La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIV. Maquinària de l’ascensor, 2

De vegades imaginava que l’edifici era com un iceberg i que les diferents plantes i els sotateulats n’eren les parts visibles. Més avall del primer nivell dels soterranis començaven les masses immergides…

Així comença aquest espectacular capítol, amb la imaginació d’un subjecte el·líptic i una teoria de l’iceberg que no és la de Hemingway. Podem aventurar que la ment que imaginava així l’edifici era la de Valène, el pintor que aspirava a fer un retrat de la totalitat de la novel·la, i res no sembla contradir-ho. Anirem baixant per successives plantes subterrànies, tan pertorbadores com les de l’Infern del Dant, organitzades tanmateix com el  reflex fosc de la civilització de la superfície. De vegades ens vindran al cap aquelles il·lustracions a doble pàgina de les enciclopèdies juvenils, que mostraven els misteris de les entranyes de la ciutat: el túnels del metro, les clavegueres, els grans conductes de l’aigua i l’electricitat, galeries de les mines…

Però també hi figuraran tot d’objectes inesperats en un comerç clandestí que transita per una aigua negrosa:

barques de fons pla, bots llastats de bótes buides navegarien en aquest llac sense llum, plens de criatures fosforescents transportant d’una riba a l’altra cistells de roba bruta, lots de vaixella, motxilles, caixes de cartró lligades amb cordills; caixons plens de plantes ornamentals neulides, baixos relleus d’alabastre, busts de Beethoven, butaques Lluís XIII, gerros xinesos, cartrons de tapissos que representarien Enric III i els seus favorits jugant al bilboquet…

De sobte, després d'haver estat contemplant el món des de petites cel·les habitables durant pàgines i pàgines, sembla que la novel·la vulgui sortir a l'exterior. Observarem sense cap sorpresa que tant se val fora com dins: no hi ha cap diferència.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIII. Marcia, 5 (2)

 

Les dues seccions del capítol estan separades per un pictograma que representa un barret punxegut de fada i una vareta màgica. A continuació comença la «Història del baster de la seva germana i del seu cunyat» però, a diferència de les moltes altres històries contingudes en aquesta novel·la, està anunciada amb una tipografia especial (disculpeu l’escaneig deficient): 

En català ho han respectat, mentre que en castellà han fet servir unes lletres ni tan sols aproximades.

La paraula «baster» l’he hagut de buscar al diccionari i vol dir una persona que fabrica o adoba arreus per a les bèsties equines, tot i que el protagonista del relat poca oportunitat té d’exercir aquest ofici. El seu nom és Albert Massy i va néixer al poble de Saint-Quentin [amb el que es compleix la referència obligada a Quentin Matsys]. El seu taller de baster va precedir la botiga de la senyora Marcia, però abans Albert havia sigut un prometedor ciclista. Un petit accident sense conseqüències físiques el va deixar fora d’una etapa del Tour, fet que el va desmoralitzar completament. Després va provar de competir en l’especialitat del mig fons i la història es va repetir —inicis esperançadors i un fatal contratemps posterior—; però, enlloc d’abandonar definitivament el ciclisme, va decidir convertir-se en pacemaker, és a dir el motorista que marca el ritme del ciclista en la modalitat de mig fons.

Per assabentar-vos de l’accident que va provocar i de l’horrible deformitat que va causar en el seu deixeble Lino Margay, del matrimoni de la seva germana amb l’horripilant Lino i de com tot plegat va derivar en una versió moderna de La bella i la bèstia haureu de llegir les nou pàgines d’aquesta història farcida de proeses esportives i de màfia sud-americana.

Entre un munt de ciclistes autèntics dels anys vint i trenta s’hi esmunyen alguns de ficticis. Apart d’un Hans Gottlieb que és un homenatge al dibuixant de còmics Marcel Gotlib, amic de Perec, trobarem un Peter Mond i un Arnold Augenlicht que satisfan el requeriment «música serial» [Mond és lluna en alemany, d’aquí la citació al Pierrot Lunaire d’Arnold Schoenberg. Das Augenlicht és una obra d’Anton Webern.]

Un tal Morel tant pot provenir de la Historia Universal de la Infamia de Borges com de la invenció de Bioy Casares. El que sí procedeix del famós conte Hombre de la esquina rosada de Borges és Rosendo Juárez El Pegador. Perec l’anomena «Le Cogneur», Josep Escuer ho tradueix com «El Leches» i Bats/Lladó com «El Mastegots».

