divendres, 29 d’agost de 2014

Menjar i beure a Irlanda

L'antiga cervesera Beamish and Crawford a Cork, clausurada i probablement destinada a centre comercial.
A Irlanda li passa igual que a Catalunya, i que a Espanya, i que a la resta del món: que té ganes d’exhibir una orgullosa identitat, però que s’adona que cada dia que passa s’assimila més als seus veïns globals. Així que la suposada cuina irlandesa, per poc que hi gratis, revelarà les seves arrels nefastes, gasòfia compartida a totes dues illes britàniques. Mal m’està dir-ho, però sento un punt de simpatia per la injuriada cuina britànica. Potser és culpa de la lectura extensiva i indiscriminada de l’obra d’Enid Blyton, però tant els sandvitxos de cogombre, com els pastissos de carn i la tarta de ruibarbre em semblen atraccions gastronòmiques irresistibles (i totes elles perfectament aclimatades a Irlanda).

Dins de la rutina diària el primer que destaca cronològicament és l’esmorzar, un festival de colesterol molt similar al que es celebra a la veïna Gran Bretanya. Hi trobareu tots els sospitosos habituals: els ous remenats o ferrats (més aviat plastificats), la cansalada cruixent, les salsitxes curtes i revellides, el mig tomàquet escaldufat i les seques amb salsa de tomàquet (hi ha res més pervers que unes “beans on toast”?) Els “hash browns” —patates tallades en juliana, passades i compactades a la paella en formes regulars— no podrien ser més irlandesos pel seu component principal, encara que diuen que s’inspira en la “Rösti” suïssa. Però potser l’element més autènticament irlandès són els talls de botifarró (pudding) blanc o negre. El primer és el que no inclou la sang entre els seus ingredients. Si aquí els botifarrons es divideixen entre els d’arròs i els de ceba, allà l’element foraster és la civada.

Un plat que es pot trobar en múltiples variacions a qualsevol establiment, des del carret ambulant fins el restaurant més sofisticat, és l’humil combinació de “fish & chips”, sempre amb un arrebossat que li va tres talles gran al peix de rigor. Per cert, les patates continuen sent una part important de la dieta del país, encara que jo diria que passa el mateix a tot Occident (i em pregunto com ens apanyàvem abans del descobriment d’Amèrica). Una altra presència que no falta a cap menú és la sopa del dia, estupenda forma d’aprofitar les sobres dels dies anteriors sense desvetllar gaires sospites. S’acompanya indefectiblement de pa, que gairebé sempre és rústic i deliciós. És molt freqüent trobar pa de soda, on el llevat ha estat substituït per bicarbonat, sense que la diferència es faci gaire aparent. El tast puntual d’alguna alga podria considerar-se també típic del país, tot i que més que una experiència culinària sembla una confraternització alienígena.

Tanmateix, gràcies als beneficis tecnològics del segle XX, tant a la capital Dublin com al poblet més remot, podreu degustar exquisideses asiàtiques i també un “pesto” acceptablement genovès, cuina francesa, gaspatxo i fins i tot una graellada mongola (i no estic sent hiperbòlic). Mentrestant, a dues taules de distància els pares contemplen satisfets com les seves filles amortitzen el curs d’anglès que els han costejat, quan les veuen fer les comandes sense necessitat de traductor.

En quant a la beguda, deixant de banda el potent te irlandès de l’esmorzar, la reina continua sent la cervesa, que resisteix prou bé els atacs globalitzadors del vi i el gintònic especiat. Evidentment les cerveses negres tipus “stout”, amb la Guinness al capdavant, representen prop d’un 40% del consum nacional. Curiosament, malgrat la forta presència de microbreweries artesanals, el mercat de la universal cervesa rossa el monopolitza l’holandesa Heineken.

Serà pel substrat catòlic del país, el qual (a través de les obres de misericòrdia) aconsella donar de beure a l’assedegat, a tots els bars i restaurants et serveixen de franc una ampolla d’aigua de l’aixeta (de vegades fins i tot refrigerada). L’aigua corrent té el mateix pèssim gust que trobareu arreu i m’imagino que a casa nostra ningú no et negaria un got d’aigua, si li ho demanes; però s’agraeix que ja et vingui de sèrie.

També existeix una ambrosia que es denomina “whisky irlandès” i que té en la marca Jameson’s el seu representant més cèlebre. Una perpètua discussió, sense dictamen a la vista, sobre si va ser abans el whisky irlandès o l’escocès podria quedar en empat. Malgrat la mala fama que em volen penjar d’alcohòlic irredempt, durant les vacances no he tastat res amb més graduació que un tinent-coronel de Colmenar Viejo. No, seriosament, una pinta de Guinness va ser suficient per rematar-me.

8 comentaris:

  1. "la sopa del dia, estupenda forma d’aprofitar les sobres dels dies anteriors sense desvetllar gaires sospites" xDDD Et podries dedicar a fer crítiques gastronòmiques, com ho veus?

    ResponElimina
  2. Diràs el que vulguis sobre les receptes culinàries de l'Enid Blyton, però reconeixeràs que, a banda d'alguns exotismes, quan se surt de la Mediterrània el concepte "gastronomia" trontolla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, Enric, és més qüestió d'anglofília que de paladar.

      Elimina
  3. Irlanda i Anglaterra... i gastronomia? Com se t'acut fer un apunt sobre la no existència d'una cosa?

    ResponElimina
  4. Galderich té tota la raó. Cuina anglesa, cuina irlandesa?
    Espanya i Catalunya, Itàlia i França, Alemanya i tot són un altra cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort ara pots menjar descol·locat pertot arreu.

      Elimina