, tot i que sigui difícil escatir perquè s’hi fica. Finalment, el xèrif Ed Tom Bell, al llindar de la jubilació intenta aportar una mica d’autoritat moral davant de tal desgavell.

La natura de guió cinematogràfic que dissimula la novel·la es percep en escenes plenes d’acció, on hi ha molt moviment físic, molta manipulació d’objectes i molta descripció de vehicles i armes, però sobretot en uns llargs diàlegs, a penes marcats tipogràficament, sincopats i el·líptics com ràfegues de metralleta. 

¿Alguna cosa más?

Eso ya lo ha preguntado. 

Es que tendría que ir cerrando.

Ir cerrando.

Sí, señor.

¿A qué hora cierran?

Ahora. Cerramos ahora.

Eso no es ninguna hora. A qué hora cierran.

Normalmente al anochecer. Cuando anochece.

Chigurh se quedó masticando despacio. No sabe de qué está hablando, ¿verdad?

¿Perdón?

Digo que no sabe de qué está hablando.

Estoy hablando de cerrar, de eso.

¿A qué hora se acuesta?

¿Perdón?

Está un poco sordo, ¿no? Digo que a qué hora se acuesta.

Pues… más o menos a las nueve y media. Alrededor de las nueve y media.

Chigurh se echó más anacardos en la mano. Puedo volver luego, dijo.

Luego estará cerrado.

Bueno.

¿Para qué va a volver, si va a estar cerrado?

Eso lo dice usted.

Aquesta tècnica fa la lectura tan ràpida com tensa, especialment en els diàlegs on intervé el letal i imprevisible Chigurh. Llàstima dels monòlegs del xèrif —figura topiquíssima del professional a punt de retirar-se, amb trauma patern a les espatlles— que no podrien ser més reaccionaris en el seu missatge moralista. Amb tot queda de la lectura un regust inquietant, d’un món que ha perdut el nord i on només la mort triomfa.

Les altures

 

Ismael Smith Marí (Barcelona, 1896 - Nova York, 1972) deu ser una de les figures més insòlites de la història de l’art català. Tot i que rebé el suport de la seva benestant família i va ser considerat en els seus inicis una jove promesa, no va arribar a encaixar ens els ambients artístics de l’època, potser perquè no va voler comprometre mai els seus ideals estètics. Després d’alguns encàrrecs oficials (estàtues de prohoms, imatges religioses…) que no van arribar a bon port, la seva vacil·lant reputació es va anar apagant. No hi va ajudar la vida itinerant de la seva família, que des de l’any 1919 s’havia traslladat a Nova York, on Smith residí des de llavors, amb breus períodes a Barcelona, Madrid i París. La seva producció artística pràcticament es va aturar als anys 40, mentre va preferir dedicar-se a trobar dubtosos remeis contra el càncer. Les seves excentricitats i en especial la pràctica del nudisme no reglamentat foren el motiu que acabés els seus dies en una institució psiquiàtrica de l’estat de Nova York.

Si no fos suficient aquesta trajectòria en caiguda lliure, en el si d’una família força peculiar —mare vídua i protectora, cinc fills que arribaren solters a les portes de la vellesa—, cal afegir les activitats poc discretes d’Ismael com a homosexual practicant. Atesa la relativa despoblació del panteó queer català, sembla justificat profunditzar literàriament en la vida d’aquest dandi maleït. A Les altures (2022) Sebastià Portell aborda una versió de la biografia de Smith, amb tocs de ficció, que intenta evitar les convencions habituals del gènere històric, tot i que no sempre ho aconsegueix.

Així cadascun dels nou capítols que formen la novel·la està encapçalat per un títol, una localització i un any, tot i que les dates referenciades no segueixen un estricte ordre cronològic (el primer capítol, per exemple, s’ambienta l’any 1962). Malgrat la indicació temporal, cada episodi amplia el seu radi d’acció cap als anys previs, tot alternant el moment «present» amb els seus antecedents. Però la característica més crucial de cada capítol és que el seu protagonista no és mai Smith, sinó alguna persona que en va tenir tracte, des dels membres de la família directa fins a relacions més circumstancials.