Si no ho hagués explicat Perec a la citada conferència, difícilment hauríem endevinat que la frase «Barrett havia contractat un assassí anomenat Razza per liquidar el seu contrincant Ramón» amaga tres personatges del film italià «L’ultimo killer» que va veure durant la redacció del capítol.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIII. Marcia, 5 (1)

 

El capítol 73 havia de ser especial, ja que Perec va néixer un 7 de març, per això és un capítol doble on les traves i les restriccions estan duplicades. Per exemple, la trava de les coordenades que obligava a fer servir el número 94, es verifica dues vegades (Suite sérielle 94 i 94 rue des Acacias).

La primera part funciona com un capítol estàndard de la novel·la, on es descriu l’espai de la botiga d’antiguitats que gestiona David Marcia. Com ja s’explicava al capítol LXVI, és una zona dedicada a les peces petites, que el client es pot endur sense dificultat. D’entre la munió d’objectes que es citen, en destacaré alguns.

—una de les obligacions que es va imposar Perec fou introduir una referència a algun fet quotidià que li hagués succeït durant la redacció del capítol. Evidentment és pràcticament impossible detectar aquestes referències; però per aquest capítol en concret les va revelar en una conferència que va fer al cercle Polivanov el 17 de març de 1978. Així sabem que la presència d’uns tamborets Early American provinents de l’antiga estació de posta de Woods Hole (Massachusetts) es deu a que el dia que escrivia el capítol va rebre una postal d’aquella localitat.

—una altra obligació autoimposada és l’al·lusió a objectes particulars. Gràcies a la conferència citada al punt anterior, sabem que el «cap de noia de cera pintada, amb autèntics cabells implantats un a un i que poden pentinar-se» pertanyia a Catherine Binet, la companya de Perec. 

—la balança de canvista d’or lliga amb el quadre dels canvistes de Quentin Matsys.

—les dues cartes del tarot de Bonifacio Bembo —el Diable i la Casa de la Caritat— remeten, per haver estat la seva inspiració, a El castell dels destins creuats d’Italo Calvino.

—un mirall octogonal en marc de carei (toujours l’octogone!)

—les teieres brandades per braços humans similars a les de la pel·lícula de Jean Cocteau La Bella i la Bèstia, anuncien la segona part del capítol, que serà una reelaboració d’aquest conte popular.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXII. Soterranis, 3

Al soterrani de Bartlebooth no ens sorprendrà trobar-hi quatre baguls, testimoni dels seus anys de viatges pel món. Els va encarregar, impermeables i reforçats, a la casa Asprey de Londres (que encara existeix avui dia). El primer bagul havia contingut un vestuari complet, adaptat a totes les ocasions i climes. El segon bagul estava destinat a tots els materials de pintura i dibuix necessaris per realitzar les aquarel·les, embalatges per trametre-les a Winckler perquè fes els puzles, guies i mapes, productes d’higiene personal, una farmaciola, càmeres fotogràfiques i una màquina d’escriure.

El tercer contenia tot el necessari per sobreviure en una illa deserta, en el cas que Bartlebooth i Smautf naufraguessin. S’hi reflectia modernitzat el contingut que el capità Nemo llençà en una platja pels colons de L’illa misteriosa. L’últim bagul es reservava per sortejar incidències menors i a dins s’hi trobava des d’una tenda per a sis fins a un inflador de pedal. Dit amb poques paraules, tot el necessari per improvisar una acampada.

El tercer i el quart bagul no el van haver de fer servir gairebé mai. Bartlebooth estava acostumat a viatjar amb tota classe de conforts, esperava que li servissin el xerès en safata de plata i que l’aigua per afaitar-se estigués a vuitanta-sis graus exactes (exigència que compartia amb Philéas Fogg). De totes maneres Bartlebooth rarament parla dels viatges.

Sí que ho fa Smautf, tot i que està perdent de mica en mica la memòria. Havia anotat les seves experiències en un dietari, de forma tan succinta que ara li costa recuperar a què es referia amb aquestes notes [una rèplica quasi exacta del Diari de Londres de Stendhal]:

Les habitacions obertes a la fonda,

Voleu… mi?

És gelea de peu de vedella (calf foot gelley)

Manera de portar les criatures.

Sopar a casa del senyor Macklin.

