La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIV. Plassaert, 3

 

Els invasius Plassaert seuen l’un al costat de l’altre al seu despatx. Encara que en Jean du una camisa hawaiana i l’Adèle, un vestit jaqueta vermell, l’escena recorda el famós quadre de Quentin Matsys El canvista i la seva dona, un dels leitmotiv de la novel·la. Enlloc de la balança on pesa les monedes, l’home té a les mans uns fermalls art-déco; mentre que la dona ha substituït el devocionari de l’original per llegir un diccionari d’egiptologia de 1560. Bats i Lladó fan una bona aproximació del francès arcaic al català de l’època (Josep Escuer, a la versió castellana, ni ho intenta):

Piràmides. Grans bastiments fets de pieira o de mahons quadrats, amples per bax e afuats per la puncta, com és la forma d’una flama de foch. Vós en porets vore dessús lo Nyl, pres de lo Caire.

Els Plassaert fa vint anys que es van conèixer, en un viatge turístic a la Mongòlia Exterior, on van descobrir la seva comuna afició als orientalismes. Des de llavors han anat bastint un petit imperi brocanter, ajudats per un intermediari holandès i un artesà de Makassar capaç de reproduir objectes de baquelita i de cel·luloide com si fossin de cinquanta anys enrere.

D’entre els molts objectes que han traficat destacaré un plat decorat:

Una broma de mal gust: un home fa la migdiada al jardí; un altre que s’ha atansat de manera subreptícia, li vessa algun líquid dins l’orella…

La «broma» no és altra que l’assassinat del pare de Hamlet pel seu germà Claudi. Hi ha altres plats amb acudits que la versió catalana adapta, mentre que la castellana torna a relegar-los a la nota al peu.

El tret més significatiu que caracteritza el matrimoni Plassaert és la seva gasiveria. Se n’adjunten alguns exemples, com el de servir whisky belga en una ampolla que n’havia contingut d’escocès, o la llibreta o Adèle anota cada despesa:

pa 0.90

llonguets 0,40

2 carxofes 1,12…

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIII. Winckler, 3

Una habitació on només queda un llit i una gran foto que recull una escena d’una obra de teatre. Aquí és on treballava la miniaturista Marguerite Winckler i de fet tot el capítol és un homenatge a la seva memòria, tal com la recorda amb emoció el pintor Serge Valène. 

Paradoxalment, aquesta dona meticulosa i mesurada acostumava a treballar enmig d’un absolut desordre de tota mena d’objectes, no sempre relacionats amb la seva professió. [Segueix una llista que sembla exhaustiva.] Només un gat podia moure’s per aquell caos sense causar un desperfecte; i, efectivament, els Winckler tenien un gat pèl-roig (roux), al qual van anar anomenant Leroux, Gaston (per l’escriptor Gaston Leroux), Chéri-Bibi (pel criminal protagonista d’uns populars fulletons de Leroux) i finalment Ribibi per economia expressiva.

144 plomins de rodona num. 394 de Baignol et Farjon...

la capsa amb la inscripció CURIOUSLY STRONG ALTOIDS PEPPERMINT OIL

La manera com Marguerite conegué al jove Gaspard Winckler sembla pel seu escenari —un cafè del port de Marsella sota el plugim, el jove legionari acabat de llicenciar, la noia que el convida a un cafè— una escena d’algun film de realisme poètic a la Marcel Carné. Després, un ràpid matrimoni, la instal·lació a París i els primers avenços professionals, ell com fabricant de joguines, ella com decoradora en dimensions minúscules.

Un incís per comentar la reaparició dels Voltimand, parents de Winckler que ja vam conèixer al capítol I i que tenen el mateix nom que un personatge de Hamlet. En quant a la frase «L’amo del bar, un tal La Brigue, personatge courtelinesc malgrat el seu nom…» no mereix cap comentari per part dels traductors (tampoc en castellà), tot i que l’adjectiu «courtelinesc» em sembla que a hores d’ara ni a França l’entendrien. Pel que he pogut esbrinar prové del dramaturg Georges Courteline i es refereix de forma humorística a les vides grises dels funcionaris i els buròcrates.