El punt de vista que proposa Portell no deixa de produir-me una certa malfiança, perquè si ja és difícil insuflar vida creïble a qualsevol personatge històric, per molt ben documentada que aquesta estigui, més dubtós és intentar posar-se en la pell dels que l’envoltaren. I sí, el novel·lista indica al final la bibliografia que ha fet servir per escriure el llibre, amb el que cal esperar un bon nivell de veracitat, almenys quan es parla de la mare, dels germans i dels amics. Però què succeeix amb personatges possiblement ficticis com la minyona Tineta o la veïna tafanera a Irvington? Fins i tot, si van ser persones realment existents, resulta arriscat bastir tot un episodi amb els seus pensaments i les seves opinions. Per molta gràcia que hi posi l’autor a l’hora d’imaginar aquestes biografies subsidiàries, el cert és que desvetllen un interès escàs.

I quan es tracta d’una figura més propera, com és el cas de la germana Anna Maria, dibuixada al llarg del llibre com l’arquetípica conca frustrada, quan li arriba el torn de protagonitzar el «seu» episodi, la fa deambular per la deserta sala de ball del Ritz mentre imagina oportunitats amoroses perdudes, una escena que no podria ser més «literària».

L’efecte d’aquesta estratègia és que mai disposem d’una visió directa de la vida interior d’Ismael Smith, qui queda sempre en segon pla, com a catalitzador sovint d’escassa agència. Sebastià Portell mostra sobrada solvència, de manera que el text és sempre llegidor i puntualment informatiu, però el lector potser es quedarà amb les ganes d’entrar més a fons en els vessants més foscos del protagonista.

Su Majestad

 

Su Majestad és una sèrie de comedia satírica escrita per Borja Cobeaga i Diego San José (autors de Ocho apellidos… i Súperlópez, entre moltes altres). que es pot veure a Amazon Prime. Degut a un escàndol per evasió de capitals, el rei d’Espanya Alfonso XIV (Pablo Derqui) ha de desaparèixer del país durant una temporada. El substituirà la princesa Pilar (Anna Castillo), qui fins al moment no s’ha distingit per les ganes de treballar. Guillermo Salvatierra (Ernesto Alterio), un antic assessor de la casa reial, intentarà redreçar la situació per tal que la corona no corri perill.

Com es pot veure el plantejament el coneixem prou bé: amb alguns canvis de nom, de numeració i de sexe, tot això forma part de la història recent d’Espanya. Per tant, es confirma allò tan repetit que la realitat supera la ficció, i el que revela la trama és pur «déjà vu». Un rei corrupte i comissionista? Les forces de seguretat de l’estat protegint la molt activa bragueta del monarca? Uns jutges que, tot atacant la llibertat d’expressió, condemnen qualsevol atac a la casa reial? Res de nou sota el sol.

I si el costat satíric queda rebaixat en ser tan previsible, el conflicte que hauria d’empènyer la trama no arriba mai a engegar: la princesa suposadament dissoluta es redreça d’immediat així que rep les noves responsabilitats, i esdevé una monarca-substituta quasi modèlica. A més els guionistes intenten humanitzar els protagonistes afegint-hi una mica de drama personal, fent de Pilar i Guillermo dos orfes a la recerca de consol. Alterio i especialment Castillo són actors que sempre dona gust veure’ls treballar, encara que aquí no freguen l’excel·lència d’altres vegades. De totes maneres l’objecció principal que puc oposar a Su Majestad és que sigui una comèdia que faci riure tan poc. 