Sí que recorda que el senyor Macklin era un botànic que feia un recompte exhaustiu de la flora de Kenya i que estava obsedit per donar nom a alguna espècie d’Epiphyllum. Dotze anys més tard Smautf va trobar a les illes Salomó un missioner que també es deia Macklin i que era nebot de l’anterior.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXI. Moreau, 4

Fa una estona havíem estat a la seva cuina i ara passem al menjador de la senyora Moreau que el temible Henry Fleury també va redecorar radicalment. L’estança havia tingut un mobiliari tradicional, excessiu i carrincló, amb alguns tocs orientals —una fruitera plena de taronges, una palmera coco weddelliana i un tapís arabitzant. Fleury era adepte a la teoria segons la qual la gustació depenia no tan sols del color dels aliments sinó també de l’aparença física de l’entorn. Aprofundint aquestes idees va arribar a la conclusió que el color blanc era l’ideal per fer ressaltar el gust dels aliments.

En conseqüència va recobrir tota la sala amb plafons plàstics de color blanc, que dissimulaven les motllures, inutilitzaven totes les portes excepte la que s’obria al vestíbul i condemnaven totes les finestres; la il·luminació havia de ser exclusivament artificial. Al centre de la sala hi havia una taula octogonal (de nou l’octògon!) de marbre i vuit cadires blanques de plàstic modelat. No hi havia cap altre mobiliari.

La vaixella, dissenyada per l’estilista Titorelli [nom d’un personatge pintor a El Procés de Franz Kafka] era de colors pastel —ivori, groc clar, verd aigua, rosa tendre, malva lleuger, salmó, gris clar, turquesa…— i se seleccionava d’acord al color bàsic entorn del qual giraria tot l’àpat.

Durant deu anys, fins que la salut li va faltar, la senyora Moreau va organitzar un sopar mensual amb la precisió d’una maniobra militar. El primer va ser un banquet dominat pel color groc i al seu proveïdor de material de càmping Hermann Fugger (amic dels Altamont i de Hutting) li va dedicar un àpat de color rosa. El mil nou-cents setanta es va celebrar l’últim, un sopar negre servit en plats de pissarra amb caviar, calamars a la tarragonina, mitjana de senglar Cumberland, amanida de tòfones i pastís de mirtils.

La senyora Moreau gairebé mai tastava els plats. Les nits que no hi havia banquet sopava amb la seva amiga la senyora Trévins a l’habitació d’una de les dues. Plegades recordaven els vells temps que passaren a Saint-Mouezy. La senyora Moreau encara tenia ben present el primer cop que va veure un avió, l’any 1915. Un biplà aparegué entre la boira, va aterrar en un camp i en va baixar un bellíssim jove gal·lès que li va preguntar com arribar al castell de Corbenic. Ella no sabé respondre, ja que aquest castell pertany a la llegenda artúrica i era la suposada seu del Sant Grial.

Lancelot a Corbenic

***

Gràcies a aquest capítol ara sé que la llet de peix, o sigui el seu semen, que junt als pits de pollastre i el formatge Edam constituïa la dieta de la senyora Moreau, és un ingredient de la cuina coreana, japonesa, siciliana, russa i romanesa.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXX. Bartlebooth, 2

 

El rei Faruk

El menjador de Batlebooth rarament es fa servir. Es tracta d’una sala fosca i severa. Destaca un trinxant on hi ha vuit llaunes cilíndriques, totes amb l’efígie del rei Faruk. Si voleu saber el seu origen, haureu de llegir la «Història de l’importador de Lisboa i del seu corresponsal egipci».

Tota la (extensa) resta del capítol descriu els procediments, els estratagemes, els entrebancs, les dreceres, els cul-de-sacs i en general totes les incidències que han acompanyat la reconstrucció dels cinc-cents puzles de Gaspard Winckler en mans de Percival Bartlebooth.

Pel camí apareixen referents obligats. Així, en parlar de la forma de les peces, n’hi ha una que s’assembla a «un ocell sorprenentment precís, de llarga cua, amb el llarg bec corbat que feia una protuberància a la base, com els que recordava haver vist a Austràlia…» Resulta que esta descrivint un Philemon corniculatus, per tal de complir la menció requerida a Filemó i Baucis. 

Entre les citacions a indrets costaners on s’ha pintat algunes de les aquarel·les, bases d’aquests puzles, es parla de la platja d’Elsinor (Elsenor a la versió castellana) que remet evidentment a Hamlet. I l’illa de Skye a Escòcia, visitada el març de 1936, potser ens vol fer recordar que Perec va néixer el 7 de març de 1936.