La jove parella es traslladà a Simon-Crubellier quan Bartlebooth contractà Winckler perquè li fes els puzles. Valène els va conèixer poc després i s’enamorà d’ella sense ser correspost. S’iniciaren uns anys d’amistat interromputs per la tragèdia que va enfonsar el creador de puzles en la inactivitat. Quan es va recuperar, va llençar a les escombraries tot el que li recordava a Marguerite.

Actualment l’habitació és una peça grisa de pols i de tristor, una peça buida i bruta amb un paper esgrogueït: a través de la porta oberta del lavabo esquerdat es veu una pica maculada de calç i rovell, amb un caire esberlat damunt el qual una ampolla encetada de Schweppes de taronja s’està florint des de fa dos anys.

Miquel Strogoff

Sota l’influx de Perec he llegit una novel·la de Jules Verne, cosa que crec que no feia en més de quaranta anys. L’elegida ha estat Miquel Strogoff en traducció de Josep Maria Pinto, publicada per Viena Edicions el novembre de 2023. Abans que res, un detall que sempre m’ha fet nosa, aquest ‘Miquel’ que evidentment ve de l’original francès ‘Michel’ i que no sé si és gaire propi de les estepes. Encara bo que al pobre Verne ja no li diuen Juli o Julio.

L’argument de la novel·la és força lineal. Strogoff és un motivadíssim membre del correu imperial a qui encarreguen lliurar un missatge del tsar al seu germà, que es troba a Irkutsk a la Sibèria oriental, on totes les comunicacions han estat tallades per la invasió dels tàrtars. Es tracta d’una ruta de més de 5.000 quilòmetres viatjant d’incògnit per una estepa assolada per les calors estiuenques i que conclourà tres mesos després quan l’hivern comenci a ensenyar les urpes. 

Sense l’ajuda de wikipèdies ni googlemaps, l’autor demostra haver-se documentat sobre unes terres que em sembla que no va trepitjar mai (es diu que Turgueniev el va ajudar una mica). Si més no, no para d’oferir-nos tota mena de dades de la fauna, la flora, la geografia i la cultura de la regió, amb una insistència especial en les distàncies, tant en verstes com en quilòmetres.

Se sol associar Verne amb les lectures juvenils i per això m’ha sobtat el grau de violència extrema del text, on hi ha mutilacions, tortura, una violació i una pila de morts. Potser al segle XIX els lectors estaven fets d’una altra pasta, però no deixa de resultar xocant la poca importància que es dona a un episodi de violència sexual. 

És més previsible el relatiu conservadurisme de l’autor que en cap moment posa en dubte l’autoritat del tsar (ni la maldat sense matisos dels tàrtars), fins el punt que un deportat polític com és el pare de la Nàdia estarà disposat a donar la vida per l’emperador sense la més mínima animositat. De fet, tots els personatges principals són capaços d’una abnegació i un esperit de sacrifici que voregen l’absurditat. El cas més flagrant és el del protagonista, d’una lleialtat sense fissures que, a través d’un veritable viacrucis (humiliacions, laceracions, llops, ossos, foc, gel, fam…) s’erigeix en tot un super-heroi amb matisos crístics, incloent-hi una «resurrecció» final.

Malgrat tot, tractant-se d’un autor com Verne, ja podem intuir que l’aventura acabarà bé pel nostre heroi, el que no impedirà que llegim les últimes pàgines tot mossegant-nos les ungles. Suposo que aquesta incitació als nostres sentiments més elementals, juntament al ritme inclement i l’escenari exòtic són el que fan aquesta lectura encara tan entretinguda 150 anys després de la seva publicació.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LII. Plassaert, 2

Els Plasaert es van anar estenent, com herba paràsita, per les dependències del servei. Primer es van apropiar de la cambra que havia ocupat l’estrany estudiant d’història Grégoire Simpson. Quan el llibreter Troyan va morir, li compraren l’habitació a l’administrador. Al final del passadís vivia el vell Troquet, que es guanyava la vida recollint ampolles buides. Els Plasaert en van sol·licitar l’expulsió a causa dels seus freqüents impagaments del lloguer, una demanda que van guanyar amb facilitat.

