dilluns, 31 d’agost de 2009

Poema per untar

Afegeix la llegenda


Els lectors d’Enid Blyton prou sabem que els anglesos són capaços de menjar coses tan estranyes com els entrepans de cogombre o el pastís de ruibarbre. Un dels elements més entranyables de la malfamada cuina britànica és una pasta marron de poderós gust salat que s’anomena “Marmite” (pronunciat “marmait”, tot oblidant el seu origen francès) i que seria una mena de resposta vegetariana al “Bovril”.


Sense cap relació amb Obelix, el producte nasqué l’any 1902 com una manera d’aprofitar les restes inservibles del llevat utilitzat en la fermentació de la cervesa. Per la seva formulació, aviat es descobrí que era una font important de vitamines B, riboflavina i niacina el que li conferí una reputació terapèutica, especialment des que esdevingué part de la dieta dels soldats que lluitaven a l’estranger en la profilaxi del beri-beri. Si a això afegim el seu baix contingut calòric i la seva composició totalment vegetal, ens trobarem amb un aliment “saludable” perfectament dissenyat per encarar els reptes dietètics del segle XXI. A més, és tècnicament kosher, tot i que els rabins que en dispensen el certificat no han donat encara el seu vist-i-plau, ja que la substància es fabrica a la mateixa planta que el “Bovril”.
©Accidental Hedonist
Tot i que va ser ideat com un substitut del concentrat de carn (i pot ser afegit com a tal a sopes, brous i altres guisats), el seu èxit prové de la seva utilització com a pasta per estendre en el pa. La preparació clàssica consisteix en una torrada untada de mantega abundant i amb una punta de Marmite (4 grams) a sobre. A partir d’aquí la imaginació dels seus fans ha proposat infinitat de variacions, les més freqüents fan intervenir mantega de cacauet, formatge cheddar o melmelada. També es comercialitzen diversos productes aromatitzats amb Marmite: salsitxes, galetes d’arròs, patates fregides o palets d’aperitiu. Potser recordareu un episodi nadalenc de Mr. Bean en el qual preparava uns deliciosos entremesos sucant branquillons d’arbre en aquesta salsa.


Des del seu bressol a Burton on Trent Marmite ha estès la seva influència a la majoria dels països de la Commonwealth, tot i que al sud d’Europa diria que és una perfecta desconeguda. Pels britanics, en concret, és una veritable institució i molts d’ells (Elton John, Victoria Beckham entre els famosos) no viatgen a l’estranger sense dur-ne un pot a la maleta. Asseguren que causa addicció i que cada vegada necessites dosis més altes per assolir la plena satisfacció (en dono fe). Diu que en algunes zones les mares lactants unten amb Marmite els seus mugrons. Ja en el terreny de les llegendes urbanes o rurals, s’assegura que el consum de Marmite repel·leix els mosquits i evita les rampes nocturnes i que, aplicada a la zona pertinent, és eficaç contra la calvície i les morenes.
De l'amor a l'odi, tot és qüestió del punt de vista.
Com qualsevol producte amb veritable personalitat, és capaç de desvetllar amors i odis instantanis; de fet, el seu eslògan ja ho diu, “love it or hate it”, i així ho exploten a la seva web: una pàgina molt ben dissenyada, plena d’humor i molt recomanable. Si calien proves de les emocions que suscita aquest condiment humil, recordem la controvèrsia nacional que provocà el 2006 l’aparició d’un nou envàs de plàstic flexible que permetia dispensar el producte amb més facilitat. Milers de britànics s’alçaren en peu de guerra en contra del canvi: que ningú els toqués el tradicional pot rodanxó de vidre, la creativitat s’havia de reservar només als usuaris i les seves receptes!

©booyaa
Sí, podríem arxivar “Marmite” com una més de les moltes excentricitats dels anglesos, però quan un simple condiment inspira a un jubilat britànic a escriure “Mai no seré capaç d’escriure un poema a l’alçada de Marmite” (com he llegit a l’etiqueta del pot que hi ha a casa), cal reconèixer que ens trobem davant d’un fenomen que toca fibres recòndites de l’esperit humà i que mereix, per tant, tots els respectes.

8 comentaris:

  1. Vaia tela amb el Marmite... Em vénen ganes de córrer al super a buscar-ne.

    Té mèrit ser un referent, en un país on tenen tot un passadís sencer de pots amb salses de tot tipus i tota mena!!! Quan entres a un super anglès, és lo primer que impacta, després sorprèn que sigui més econòmic el pollastre ja cuinat per a menjar (en caixa i amb coberts i tot), que no pas el fresc, encara per coure i preparar.

    El disseny de l'envàs recorda als Campbells o el Heinz,... les seves etiquetes marquen una època...

    ResponElimina
  2. Em sembla que a Barcelona deu ser difícil de trobar. Ho hauré d'investigar.

    L'envàs, que en un principi era de ceràmica, crec que vol imitar el de Bovril, que és la seva gran referència.

    ResponElimina
  3. A veure si t'hi enganxaràs, fa una mica de iuiu no?

    ResponElimina
  4. Tranquil·la, ara fa dies que no el tasto. De totes maneres, dins de les drogues dures, deu ser de les més saludables.

    ResponElimina
  5. La pericana és una cosa prou més bona que això del que parla i que sempre m'ha fet asquet tastar. La pericana és un plat típic de la meua comarca, fet amb bajoques d'enrastrar seques, all, oli d'oliva i bacallà sec. Boníiiiiiiiiiiiiiiiiiiiisssssssim!!! Des de fa un temps en venen en conserva, o siga que potser ne pot trobar a algun supermercat, la marca és LA PERICANA DE MURO.

    ResponElimina
  6. Ho buscaré. Pot ser una delícia la pericana acompanyada de Marmite.

    ResponElimina
  7. Hahahaha Al producte només li falta ser afrodisiac! Ah, no; que és britànic (No sex, please; we are britains).

    Si és com el Bovril, no penso ni buscar-lo: encara tinc traumes d'infància quan ma mare em posava Bovril a les sopes!

    ResponElimina
  8. Que consti, Ferran, que només volia ser didàctic, no proselitista. Cal ser molt i molt anglòfil per apreciar-ho.

    ResponElimina