Castell a Elsinore

I quan es parla de la dificultat de trobar la solució del trencaclosques:

La situació era evident, tan evident com insoluble era el problema mentre ell no el resolia, de la mateixa manera que davant una definició de mots encreuats —com la sublim «el vell amb el nou» en deu lletres, de Robert Scipion— un busca a tot arreu menys allà on la mateixa definició ens porta amb molta precisió…

L’enigma dels encreuats, que juga tant en francès com en català amb l’homonímia de neuf/nou com l’antònim de vell i com el número 9, revela la solució al compendi del capítol LI:

44 L’autor d’encreuats que defineix el nonagenari: vell amb nou

En castellà, com ‘nuevo’ no coincideix amb ‘nueve’, el traductor s’ha hagut d’empescar una altra endevinalla:

44 El autor de crucigramas que definió el bacalao: «va empapao, aun seco»

Però, deixant de banda aquestes curiositats anecdòtiques, el cor del capítol és l’enfrontament tàctic entre un Winckler que va sembrant el seu joc de falses pistes i un Bartlebooth que les va salvant amb més o menys fortuna, oscil·lant entre la troballa fruit de la xamba i la pura desesperació.

No costa gens llegir aquest capítol crucial com una descripció força acurada de la tasca del lector de La vida manual d’ús, novel·la de novel·les —«un puzle gegantí de cinc-centes peces, cadascuna de les quals fos un puzle de set-centes cinquanta peces»—, obligat a completar una visió de conjunt a partir de fragments que són contigus (o potser no); amb la diferència que els puzles de Winckler sí que se sabia quan eren complets.

Normalment, d’embriagueses en decaïments, d’exaltacions en desesperances, d’esperes febroses en efímeres certeses, el puzle es completava en els terminis previstos, s’encaminava cap aquella fi ineluctable on, un cop solucionats tots els problemes, només quedava una aquarel·la honesta, d’una factura sempre una mica escolar, que representava un port marítim.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXIX. Altamont, 4

 

Madame de Récamier per David

El despatx de Cyrille Altamont és elegant, feixuc i senyorívol, amb un escriptori-ministre de caoba, una butaca reclinable i pivotant d’eben encoixinat i «un seient de descans fet en fusta de rosa, amb potes de llautó en formes d’urpa, model Récamier.» Malgrat aquests luxes, rarament el fa servir, ja que ha traslladat la majoria dels llibres i els estris al pis de treball que té a Ginebra, on viu habitualment.

Entre els elements decoratius de les parets hi ha un portolà amb un marc de llistons que reprodueix la

Sembla ser que aquest portolà va ser a tots els pisos on va viure Perec.

Hi ha també tres quadres. El primer és un retrat dels germans Dunn, clergymen de Dorset, obra de Morrell d’Hoaxville [per si hi havia dubtes sobre l’autenticitat de la firma, «hoax» és una notícia falsa o una presa de pel]. Aquests germans, se’ns diu, són especialistes en arpes eòliques i paleopedologia [estudi dels sòls d’eres passades] respectivament.

Arpa eòlica

El segon quadre representa una estació de servei de Wyoming. Es diria que és una temàtica típica de Hopper, però la firma Organ Trapp [a Lolita hi ha un detectiu que es diu Gustave Trapp]. I el tercer és un dibuix de Priou [Louis Priou (1845 - 1917)] que es titula L’obrer ebenista del Camp de Mart. [la rue du Champ-de-Mars a l’original]

A la biblioteca, llibres que no s’han obert mai: col·leccions relligades de revistes prestigioses, un Gran Larousse Universal del segle XIX, les obres completes de La Fontaine, Musset, Maupassant o els Poetes de la Pléiade. Llibres d’art en edició de luxe com El somni d’una nit d’estiu amb gravats d’Helena Richmond (possiblement una artista de ficció). L’exemplar de La Venus de la pell de Sacher-Masoch ve presentat en un estoig de visó (no de bisó, com figura a l’edició de Proa).

Continua la preparació de la festa a can Altamont. Dos maîtres d’hôtel estan parant unes estovalles sobre la taula del despatx, on posaran sucs de fruites i amanides d’arròs.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXVIII. Escales, 9

 

Es subtitula Temptativa d’inventari d’unes quantes coses que s’han anat trobant, al llarg dels anys, a les escales. És inevitable recordar la seva Tentative d’inventaire des aliments liquides et solides que j’ai ingurgités au cours de l’année mille neuf cent soixante-quatorze de 1976 o encara la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien de 1975.