La intrusa

Fa dies que a la Diana els amics i els parents la troben com desajustada, amb algun desequilibri intern. Finalment es posa en mans d’una tia seva de Lleida, que l’embarca en un viatge d’exploració pel seu interior, tot entrant-hi pel melic. Així d’estrafolari és l’inici de La intrusa d’Irene Pujadas (l’altra editorial, gener del 2025), una novel·la d’aventures fisiològiques que no té res a envejar als deliciosos clàssics Viatge al·lucinant de Richard Fleischer o El xip prodigiós de Joe Dante, o a la televisiva Era una vegada el cos humà. Però, tot i que el periple de Diana té un cert rerefons anatòmic, el lector n’extraurà escassos coneixements científics. Trobarà això sí un munt de personatges pintorescos i obsessius, cosins germans dels del País de les Meravelles de Carroll, i arquitectures compartimentades i de funcionament abstrús com al castell de Kafka. Malgrat tot aquest gavadal de referències —afegiu-hi la bifurcació de cossos i ments de la sèrie Severance—, La intrusa és una obra que respira originalitat i frescor. 

El seu llenguatge és ric, desimbolt i col·loquial, proper de vegades a les repeticions dels contes infantils. Va ple d’expressions populars, però també d’imatges poc fressades, amb una juxtaposició brillant dels adjectius i els conceptes. 

Vivia bé? Aquesta no era la pregunta. Volia viure millor? Esclar que volia viure millor. Per qui l’heu pres? Que no ho voleu, vosaltres? En aquella època tothom buscava la millora, el bé, la bondat. Eren idees higièniques i majestuoses.

Flotava en l’aire una desmillora, una crossa, una coixesa d’esperit. (…) Era com si estigués una mica torta, com si de cop tingués una cama més curta que l’altra, com si a la seva ànima li faltés calci. 

Com sol passar amb les novel·les episòdiques —i aquesta ho és, fins i tot amb la inclusió d’una mena de Sancho Panza que acompanya la Diana, l’aptònim Fidel— no importa tant l’evolució dels personatges al llarg de l’arc argumental, com l’acumulació d’experiències (i sorpreses!) a cadascuna de les aventures individuals. Per això qui busqui que del viatge —apart d’una manera per sortir del cos on la Diana es troba atrapada— se’n desprengui un alliçonament moral o algun tresor d’introspecció, arribarà al final força decebut. Tot i que els negociats que gestionen els nostres sentiments i records, tal com els descriu Pujadas, no deixen de produir en el lector el reconeixement d’una mecànica interna ben coneguda. Per contra, qui es deixi dur per les mil vicissituds de la peripècia, pels encanteris del llenguatge i per les troballes felices (condimentades d’un toc amarg i escèptic), o sigui per uns recursos literaris de primera magnitud, sortirà de la lectura plenament satisfet i amb ganes de més. En el meu cas m’afanyaré a trobar Els desperfectes, l’anterior llibre de contes de l’autora. I a llegir-lo.

Cada dia, abans d’abaixar el ritme, la Diana regalava una prèvia de la història següent, com qui tira la mà i amaga la pedra. Demà, la Lluna, deia; demà, el canvi d’hora; demà, l’existència de diferents divises; demà, els coordinadors d’intimitat; demà, les infeccions parasitàries; demà, la imaginació; demà, les tècniques de defensa de les mofetes; demà, les classes socials; demà, l’Antic Testament; demà, una descripció acurada de la cara de la meva estimada mare; demà, els sindicats; demà, els bessons i els trigèmins; demà, més i millor. Quan els guardes marxaven, la Diana i el Fidel es quedaven en silenci. Era un silenci amb molta presència, dens com estar sota l’aigua. El Fidel li acariciava les cervicals i la Diana s’adormia a l’instant.

Matar el marit

Aquí no es tracta de desvelar cap misteri, perquè el títol ja anuncia amb claredat què passa a la novel·la. De fet la parricida ja és a presó pel seu crim des de la primera pàgina i el relat haurà de retrocedir perquè descobrim com ha anat la cosa. L’autora taiwanesa Li Ang (1952) va treure la idea pel seu llibre d’un fet ocorregut a Xina durant els anys 30, però el va ambientar al Taiwan de la postguerra, com explica Manel Ollé en el seu interessant pròleg per l’edició de Males Herbes de Matar el marit (traducció de Mireia Vargas Urpí). Quan es va publicar la novel·la l’any 1983, tingué una acollida envoltada d’escàndol dins d’un país que encara s’aferrava a les tradicions ancestrals, però que ja s’anava obrint de mica en mica a la modernitat.

