Una última tanda de sèries estrangeres… I començo ben alt amb Say Nothing (Disney+), l’adaptació del llibre de Patrick Radden Keefe No diguis res sobre l’activitat criminal de l’IRA a Irlanda del Nord. Al principi, quan les germanes protagonistes són poc més que adolescents, l’actitud enjogassada sembla que pretengui endolcir la gravetat del terrorisme; però a mesura que avancen els capítols hi apareixen la negació i el pes de la culpa davant d’uns actes d’una violència innegable. Narrada amb mestria i amb grans interpretacions, una de les sèries de l’any.
La nova versió de Ripley que ha produït Netflix sota la batuta de Steve Zaillan esmerça massa capítols en una historia que no hauria de ser tan letàrgica. A més Andrew Scott és massa gran per fer el paper protagonista. Però possiblement aquesta sigui la sèrie més visualment bella de tota l’anyada.
D’argent et de sang (Filmin) relata en dotze episodis un fet històric: el frau que es va produir entre 2008 i 2009 amb la quota de les emissions de CO2 permesa per la Unió Europea. L’argument potser no sona gaire engrescador, però el tractament és trepidant, Vincent Lindon està superb i Niels Schneider està molt guapo. De pas, us podreu indignar una mica amb el cinisme que mostren les institucions a l’hora d’aplicar consignes ecologistes.
A Big Boys (Filmin) un hetero depressiu i un homo que encara no ha sortit de l’armari comparteixen quarto a la universitat i desenvolupen una amistat que serà beneficiosa per a tots dos. Rarament el format sitcom aconsegueix tocar la fibra sense perdre la comicitat. Entranyable.
La comèdia romàntica és un gènere perillós, especialment quan es requereix la continuïtat d’una sèrie; per això Nobody wants this (Netflix) és gairebé un miracle. La relació amorosa entre una agnòstica emprenyada (Kristen Bell) i un rabí poc convencional (Adam Brody) és francament divertida i entre els protagonistes hi ha química, que també és important.
Finalment el plaer culpable de Rivals (Disney+) o una visió frívola de les primeres televisions privades al Regne Unit allà pels anys 80. No és una bona sèrie, però és addictiva. ¿Serà pels camps anglesos, pels scones amb melmelada o pels nus freqüents i pel marro sexual?
Nobody wants this, és infumable, inversemblant, i no veig enlloc la química entre els dos protagonistes. Vaig aguantar tres episodis i allí es va quedar. Si he vist amb molt de retard Borgen, ja és una altra història que els del procés haurien d'haver vist amb temps, per veure de què va la política real.
ResponEliminaSalut i ben retornat. Encara que no deixi comentaris et llegeixo sempre.
Ja veig, Francesc, que no ets partidari de les inversemblances pròpies de la comèdia romàntica.
ResponEliminaGràcies per la teva fidelitat!
M'apunto Say Nothing perquè l'has venut bé. Continuo tenint apuntada a la llista de pendents Ripley, justament per Andrew Scott, m'és igual que sigui massa gran pel paper.
ResponEliminaSay Nothing et pot agradar. Ripley, espera't lentituds.
ResponEliminaMira que t'agrada tenir raó! Doncs si, Ripley és molt lenta, i més si la compares amb la dinàmica versió de la peli Anthony Minghella, Déu meu, com li agrada a aquest director gravar la gent pujant i baixant escales. He vist tres capítols i no ha passat res, crec que l'abandonaré.
ResponElimina