Però ara tornem a Grégoire Simpson, que és el veritable protagonista del capítol. Durant un temps va treballar com a sotsbibliotecari a temps parcial a la biblioteca de l’Òpera, on s’ocupava del fons creat pel ric aficionat Henri Astrat (‘astrat’ = ‘astruc’ en occità). Segueixen uns quants paràgrafs, on es descriu amb tot detall els procediments administratius que regien a la biblioteca. També es citen alguns noms coneguts del món operístic (del Monaco, Sabata, Tebaldi…) on s’hi cola un tal Haig Clifford, personatge de  La Disparition.

Grégoire fou acomiadat a causa d’un reajust del pressupost. Va sobreviure un curs amb feinetes indesitjables, pròpies d’un estudiant. L’any següent li van donar una beca i, enlloc d’aprofitar-la, va caure en un estat d’indiferència molt similar a una depressió no diagnosticada. Va començar l’època de les passejades per la ciutat. Mirava aparadors de tota mena: corones de difunts, les fotografies dels retratistes, una catedral feta de llard a una xarcuteria o les targetes de visita humorístiques d’una botiga d’articles de broma.

Per cert, aquestes targetes no sempre són tan fàcils de traduir com en el cas de «Madeleine Proust. Souvenirs». Els traductors catalans hi han posat valor i se n’han sortit prou bé. «Adolf Hitler. Fourreur» [‘fourreur’, que vol dir ‘pelleter’, sona gairebé com ‘Fuhrer’] es converteix en «Adolf Hitler. Firaire» i «Jean Bonnot. Charcutier» en «Pere Nil Serrano. Xarcuter». El traductor al castellà ha deixat els originals i es limita a explicar els jocs de paraules a les notes a peu de pàgina.

En els seus volts urbans l’estudiant va començar a imposar-se tasques absurdes, com ara recórrer tots els restaurants russos del districte XVII en un itinerari que evités creuar-se a ell mateix. Recorda als jocs que Perec proposava als lectors de Télérama sota el nom de Perec/rinations. Per exemple, fer un itinerari per París on els carrers seguissin l’ordre alfabètic. 

Finalment Grégoire passava la major part del temps a la seva cambra, fins que un dia va desaparèixer. Corria el rumor que havia saltat pel pont Cardinet. Tota aquesta peripècia —tot i que no el seu final— coincideix amb la del protagonista innominat de Un homme qui dort, la tercera novel·la de Perec.

La vida manual d’ús: EL CAPÍTOL LI. Valène (habitacions del servei, 9)

 

Botticelli, a la dreta, assistint a una escena bíblica

Arribem a un dels capítols més importants del llibre i per fer-ho notar Perec li afegeix l’article definit —«LE CHAPITRE LI»— que no apareix a cap altre capítol. Incomprensiblement ni en català ni en castellà figura l’article. L’he afegit al títol de l’entrada (mira que costava poc!).

Aquest funciona com el capítol central de la novel·la, tot i que per raons de simetria, i tenint en compte que el nombre de capítols és de 99, hauria d’haver sigut el capítol cinquanta. Ens parla del gran projecte del pintor Serge Valène, tot i que de manera potencial. No sabrem si arribarà a una bona fi la idea de pintar un gran quadre de l’immoble, on ell es conformaria amb una presència discreta, «a la manera dels pintors del Renaixement que sempre es reservaven un lloc minúscul entre la gernació de vassalls, soldats, bisbes o mercaders». I, en contradicció a aquesta voluntat de discreció, es retrataria amb el pinzell i la paleta a les mans pintant-se ell mateix en l’inici d’un vertiginós procediment de nines russes.