Lin Shi, la desgraciada protagonista, pot semblar un personatge exasperant per la seva falta d’empenta i de dots socials, però la veritat és que la vida no li ho ha posat gens fàcil. Quan ella té nou anys el seu pare mor de tuberculosi i juntament amb la seva mare es veu obligada a viure al carrer. Un cop desapareguda la mare, un seu oncle la casa amb un carnisser vint anys més gran que ella. L’home és tan rude com primitiu i tracta sense miraments la noieta inexperta, que desconeix tot pel que fa a la vida domèstica i el sexe. Al seu voltant, les veïnes tafanegen tot actuant com a portaveu censurador de l’opinió pública i, transmissores obedients del patriarcat, interpreten els crits de la núvia recent com signes de nimfomania.

Novel·la crua i directa, que evita la retòrica i no tem abordar les relacions interpersonals des del caire més primari, el de la fam. la por i l’impuls sexual, el de la sang menstrual i el semen, on curiosament el moment més tendre es produeix en un diàleg entre el carnisser i una prostituta. Retrat d’una societat ancorada en tradicions del passat —si no fos per les bombetes (de 5 watts!) es diria que l’acció té lloc en èpoques premodernes—, reflecteix molt bé la influència de fantasmes i esperits en les petites decissions de la vida quotidiana; però és sobretot una descripció acurada d’una depressió precipitada pel masclisme i per una existència empesa només pels motors més bàsics.

Apart de la notícia de la crònica negra que va inspirar l’autora, l’edició de Males Herbes es completa amb un conte (Nines amb corbes) que, t’ho miris com t’ho miris, no sembla tenir res a veure amb la novel·la. Posats en contacte amb l’autoritat pertinent (Manel Ollé), hem estat informats que es tracta d’una badada de l’editorial. Cal esperar que el conte mencionat tingui la mateixa autoria que la novel·la.

James

Adventures of Huckleberry Finn sol ser considerada com una de les grans novel·les de la literatura americana: retrat del Mississippi a mitjans del segle XIX i aventura picaresca tan divertida com emocionant. El llibre de Mark Twain és a més un ferm al·legat contra l’esclavisme, tot i que el seu ús de la paraula nigger ofengui d’allò més alguns americans del present. Més problemàtic apareix el retrat de Jim —l’esclau fugitiu que acompanya Huck en el seu viatge riu avall—, dibuixat sota l’estereotip del negre illetrat, crèdul i poruc, tant comú a l’època. En canvi no sembla que escandalitzi tant la crueltat amb la que els joves protagonistes, especialment Tom Sawyer, tracten Jim, ocultant-li la seva condició d’alliberat amb l’únic propòsit de viure noves aventures facecioses. 

Per compensar aquest tractament desigual, el prolífic —24 novel·les, 7 poemaris, 4 llibres de contes— Percival Everett ha escrit James, una nova versió de les aventures de Huck Finn, on pren la veu narrativa l’esclau Jim. El gran gir de guió de la novel·la, però, és que aquí Jim no és analfabet, sinó que és capaç de llegir i escriure i s’expressa de forma totalment cultivada (potser excessivament cultivada i amb algun anacronisme, com l’adjectiu «surrealista»). De fet, segons sosté James, si els esclaus parlen de forma imperfecta i pueril és per no defraudar les expectatives dels seus amos, que els volen considerar permanentment inferiors. O, amb altres paraules, saben que qui domina el llenguatge és més a prop de tenir el poder. La novel·la aconsegueix efectes molt còmics amb els dos nivells de llenguatge, quan a algun esclau se li escapa sense adonar-se una frase en llengua estàndard i provoca la confusió dels blancs que la senten.