Per descomptat es tracta d’una llista, que ocupa dues planes, i de la qual ressaltaré:

—una xinel·la daurada de pell de cabrit

—bosses comercials de plàstic amb continguts que els hi són aliens: un despertador-ràdio dins d’una bossa dels vinaters Nicolas (que ja havien sortit dues vegades abans), una ampolla de llet dins d’una bossa de la carnisseria Bernard, un gravat que representa Rastignac (personatge de Balzac) al cementiri de Père-Lachaise (escena de Le Père Goriot) en una bossa de la sabateria Weston

—una taula de logaritmes Bouvard i Ratinet mal conservada [en realitat els autors es diuen Bouvart i Ratinet, però Perec sembla haver fet una hibridació amb els Bouvard i Pécuchet de Flaubert

—una capsa de pastilles Géraudel contra la tos

—un full ple de gargots infantils on s’entrellegeix un tema de llatí de segon de batxillerat. Comença: dicitur formicas offeri granas fromenti in buca Midae pueri in somno ejus i, segons el Google translate vol dir «Es diu que les formigues van oferir grans de blat a la boca del nen Midas mentre dormia.»

—la novel·la Pride and Prejudice, a la col·lecció Tauchnitz [a l’original Tauschnitz, per error], oberta per la pàgina 86

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXVII. Soterranis, 2

L'almirall Nelson

El soterrani dels Rorschash és ple de restes d’obra de la reforma integral del seu dúplex: sacs de guix, pots de pintura, bidons… Hi ha un ampoller amb aiguardents de fruites, el llibret d’El Gall d’Or de Rimsky.Korsakov i una novel·la probablement popular. També, uns escacs de plàstic d’inspiració xinesca.

Potser és el moment de comentar la presència de símbols gràfics aparentment decoratius que al llarg de la novel·la es fan servir per separar diferents seccions d’un mateix capítol. Ignoro si es poden interpretar d’alguna altra manera, però el que figura aquí segurament té relació amb el joc d’escacs que acabo de mencionar.

El soterrani del doctor Dinteville és ple de llibres de medicina que van passant de soterrani en soterrani. Entre ells un Tractat elemental de patologia interna de Béhier i Hardy (per fer la referència obligada a Laurel & Hardy). Sobre un sofà atrotinat de la sala d’espera hi ha una placa de fals marbre on es llegeix GABINET DE CONSULT.

Una capsa plena de claus rovellats constitueix un dels seus primers records mèdics. Els va vomitar un malabarista que deia haver-se empassat un ganivet poques setmanes abans. Dinteville va estar a punt d’escriure una ponència sobre el cas, però els col·legues el van dissuadir, ja que es devia tractar d’una engalipada.

Un esquelet penja d’un clau. Li diuen Horatio, perquè li falta un braç, com a l’almirall Nelson (però ves que no tingui a veure també amb l'amic de Hamlet).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXVI. Marcia, 4

La senyora Marcia tenia a la venda un esbós del retrat de la família Mozart per Carmontelle que es pot veure al Museu Carnavalet

Descripció de l’exterior i l’interior de la botiga d’antiguitats de la senyora Marcia. La primera sala, al costat de l’entrada, es dedica als objectes petits que el client es pot endur després d’adquirir-los. D’aquesta secció prêt-à-porter se n’ocupa el fill David Marcia de vint-i-nou anys, a qui un accident l’any 1971 va truncar la seva carrera com a motorista de competició.

La senyora Marcia, apart de la direcció de la botiga, s’encarrega de la segona sala on s’exposen peces de més embalum, disposades amb indubtable sentit escenogràfic. Tot i que la densitat d’objectes no és tan alta com a la rebotiga o el dormitori d’ella, la seva descripció ocupa ben bé quatre pàgines de precís detallisme. Encara així Perec es despista en descriure el gravat d’un paó: «à gauche un paon (peacock), vu de profil, (…) et à gauche, le même animal, vu de face…». La traducció al castellà és literal, mentre que la catalana restitueix el sentit esquerre-dreta.

L’especialitat de la senyora Marcia són els rellotges animats de petites dimensions, dels quals en l’actualitat en té vuit a la botiga. Tot i que només en té un dels anomenats «rellotges lúbrics», l’autor s’esplaia descrivint la col·lecció d’un rellotger americà que en té quaranta-dos.

Fa uns anys la senyora Marcia va descobrir al museu municipal de Newcastle-upon-Tyne el quadre de Forbes Una rata darrere la cortina [llegiu la seva història al capítol IV]. Va encarregar-ne una fotografia de mida natural per estudiar si a la col·lecció de rellotges de Lady Forthright n’hi havia algun del tipus que buscava. Davant del resultat negatiu, va oferir la fotografia com a regal de noces a Caroline Échard, que es casava amb Philippe Marquiseaux. La temàtica morbosa i poc festiva del quadre s’entendrà millor si afegim que David Marcia havia sigut una temporada el xicot de Caroline.