La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXX. Bartlebooth, 2

 

El rei Faruk

El menjador de Batlebooth rarament es fa servir. Es tracta d’una sala fosca i severa. Destaca un trinxant on hi ha vuit llaunes cilíndriques, totes amb l’efígie del rei Faruk. Si voleu saber el seu origen, haureu de llegir la «Història de l’importador de Lisboa i del seu corresponsal egipci».

Tota la (extensa) resta del capítol descriu els procediments, els estratagemes, els entrebancs, les dreceres, els cul-de-sacs i en general totes les incidències que han acompanyat la reconstrucció dels cinc-cents puzles de Gaspard Winckler en mans de Percival Bartlebooth.

Pel camí apareixen referents obligats. Així, en parlar de la forma de les peces, n’hi ha una que s’assembla a «un ocell sorprenentment precís, de llarga cua, amb el llarg bec corbat que feia una protuberància a la base, com els que recordava haver vist a Austràlia…» Resulta que esta descrivint un Philemon corniculatus, per tal de complir la menció requerida a Filemó i Baucis. 

Entre les citacions a indrets costaners on s’ha pintat algunes de les aquarel·les, bases d’aquests puzles, es parla de la platja d’Elsinor (Elsenor a la versió castellana) que remet evidentment a Hamlet. I l’illa de Skye a Escòcia, visitada el març de 1936, potser ens vol fer recordar que Perec va néixer el 7 de març de 1936.

Castell a Elsinore

I quan es parla de la dificultat de trobar la solució del trencaclosques:

La situació era evident, tan evident com insoluble era el problema mentre ell no el resolia, de la mateixa manera que davant una definició de mots encreuats —com la sublim «el vell amb el nou» en deu lletres, de Robert Scipion— un busca a tot arreu menys allà on la mateixa definició ens porta amb molta precisió…

L’enigma dels encreuats, que juga tant en francès com en català amb l’homonímia de neuf/nou com l’antònim de vell i com el número 9, revela la solució al compendi del capítol LI:

44 L’autor d’encreuats que defineix el nonagenari: vell amb nou

En castellà, com ‘nuevo’ no coincideix amb ‘nueve’, el traductor s’ha hagut d’empescar una altra endevinalla:

44 El autor de crucigramas que definió el bacalao: «va empapao, aun seco»

Però, deixant de banda aquestes curiositats anecdòtiques, el cor del capítol és l’enfrontament tàctic entre un Winckler que va sembrant el seu joc de falses pistes i un Bartlebooth que les va salvant amb més o menys fortuna, oscil·lant entre la troballa fruit de la xamba i la pura desesperació.

No costa gens llegir aquest capítol crucial com una descripció força acurada de la tasca del lector de La vida manual d’ús, novel·la de novel·les —«un puzle gegantí de cinc-centes peces, cadascuna de les quals fos un puzle de set-centes cinquanta peces»—, obligat a completar una visió de conjunt a partir de fragments que són contigus (o potser no); amb la diferència que els puzles de Winckler sí que se sabia quan eren complets.

Normalment, d’embriagueses en decaïments, d’exaltacions en desesperances, d’esperes febroses en efímeres certeses, el puzle es completava en els terminis previstos, s’encaminava cap aquella fi ineluctable on, un cop solucionats tots els problemes, només quedava una aquarel·la honesta, d’una factura sempre una mica escolar, que representava un port marítim.