diumenge, 18 d’octubre de 2009

A taula amb Montalbano


Menjar a Sicília és un regal pels sentits. La seva millor cuina és fresca, senzilla i es basa en l’excel·lència de les matèries primeres. El meu millor record gastronòmic de la primera visita fou una pasta a la trapanese, on els espaguetis de rigor estaven acompanyats de tomàquet i alfàbrega crus. Evidentment el plat requereix tomàquets que tinguin veritable gust a tomàquet, una raresa a la majoria dels mercats de l’Europa occidental.

L’albergínia també és un producte que no pot faltar a la taula siciliana, començant per la gloriosament batejada pasta “a la Norma”, en honor del compositor de Catània, Vincenzo Bellini. I en matèria de peixos, tots fresquíssims, sembla que el “pesce spada” n’és el rei; fins al punt que una nit vam anar a sopar, cadascú dels quatre va demanar un plat diferent, i tots acabàrem prenent peix espasa a la planxa.

Potser és en els dolços on brilla més el seu barroquisme, començant per la cèlebre cassata, barreja impossible de pa de pessic, massapà, ricotta, fruits confitats i sucre glacé. Més lleugers son els cannoli, teules en forma de canaló, farcides en el moment de ser servides amb ricotta endolcida. Les fruites de massapà, encara que originalment s’elaboraven per Tots Sants, ara es comercialitzen tot l’any com a souvenirs amb alt poder decoratiu. I em sorprengué descobrir que per Tots Sants també són típics els panellets que, sense haver-los tastats, tenen la mateixa pinta que a ca nostra.

Fa cinc anys, quan visitàrem l’illa per primera vegada, no havíem llegit res d’Andrea Camilleri, i fou aquí on llegírem el nostre primer Montalbano (“El lladre de berenars”, crec). Ara, més vells i també més ben informats, hem tornat amb ganes de tastar alguna de les delícies casolanes que es mencionen a les seves pàgines, els plats que prepara Adelina i que Salvo espera trobar al forn o a la nevera.

Una de les primeres degustacions fou la del formatge caciocavallo, que el comissari pren com a últim recurs, acompanyant-lo amb pa i olives (magnífiques, sucoses i molsudes, les olives de l’illa!) Al restaurant el servien com antipasto, preparat al forn, regat amb oli i herbes aromàtiques.

Una altra presència freqüent a les pàgines de Camilleri és la de la caponata: una samfaina que es menja freda com aperitiu o acompanyament i que conté albergínies, tomàquet, ceba, api, olives negres i tàperes en una salsa agredolça.

No estic segur de la presència literària del “branzino” a la palermitana, un peix finíssim (que l’endemà, amb l’ajuda del diccionari, vam descobrir que era llobarro), arrebossat amb pa ratllat i passat directament per la planxa. El contrast entre la carn blanca i delicada i la textura sorrenca del pa torrat em regalaren una sensació única.

Però l’autèntic “moment” Montalbano el visquérem a un restaurant senzill, polit i de decoració espartana. Al menú, tres o quatre plats de cada categoria, res de gaire sofisticat o inhabitual, cap d’ells més car dels set euros. L’afable propietari ens proposà a més els plats del dia: una pasta al pesto, segons la recepta de la seva senyora, i uns peixos que ens va dir que eren típics de l’illa i que anomenà “triglie”. Aventurer com soc, m’hi vaig apuntar de seguida.

Des de la nostra taula vèiem com preparaven el menjar a la cuina. Calgué esperar una mica, perquè allí feien les coses com Déu mana, i la pasta es bullia al moment. El pesto no és que sigui típic de Sicília, però aquest fou diferent a tot el que havia tastat abans: una crema molt homogènia i aromàtica, com una maionesa verda, deliciosament fresca. Però la millor sorpresa fou descobrir que els “triglie” promesos eren cinc fresquíssims mollets, un dels meus peixos preferits. No sé quant de temps feia que no en menjava, però no crec que a una casa de menjars barats de Barcelona te’ls puguis trobar en el menú. Aquestes coses ara només les menges, si pagues gustos i ganes, en algun restaurant amb pretensions.