Perquè efectivament, de la mateixa manera que Perec ens ofereix la instantània de la vida en un edifici en un temps determinat a través de més de sis-centes pàgines de ficció novel·lesca, Valène pretén assolir un repte similar en forma pictòrica: la creació d’un quadre on l’immoble apareixeria desproveït de façana per mostrar quins objectes conté i el que està succeeint a cada habitació en aquell mateix moment.

Paradoxalment, per descriure tota aquesta cornucòpia visual no queda altre remei que acudir als mots; i Perec (que no Valène) s’hi aplica a fons, començant per l’enumeració d’una heterogènia col·lecció d’objectes que hi ha a la finca:

(…) els cullerots i els ganivets, les escumadores, els mànecs de porta, els llibres, els diaris, les catifes, els gerros, els capfoguers, els paraigüers, els estalvis, els aparells de ràdio…

I, al costat de totes aquestes coses inanimades, evidentment els éssers vius que l’habiten, l’han habitat o s’hi han relacionat d’alguna forma. Es tracta d’una llista de personatges —que se sol anomenar Compendi— on cada línia en defineix un sense anomenar-lo explícitament.

1. Pélage vainqueur d’Alkhamah se faisant couronner a Covadonga
2. La cantatrice exilée de Russie suivant Schönberg a Amsterdam
3. Le petit chat sourd aux yeux vairons vivant au dernier étage
4. Le crétin chef d’îlot faisant préparer des tonneaux de sable
5. La femme avare écrivant ses moindres dépenses dans un cahier

La línia número 1, per exemple, recorda l’arqueòleg Fernand de Beaumont i les seves excavacions entorn de Don Pelayo. La número 2, defineix Vera Orlova (Beaumont, de casada) i la 3 es refereix a un gatet sense amo que es passeja per les habitacions del servei i que surt al capítol XV. Per descomptat, com que ens trobem encara a la meitat del llibre, hi ha personatges que encara no han aparegut i ens serà impossible identificar.

Si visualitzem la llista amb algun tipus de lletra d’amplada fixa, ens adonarem que cada línia consta de 60 caràcters (comptant-hi els espais en blanc) i que la lletra A que apareix al final de la primera línia va desplaçant-se gradualment cap a la dreta fins arribar a la posició inicial a la línia 60. En realitat el compendi està format per tres seccions de 60, 60 i 59 línies (culpeu al clinamen d’aquesta irregularitat) i, si a la primera secció es juga amb el desplaçament de la A, a les altres dues són la M i la E. Formen el mot ÂME (també el podeu llegir a les lletres finals de les tres primeres línies) que vol dir «ànima» i que subratlla el caràcter essencial del capítol.

1. Pélage vainqueur d’Alkhamah se faisant couronner a CovadongA
2. La cantatrice exilée de Russie suivant Schönberg a AmsterdAm
3. Le petit chat sourd aux yeux vairons vivant au dernier étAge
4. Le crétin chef d’îlot faisant préparer des tonneaux de sAble
5. La femme avare écrivant ses moindres dépenses dans un cAhier

En català Bats i Lladó mantenen el joc verbal (de vegades canviant l’ordre de les línies) i fan servir les lletres A, L i E per lletrejar ALÈ. 

1. Pelai vencedor d’Alkama fent-se coronar al camp de CovadongA
2. La cantant russa exiliada que segueix Schoenberg a AmsterdAm
3. El moix sord amb un ull de cada color que viu al pis de dAlt
4. El cap de barri estúpid i les bótes de sorra que fa prepArar
5. La dona garrepa que inscriu totes les despeses en un quAdern

En castellà no s’hi ha invertit tant d’esforç i ni tan sols les línies són de 60 caràcters.

1. Pelayo vencedor de Alkama que se coronó rey en Covadonga
2. La cantante exilada de Rusia que siguió a Schönberg a Amsterdam
3. El gatito sordo con los ojos de color diferente que vivía en el último piso

La vida manual d’ús: CAPÍTOL L. Foulerot, 3

El senyor Valdemar segons Harry Clarke

Recordeu Geneviève Foulerot, la model de catàlegs i aspirant a actriu que té un fill de pocs mesos? Som al seu futur dormitori, acabat de pintar i encara sense mobles. Només hi ha un quadre de grans dimensions on es veu l’interior d’una habitació i l’exterior a través d’una finestra. Els detalls de la pintura no podrien ser més estranys. i semblen contenir diversos plans de realitat.