Per altra banda l’adaptació de la història de Twain és brillant, amb una primera part que respecta l’argument original amb bones dosis d’humor i algunes reflexions sobre l’esclavatge que només poden sorgir d’algú que l’ha viscut en pròpia pell. Tanmateix la segona part no ens estalvia fets dramàtics (violacions, linxaments…) que depassen els límits del que inicialment s’havia considerat una novel·la juvenil; però que acaben completant un llibre tan original, intel·ligent i trepidant com impossible de deixar.

James l’ha editat en català Angle Editorial i, malgrat que jo he llegit la versió en anglès, he sentit dir que el traductor Jordi Martín Lloret se n’ha sortit molt bé reproduint els dos nivells de parla dels personatges.

Per començar malament l’any

Resulta difícil de justificar l’atracció que sento per les novel·les ben gruixudes, de moltes pàgines, com no sigui la promesa que impliquen d’hores d’immersió continuada en un sol univers literari. El fet innegable és que els llibres dels quals n’he repetit més vegades la lectura han estat sovint totxanes com Middlemarch, La Regenta, Guerra i pau, Bleak House, La broma infinita, Ulisses o el Quixot. Per això és fàcil comprendre l’interès que em va desvetllar l’existència de A Little Life de Hanya Yanagihara, un volum de més de 800 pàgines que, des de la seva publicació el 2015, va esdevenir un èxit internacional, candidat a premis tan prestigiosos com el Man Booker o el National Book Award, i considerat per The Guardian com un dels 100 millors llibres del segle XXI.

Des del primer moment va intrigar-me la coberta, una foto clàssica de Peter Hujar que mostra el rostre d’un jove amb expressió que tant podria ser adolorida com orgàstica. Sabia que el llibre tractava de l’amistat de quatre homes al llarg dels anys. Era una novel·la de temàtica gai?, em preguntava esperançat. La resposta ha hagut d’esperar un temps, perquè, malgrat que Lumen la va publicar en castellà el 2016 (i ja va per la vintena edició), no ha estat fins el 2024 que hem disposat de la versió catalana de Tan poca vida (Editorial Amsterdam, traducció d’Alexandre Gombau). 

Malaguanyada curiositat!, més hagués valgut ignorar l’existència del llibre, ja que en poques ocasions una lectura m’ha irritat de tal manera. I malgrat que anava avançant pàgines amb indignació sempre renovada, no per això podia abandonar la novel·la, fascinat per veure els excessos de sadisme als que era capaç d’incórrer la senyoreta Yanagihara. De fet, vaig arribar a l’última pàgina (la 821) amb tal emprenyamenta, que he decidit escriure aquest text per dissuadir incauts a punt de caure en la temptació. Això vol dir que, a partir d’aquest punt penso esbudellar l’argument de l’obra (o dit clar i català SPOILER ALERT).

Diu la contracoberta: «Una novel·la per descobrir què diuen i què oculten els homes. D’on ve i cap a on va la culpa. Com d’important és el sexe. A qui podem considerar un amic». Ja sé que la literatura de les contracobertes és pura faramalla publicitària, però encara així sembla suggerir que el llibre toca grans qüestions universals. En realitat els seus quatre protagonistes no són precisament uns homes qualssevol: amics des de la universitat, residents a Nova York, acaben assolint el grau més alt en les seves respectives carreres. Un és un primera espasa de l’advocacia, un altre és una estrella de Hollywood, el tercer és arquitecte de renom i el que queda és un reconegut artista plàstic. Tots viuen a Manhattan, però arribat el cas poden disposar de cases (de propietat o en préstec) als Hampton, a Londres o a la Toscana. En definitiva són uns privilegiats i no sé si constitueixen precisament el millor referent per saber «què diuen i què oculten els homes». Tant se val, perquè després d’un capítol introductori on apareixen els quatre amics en igualtat de condicions, descobrirem que Tan poca vida se centra exclusivament en un d’ells, Jude l’advocat.