Tot plegat, amb vi de la casa inclòs, ens va sortir per menys de 14 euros per cap. Preneu nota, “Trattoria Trapani”, a la plaça de l’estació de Palermo, no us en penedireu.

12 comentaris:

  1. Ara ja ho tinc més que claríssim, acabo d'amenaçar a la meva parella: si no anem a Sicília podem acabar a cal jutge! :)

    ResponElimina
  2. Jo també tinc Sicília a la llista de visites obligatòries, just a sota de Nàpols. Després de llegisr-te podria ser que l'illa avancés una posició.

    ResponElimina
  3. I això, Clídice, que a penes he comentat les moltes coses bones que pots trobar a l'illa.

    Lluís, per a mi Nàpols també és una assignatura pendent, però tinc entès que és una mica més "esquerp" a l'hora de mostrar els seus indubtables encants.

    ResponElimina
  4. ai! Nàpols!!! em moro per anar-hi i no hi ha manera! la gent no ho troba interessant :( jo la trobo fascinant :)

    ResponElimina
  5. Noi, llegir el teu post i agafar-me unes ganes boges d'anar a Sicília ha estat instantani, ni que sigui només per menjar on ens recomanes. Mmm, mira, fins i tot em sembla que canvio el que tenia preparat per dinar avui, aprofitant que a la nevera tinc albergínies.
    I la resposta que li dones a la Clidice presuposa que hi haurà més Sicília al teu blog? Sí, si us plau.

    ResponElimina
  6. Leblansky, no era la meva intenció parlar-ne més. Sempre miro d'aportar alguna mirada personal en el que escric i no voldria repetir els clixés que podeu trobar a qualsevol guia de viatges. Moltes de les bondats de l'illa les vaig descobrir en unes vacances anteriors més llargues. Aquest cop han estat cinc dies centrats a Palermo amb escapades a Cefalù, Segesta i Erice. Bé, m'ho pensaré...

    ResponElimina
  7. Ei, ei!!! Sicília, sí! Però Napols, primera! Precisament per esquerpa, "d'oscure ed antichissime origini", com tot allò que val la pena.

    ResponElimina
  8. No m'hi fico mai (per evitar endogàmies) però crec que em toca a mi respondre a Puigmalet (i a Clídice): La culpa és meva. Durant 10 anys vaig tenir 1 peu a Nàpols i un altre a BCN. Enyoro Nàpols, però no tant com per prioritzar-la i, es clar, l'A. ha pagat els plats. L'hem de solucionar perquè l'A. s'ho mereix i Nàpols també (sí, Clídice, és un destí únic). Encara hem de donar moltes voltes i espero que aquest bloc les expliqui totes. Ara, però, sento que toca Roma.

    ResponElimina
  9. bé, doncs, vist que l'Allau i en Josep us declareu culpables, crec que us toca pagar la penitència, i atès que la majoria anirem a Nàpols i a Sicília, única i exclusivament per la vostra nefasta influència, ja cal que comenceu a fer-ne una guia gastronòmica i de llocs imprescindibles per no acabar fent el guiri de la manera més ignominiosa possible.

    S'aixeca la sessió :P

    ResponElimina
  10. toca Roma, toca Roma..., m'has fet vindre fam (acabe de tornar de Castelló) i em pareix que li demanaré al xiquet que em prepare alguna cosa ben siciliana (com ell) per sopar. No sé si esquerp és la paraula justa per Nàpols, jo hi tinc una relació d'amor-odi que no tinc amb cap altre lloc, la hi tenen també molts napolitans, és una ciutat molt difícil.

    ResponElimina
  11. Clídice, si els lectors sou tan fàcilment influenciables, després no culpeu el missatger. Podem ser nefastos, però no és la intenció.

    ResponElimina
  12. Sí, Marieta, està clar: 2008 per Venècia, 2009 per Palermo i pel 2010 toca Roma, segur.

    Deia Enric González, a propòsit de les ciutats més atractives d'Europa, que Nàpols compta amb tots els prerrequisits, però que malauradament no ho és. Jo cada dia n'estic més intrigat, però aquí s'hi amaguen circumstàncies que només aclarirem en comitè petit.

    ResponElimina