L’autor del quadre és Louis Foulerot, l’avi de Geneviève, i l’únic membre de la família que li va donar suport quan va quedar embarassada i va fugir de casa. De fet és ell qui sufraga les reformes del pis de la néta. O sigui «Història de la mare soltera de qui només l’avi no va renegar».

El quadre s’ha inspirat en la novel·la policíaca L’assassinat dels peixos vermells i permet rastrejar-hi tots els elements de la trama. A continuació s’explica l’argument del llibre amb tots els ets i uts: s’hi esmercen quatre pàgines de la novel·la en un recargolat enigma que es podria resumir com la «Història del joier que va ser assassinat tres cops».

Investigo els noms dels personatges de la novel·la, per si hi afegissin algun motiu suplementari. La víctima es diu Oswald Zeitgeber i el cognom —que en alemany significa «que dona la llum»— és un concepte que fa referència a qualsevol influència exògena que pugui modificar la sincronització d’un ritme endogen. 

El detectiu Waldémar m’ha fet pensar immediatament en l’impactant conte Els fets del cas de M. Valdemar d’Edgar Allan Poe; però possiblement està motivat per diversos reis d’aquest nom que van governar Dinamarca a l’edat mitjana.

L’entorn on es desenvolupa l’acció de l’enigma remet a la regió dels Llacs italians i el nom Valdrade connecta amb Valdrada, la ciutat que apareixia a Les ciutats invisibles (1972) del col·lega de l’Oulipo Italo Calvino.

De fet, gran part d’aquest capítol té una connexió molt lleu amb la senyoreta Foulerot, però el desplegament d’inventiva que demostra la construcció del whodunit és pur Perec.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLIX. Escales, 7

Al capdamunt de l’escala, allà on acaba la caixa de l’ascensor, una porta de vidre separa les plantes nobles de les habitacions del servei. Al principi rarament es feia servir, si no era perquè els senyors requerissin fer una visita als seus criats per circumstàncies extraordinàries; ja que el servei comptava amb un accés propi a la banda esquerra de l’edifici.

En l’actualitat amb prou feines queden criats a l’edifici, amb l’excepció de Smautf, el majordom de Bartlebooth, i el matrimoni neerlandès-paraguaià que serveix l’escultor Hutting. La resta de cambres han estat habilitades com habitatges independents, bé pels propietaris de baix, bé per l’administrador de l’immoble.

Es comenta llavors la diferenciació classista que marca aquesta porta de vidre, en record a la divisió inicial de l’edifici, i es dona la paradoxa que els propietaris de les antigues mansardes, tot i ser sovint més rics, són considerats inferiors pels de les plantes de baix.

Els de dalt i els de baix han entrat en conflicte dues vegades. La primera fou quan Olivier Gratiolet pretengué prolongar la catifa de l’escala fins a les dues darreres plantes. La segona ocasió fou causada per la negativa de la portera, la senyora Nochère, a lliurar el correu a les plantes que no disposessin d’ascensor (les dues de dalt).

D’aquí es passa a detallar algunes tensions i problemes produïts durant els anys —sorolls, caques de gos, bosses d’escombraries—, no gaire diferents dels de moltes altres escales. Per fi es mencionen dos esdeveniments greus: les explosions provocades pel experiments del químic Morellet i l’incendi del tocador de la senyora Danglars.

I per acabar aquest curiós capítol, que pren una visió col·lectiva del veïnat i que més d’una vegada apunta a la lluita de classes, ressona una frase ominosa del mateix caire de la que concloïa el primer capítol. 

I darrere aquella porta tancada per sempre, el morbós avorriment d’aquella lenta revenja, aquell feixuc assumpte de monomaníacs xarucs que repetien com una cançó enfadosa les seves històries fingides i els seus paranys miserables.