Jude és un jove introvertit i misteriós, coixet i molt atractiu, encara que no se li coneix cap vida amorosa. Jude té un «passat» —que coneixerem en dosis homeopàtiques a partir de la pàgina dos-cents (o tres-cents)—, però no un «passat» desgraciat normalet, com el dels nens de Dickens, que passen fred i gana i maltractes, però que també tenen algun amic a mà per reconfortar-los. No, la infantesa de Jude és tremenda a un nivell que només pot existir a la ment destarotada de l’autora.

Vegem. A Jude l’abandonen acabat de néixer al costat d’un cubell d’escombraries. Uns bons frares el recullen, tot i que el convent no és un orfenat. Suposo que això a finals del segle XX no devia ser legal, però de vegades sembla que Hanya Yanagihara escrigui com si fóssim a l’època victoriana. Per descomptat, els frares violenten l’infant i n’abusen sexualment. Així van passant els anys i quan el xicot arriba a la preadolescència, un «hermano» que diu que se l’estima molt li proposa que s’escapin plegats. Acaben fugint de motel en motel, subsistint gràcies als senyors que paguen per enllitar-se amb Jude. Quan la policia els pesca, el religiós es penja i el noi va a parar a un orfenat, on els altres estadants el maltracten, perquè coneixen els seus antecedents. Finalment s’escapa, però es topa amb un doctor sàdic que el tanca en un soterrani i el sotmet a tota mena de sevícies. Quan sembla que li retornarà la llibertat, el que fa el doctor és atropellar-lo amb el cotxe. D’aquí la coixesa. Apareix una treballadora social que sembla que arreglarà les coses, però mor de càncer als pocs mesos.

Aquí el text fa una el·lipsi que senyala la fi dels infortunis, ja que ens trobem Jude envoltat d’amics, graduat amb honors a Harvard (o similar) i treballant d’advocat en un bufet de prestigi. Es diria que totes li ponen, oi? Però no, Jude no és feliç, perquè el pes del passat no l’abandona. Es diria que el gran clixé de la ficció americana —potser una influència de la psicoanàlisi— és intentar explicar tota vida adulta, sigui la d’un criminal o la d’un super-heroi, a partir dels traumes d’infantesa. En qualsevol cas, Jude els té molt presents i a més se’n culpabilitza. No troba millor resposta que autolesionar-se de les formes més creatives: estampar-se contra la paret, cremar-se i sobretot fer-se talls al braç. Això ho fa moltes vegades. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines. Té un amic que és metge i que està disponible a totes hores per fer-li les primeres cures. També el renya una mica, però no li acut ingressar-lo en una institució. La resta d’amics també el cuiden i li accepten totes les rareses, sembla que el seu únic propòsit és estar per ell i protegir-lo. I l’home continua amb la seva carnisseria particular, cada vegada que troba una contrarietat. Una vegada i una altra. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines.

Al cap d’un temps forma parella amb un amic que, malgrat no ser gai, n’està molt enamorat. De sexe no n’hi ha gaire, perquè Jude ja va quedar servit quan era jove, però sembla que per fi han trobat una mena de felicitat. No dura gaire: la mort és a tocar. Arribats a aquest punt, quan la majoria dels personatges comencen a morir prematurament (accident, malaltia, suïcidi) jo ja m’ho prenia tot com una comèdia. No sé quin sentit té explicar aquesta història tan esbiaixada cap a la negativitat. Quina lliçó en podem extreure sobre l’amistat, sobre la culpa, sobre el que els homes diuen o oculten? Me’n faig creus.

I malgrat tot abunden els lectors que han sortit ben satisfets de l’experiència Tan poca vida (no endebades és un best-seller). Diuen que han plorat molt i que els hagués agradat continuar llegint sobre els protagonistes. Suposo que han trobat a faltar alguna mutilació més. La novel·la està bastant ben escrita, això sí que ho té.