Per acabar bé l’any (VI)

 Més llibres:

• Tres novel·les breus, Lev Tolstoi (Club Editor): recomanar Tolstoi és gairebé redundant; però no deixa de ser admirable que, després de tenir tota la feina feta gràcies a Anna Karénina i Guerra i pau (i després d’haver anunciat que es retirava de la ficció), l’autor ens oferís tres obres mestres tardanes com les que ocupen aquest volum. Bé, potser La sonata Kreuzer —amb el seu marc narratiu possiblement prescindible i un narrador protagonista fatigosament obsessiu— no m’acaba de fer el pes; però les altres dues novel·les són de treure’s el barret. La tremenda Mort d’Ivan Ilitx documenta a la perfecció com és d’incòmode per a tots els implicats i com és de solitari el negoci de morir-se. Però la que més m’ha impactat ha estat Hadjí Murat (l’única de les tres que no havia llegit abans), un relat històric d’àmplia volada que és una mena de Guerra i pau de butxaca. La traducció d’Arnau Barios és sempre un plus. 
• Ocàs i fascinació, Eva Baltasar (Club Editor): després d’una trilogia protagonitzada per dones que semblen fugir del món, aquest cop l’autora aborda una qüestió tan candent com la precarietat (laboral i d’habitatge). O almenys això sembla en la primera part del llibre (la de l’ocàs); després deriva cap a un deliri criminal on m’he vist incapaç de seguir-la.
• Demon Copperhead, Barbara Kingsolver (Navona): l’autora ret homenatge a la baquetejada població dels Apalatxes —sovint tractada amb condescendència com a «white thrash»— amb la vida de l’orfe que dona títol al volum, una mena de paràfrasi del David Copperfield de Charles Dickens. El resultat és tan entretingut com emocionant, però qui conegui l’original trobarà el desenvolupament de la trama força previsible.
• Diarios, Stefan Zweig (Acantilado): anades i vingudes d’un senyor bastant privilegiat per diversos cafès i per les cases d’algunes celebritats. Prometia molt, però l’he hagut d’abandonar allà per la pàgina 200.
• Agnes Gray, Anne Brontë (Viena): la Brontë que em faltava per llegir narra aquí les desventures d’una noia de família vinguda a menys que es veu obligada a treballar d’institutriu a diverses cases de gent de possibles. Sense assolir el nivell de les seves germanes Emily i Charlotte, la novel·la és força llegible i ofereix un bon retrat de la situació de les dones sense recursos a principis del segle XIX.
• El dia de l’escórpora, Miquel Bonet (La Segona Perifèria): recuperació d’una novel·la premiada que va passar injustament desapercebuda en el seu moment. Una vila turística de la costa es veu assetjada per una escórpora monstruosa; les forces locals intentaran posar-hi remei. Malgrat la paròdia a Jaws i una sàtira al poder municipal que podria caure en la previsibilitat, el llibre mostra un estil brillant així com una comicitat de primer ordre.