El capítol XLIX és el que ofereix una imatge més precisa de l’estructura de l’edifici, tot i que de fet planteja més dubtes que respostes. Per exemple, si l’escala de servei està a l’esquerra, com hi accedeixen els pisos de l’ala dreta? Se’ns diu que hi ha vint altres habitacions pel servei dels pisos que donen al pati interior, però per algunes descripcions, sabem que alguns dels departaments s’obren tant al carrer com al pati. En un moment del capítol es menciona un cretí que viu a la part del darrera i que entona cançons hitlerianes de matinada. Quants altres habitants de la finca no coneixerem mai?

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVIII. La senyora Albin (habitacions del servei, 8)

La mansarda és buida perquè la llogatera, la senyora Albin, ha anat com cada dia a visitar la tomba del seu marit, enterrat a Juvisy-sur-Orge (a dinou quilòmetres al sud-est de París). La senyora Albin, de soltera Flora Champigny, no es va casar amb aquell Raymond Albin d’uniforme, amb el que va quedar atrapada a l’ascensor, sinó amb un tal René Albin, obrer tipògraf (cap parentiu). Per cert, segurament hi té alguna relació que el concert anunciat al capítol anterior se celebrés a l’església de Saint-Saturnin de Champigny. 

El matrimoni va emigrar a Damasc on, gràcies als préstecs sense interessos destinats al desenvolupament del protectorat, van poder obrir una pròspera impremta de manuals escolars. Els avalots antifrancesos de 1945 abocaren els Albin a la ruïna i el cor del marit no ho va poder suportar. La senyora Albin fou repatriada l’any 1946 amb el cadàver del seu marit i gràcies a la seva amistat amb la portera va poder recuperar el seu quarto a Simon-Crubellier. Tot i pledejar tossudament amb tothom que podia fer responsable de la seva davallada econòmica, tot el que va acabar obtenint fou una trista pensió. Aquest ve a ser el resum de la «Història de la dona que va fundar una impremta a Síria».

La senyora Albin és descrita com una dona alta i ossuda, que sembla sortida d’Aquelles senyores dels barrets verds. Crec que aquest referent no dirà res a ningú; però l’original Ces dames aux chapeaux verts és un film de 1949 de Fernand Rivers sobre una noia que va a viure amb les seves quatre ties solteres.

La senyora Albin té la casa molt ordenada i polida. Com un gran honor de vegades ensenya a les visites algun objecte que guarda embolicat amb les pàgines de France-Dimanche. [France-Dimanche és un setmanari de tafaneries del cor que es publica des del 1946. Curiosament surt els divendres.] A Valène, per exemple, li va mostrar un rebab, violí àrab de dues cordes, i a la senyoreta Crespi, una estampa eròtica xinesa. Sembla que la senyora Albin està perdent el seny; ha començat a fer rareses.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVII. Dinteville, 2

Som a la sala d’espera del doctor Dinteville. A la consueta descripció del que conté l’estança hi ha un error flagrant:

(…) taules niu amb diferents revistes i diaris estesos: a la portada d’un d’aquests es veu una fotografia en color de Franco en el llit de mort, vetllat per quatre monjos agenollats que semblen sortir directament d’un quadre de De la Tour; (…)

Com que l’acció de la novel·la té lloc el 23 de juny de 1975, a Franco encara li queden gairebé cinc mesos d'agonia, o sigui que aquesta portada no pot ser.

A la sala hi ha dues persones. Un professor de francès jubilat, que encara dona classes per correspondència, està corregint uns treballs. L’altre no és un pacient sinó un representant d’aparells de telefonia convocat perquè presenti els nous models de contestadors.

Entre els quadres de la paret destaca per les seves dimensions (3 x 2 metres), una representació pseudonaïf de l’interior d’una taverna. Alguns detalls de la pintura mereixen un comentari, com els dos homes que juguen al tarot.

