Per acabar bé l’any (i XI)

 Més films:

• «Wallace and Gromit: Vengeance Most Fowl» de Nick Park i Merlin Crossingham: trepidant i divertidíssima seqüela de «The Wrong Pants», amb un clímax que ni «Missió: Impossible». Totes les pel·lícules haurien de ser així.
• «Treasure» de Julia von Heinz: una dona de Nova York (Lena Dunham) acompanya el seu pare supervivent de l’Holocaust (Stephen Fry) en un viatge per Polònia poc després de la caiguda del Teló d’Acer. El to tragicòmic no acaba de quallar, potser perquè Dunham és una actriu justeta. D’una temàtica similar, la recent «A Real Pain» és lleugerament superior.
• «Kinds of Kindness» de Yorgos Lanthimos: pel·lícula d’episodis amb els mateixos actors fent diferents papers. Com era d’esperar, es tracta d’una marcianada, però molt més digerible que l’anterior «Poor Things».
• «Los destellos» de Pilar Palomero: delicadíssim retrat de l’agonia i mort d’un ésser estimat (o que alguna vegada ho va ser). Impecable tercet protagonista.
• «The Room next Door» de Pedro Almodóvar: aquí també es narra una agonia i mort, però no en família sinó entre amigues. El resultat no pot ser més estètic, però també més fred (i amb algun grinyol en el guió).
• «The Apprentice» d’Ali Abbasi: o els inicis de l’imparable carrera d’un home anomenat Donald Trump. Un film inesperadament notable i amb un Sebastian Stan que mereixeria tots els premis.
• «Drive-Away Dolls» d’Ethan Coen: en separar-se els dos famosos germans, mentre Joel dirigia un Shakespeare, Ethan es despenja amb una esbojarrada comèdia lesbiana de sèrie B. Ja sé que és lleig comparar.
• «Trap» de M. Night Shyamalan: un disbarat de guió d’un director especialitzat en aquest tipus de despropòsits. Amb tot, impossible de deixar a mitges.
• «Gladiator II» de Ridley Scott: de manera similar a Tim Burton, el veterà director també es refugia en segones parts d’èxits antics. Se’n surt pel costat de l’espectacle exagerat, però no produeix cap entusiasme.
• «Wicked (primera part)» de Jon M. Chu: m’esperava una beneiteria similar a la de «Barbie»; però aquest musical fantasiós i colorista m’ha arravatat totalment. El que no és raonable és la seva durada: penseu que és només l’adaptació del primer acte de l’obra i dura més que tota la peça original.