Per acabar bé l’any (III)

 

Prossegueixo amb les sèries espanyoles de mèrit, on «Querer» (Movistar+) ocupa una plaça destacada. Aborda una qüestió tan delicada com és la violència sexual dins del matrimoni, en aquest cas una parella de la burgesia basca, en la qual l’esposa decideix denunciar el marit després de trenta anys de convivència. L’equilibradíssim guió d’Alauda Ruiz de Azúa, Eduard Solà i Júlia de Paz Solvas evita tant el maniqueisme com les solucions fàcils, amb un marit i uns fills que no entenen la separació després de tants anys d’aparent harmonia i una muller tancada en si mateixa i de decisions no sempre comprensibles. Nagore Aranburu i Pedro Casablanc estan superbs en uns papers molt matisats. Una de les sèries de l’any, sens dubte.

A «Celeste» (Movistar+) Diego San José imagina una inspectora d’hisenda a punt de jubilar-se, que rep l’encàrrec d’investigar la possible evasió fiscal d’una estrella de la cançó hispanoamericana (la Celeste del títol). Malgrat els fàcils paral·lelismes que es poden establir amb la realitat, la sèrie té entitat pròpia i un to, entre la comèdia i el drama, molt personal. El protagonisme absolut de Carmen Machi garanteix uns resultats encomiables.

Javier Giner adapta i dirigeix la seva crònica autobiogràfica del mateix títol a «Yo, adicto» (Disney+), sobre el seu internament en un centre de desintoxicació. La sèrie evita la prolixitat que afectava el llibre i hi afegeix alguna escena de solvència dramàtica, però també conté algun moment d’histèria on l’autor sembla no haver sabut prendre prou distància en relació al seu alter ego fictici. Per fortuna Oriol Pla és una actor prou magnètic per fer-nos oblidar algunes defallences del guió.

Tenia moltes esperances posades en «Los años nuevos» (Movistar+), la serie del sempre interessant Rodrigo Sorogoyen  (amb guió on també hi col·laboren Sara Cano i Paula Fabra). Ana (Iria del Río) i Óscar (Francesco Carril) són dos joves que es coneixen una nit de cap d’any, data que marca precisament els seus respectius aniversaris. Durant deu capítols ambientats en successius caps d’any assistirem a les anades i vingudes de la seva relació. El plantejament és molt similar al de la britànica «One Day» (Netflix), tot i que el fet d’escollir una data amb una festivitat tan específica limita una mica el contingut de les trames. A més, el tractament eminentment naturalista escora alguns capítols cap al tedi. En resum, divisió d’opinions; lleugerament negativa en el meu cas.