(…) un d’ells tira la carta que representa un home amb un pal, que duu alforja i és empaitat per un gos, i que s’anomena el Mat, és a dir el Boig.

A tots els tarots que he trobat a la xarxa el que duu el Boig és més aviat un farcellet que no pas una alforja. Sí que he vist que de vegades el gos sembla un gat.

Un cartell anuncia un concert on s’interpretarà Malakites, opus 35 de Morris Schmetterling. El nom del compositor es troba a Lolita de Vladimir Nabokov enmig d’una sofisticada paròdia a costa del dramaturg belga Maurice Maeterlinck. Recordem que Schmetterling és papallona en alemany, una dèria 100% nabokoviana.

Au premier plan, juste derrière la vitre du café sur laquelle de grosses letres blanches écrivent a l’envers

Les lletres que es mostren sobre la pàgina són negres. Si fossin blanques no les veuríem. Bats i Lladó se n’adonen i ho canvien a «lletres gruixudes de color» que té més sentit.

Per acabar se’ns informa que el doctor Dinteville és un metge de barriada i que, a causa de la seva fredor, no és gaire popular. El seu somni a la vida és associar el seu nom a una recepta de cuina de la seva invenció. Dubta entre «Amanida de cranc a la Dinteville», «Amanida de cranc Dinteville» o «Amanida Dinteville». Per descomptat tindrem l’oportunitat de llegir la recepta amb tot luxe de detalls.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVI. Habitacions del servei, 7. El senyor Jérôme

Piments oiseau o piments martin

Una cambra austera i funcional que, com altres de les antigues habitacions del servei, la fa servir l’administrador de la finca per allotjar temporalment amics de províncies de pas per la capital. Aquí, a finals del 50, va passar els seus últims anys i va morir. 

Però el senyor Jérôme ja havia habitat a l’edifici quan era un jove catedràtic d’història, ple de projectes i d’esperança. L’octubre de 1924 va venir a viure al sisè dreta, el pis que més tard ocuparia Gaspard Winckler. Ensenyava al Lycée Pasteur de Neuilly i va fer la seva tesi doctoral sobre La ruta de les espècies. Per demostrar com l’arribada del bitxo a la cuina occidental l’havia transformada totalment, va preparar personalment un seguit de plats que va fer tastar als membres del tribunal. Per descomptat va obtenir un cum laude. 

Tot i que en català diu ‘bitxo’ (i en castellà ‘guindilla’), l’original piment oiseau —que ja apareixia al capítol XXXIII— és un pebre originari de les Mascarenyes, lleugerament més picant que el pebre de Caiena. Possiblement no té terme propi en català.

Poc després del doctorat el van anomenar agregat cultural a Lahore. Va estar desaparegut uns quants anys i quan va reaparèixer al carrer Simon-Crubellier era un home completament canviat. «Desconegut, llimat, laminat, eliminat» com es tradueix eficaçment «méconnaissable, élimé, éliminé, laminé». La versió espanyola —«irreconocible, exhausto, gastado, acabado»— decideix ometre les al·literacions. Treballava modestament com a bibliotecari de l’Institut d’Història Religiosa.

Aviat es va quedar sense feina i va subsistir traduint llibres per infants petits, plens de frases simples i onomatopeies:

Cloc cloc cloc

Heus aquí la nostra gallineta negra

El molt temps que li quedava lliure l’ocupava llegint novel·les policíaques del tipus whodunit en les quals tot girava sobre la identitat de l’autor del crim, a la manera d’Agatha Christie. Novel·les amb títols tan extravagants com L’assassí llaurador, El cadàver tocarà el piano per a vostès o L’agnat es posarà furiós. De tant en tant feia una pausa en la lectura i posava com a punt de llibre una postal que representava un globus terraqüi de Johannes Schoener (o Johann Schöner). Un globus similar al que apareix a Els ambaixadors de Holbein, una altra de les constants de la novel·la.

Tot plegat constitueix la ‘Història del professor d’història que va ser agregat cultural a les Índies’.

Ja ho diu Perec, que aquest globus sembla una baldufa