Per acabar bé l’any (V)

 Pel que fa a pel·lícules, una selecció:

• «Barbie» de Greta Gerwig: ha passat un any i espero que el suflé s’hagi desinflat una mica, perquè francament no n’hi havia per tant. Simplista i no gaire divertida; per molt que s’esforcessin a injectar-li feminisme, no deixa de ser una nina nascuda amb el pecat original del sexisme.
• «The Holdovers/Els que es queden» d’Alexander Payne: simpàtic i emocionant conte nadalenc que potser s’ha sobrevalorat un xic massa.
• «Poor Things» de Yorgos Lanthimos: tant aquest monstre de Frankenstein sexualitzat que fa Emma Stone com l’excessiu disseny de producció se’m van fer bola. M’han agradat més altres coses del director.
• «Perfect Days» de Wim Wenders: una oda encisadora als petits plaers de la vida. T’agafen ganes d’anar-te’n a netejar vàters a Tòquio.
• «Priscilla» de Sophia Coppola: la directora prossegueix el seu martirologi de «pobres noies riques» perquè jo pugui continuar detestant-la.
• «All of Us Strangers» d’Andrew Haigh: desolador conte de fantasmes amb bones dosis de solitud, trauma i ferides no tancades. Amb el plus de la presència d’Andrew Scott i Paul Mescal. 
• «May December» de Todd Haynes: per preparar el seu paper en una pel·lícula una actriu (Natalie Portman) entrevista la dona a qui encarnarà (Julianne Moore), abusadora convicta d’un menor amb el que va acabar casant-se. Un guió massa recargolat que no m’he acabat de creure.
• «American Fiction» de Cord Jefferson: perspicaç i divertida adaptació d’una novel·la de Percival Everett sobre els estereotips que pesen sobre els artistes de raça negra. Jeffrey Wright, sensacional, com gairebé sempre.
• «El mundo sigue» de Fernando Fernán Gómez: recuperació d’una d’aquelles rareses en les quals el seu director, entre el sainet i el neorealisme, donava una visió descarnada de l’Espanya de l’època. 
• «Dune 2» de Denis Villeneuve: malgrat el rerefons religiós (que no em podria relliscar més), no es pot negar que Villeneuve torna a aconseguir una barreja molt reeixida de gran espectacle i cinema d’autor.
• «La estrella azul» de Javier Macipe: un sentit homenatge a un músic desaparegut que és també un dels debuts més màgics de l’any. Absolutament recomanable. 
• «Custòdia compartida» de Xavier Legrand: una mena de «Kramer contra Kramer» que deriva en thriller violent. Amb un terrorífic Denis Ménochet.
• «El maestro que prometió el mar» de Patricia Font: la història és molt bonica i molt trista, de manera que es guanya fàcilment l’espectador; però, malgrat el bon treball d’Enric Auquer, no deixa de ser una pel·lícula justeta.
• «Wish» de Chris Buck: se suposa que Disney intenta fer animació per a tots els públics, però els seus últims intents m’han semblat incomprensibles (i soporífers). Lamentablement han encomanat Pixar.
• «La chimera» d’Alice Rohrwacher: una nova mostra de les virtuts inusuals de la directora italiana, on es combinen sense fractura l’humanisme, la sensibilitat i l’imprevisible. Li donaria tots els premis.
• «C’è ancora domani» de Paola Cortellesi: exemple palès d’entabana-audiències on, sota una pàtina de feminisme superficial, presenta la violència domèstica com una coreografia i manipula l’espectador amb un guió ple d’enganyifes.
• «Challengers» de Luca Guadagnino: potser no hi ha un director més superficial que Guadagnino, però s’apanya molt bé per enllaminir-nos amb un muntatge trepidant, una banda sonora de primera i un trio d’actors d’indubtable atractiu eròtic. És fàcil oblidar que el tennis no m’interessa gens.