Novetats a BCN

No ho digueu a ningú, però nosaltres també vam treure el nas al nou centre comercial de Les Arenes. Hi anàrem el dilluns a primera hora de la tarda, per evitar les aglomeracions del cap de setmana de la inauguració. El reciclatge de l’antiga plaça de toros resulta estrany: darrera de la façana “neomudéjar” es percep la presència anòmala de la infraestructura comercial, com si un immens “alien” s’hi hagués instal·lat a l'estómac de l’edifici. El platet volador que actua com a terrassa contribueix a l’atmosfera de ciència-ficció del conjunt. Des d’allà dalt la vista no és bonica, però sí insòlita i interessant, i confirma la vocació d’intrusió del projecte. En l’eterna competició entre les places més desgraciades de Barcelona, la plaça d’Espanya fa temps que guanya punts respecte a la de Catalunya (tot i que caldrà estar atents als possibles pitafis futurs de la canviant plaça de les Glòries).

El centre comercial en si és com tots, s’hi troben les mateixes botigues que tant ens tranquil·litzen amb la seva mera presència. L’FNAC ens semblà una mica deficient i confús en relació als de l’Illa i el Triangle. Hi ha també unes multisales de crispetes, un centre esportiu i el Museu del Rock del fetitxista Tardà, que no sé si visitarem mai. Quan, a quarts de sis de la tarda, enfilàvem cap a casa, noves multituds s’hi apropaven amb ànsia d’inexistents novetats.

Canvio de dia. El dissabte vam fer d’amfitrions d’una estimada família d’amics i els duguérem al nostre restaurant japonès preferit. El “Wasabi” no gasta pretensions i té una decoració en verd elèctric que més aviat m’esgarrifa (i un fil musical nipó que també), però menjar-hi és el més proper que he trobat aquí a l’experiència que vaig conèixer al Japó. Més enllà dels “tempura” i “sushi” que ofereixen tots els xinesos reciclats, s’hi pot trobar l’aperitiu d’edamame (beines de soja), la pizza japonesa (okonomiyaki), una tapa de pop amb wasabi, els fideus udon freds i fins i tot un deliciós tiramisú al te verd.

Com que anàvem acompanyats de canalla, vam desplaçar-nos al recentment inaugurat Museu Blau del Fòrum (entrada gratuïta fins el proper mes de juny). L’estrany edifici triangular de Herzog i De Meuron ha estat una espina clavada a la consciència col·lectiva des que fou erigit a les infaustes celebracions del 2004. S’hi han traslladat les col·leccions del museus de geologia i zoologia que hi havia a la Ciutadella (ignoro i m’encurioseix saber quin serà el destí dels apreciables edificis originals). La cosa aquesta, de planta triangular i pigmentació blava, és impossible, te la miris com te la miris. Sembla l’escenari ideal per un episodi menor de “Star Trek”, però no pas per un museu.

Les instal·lacions accessibles (l’exposició encara és en període de muntatge, per això la gratuïtat) emanen un poderós aroma de formol o algun perfum similar. Al cap i a la fi, consisteixen en un munt de vitrines de bèsties dissecades, s’hi veuen cadàvers pertot arreu. Com en tot museu de nova generació, hi ha algunes pantalles interactives amb algun nen al davant que les colpeja i no en fa cap ús decent. Inesperadament el que més em fascina és la col·lecció geològica, en especial les estructures cristal·logràfiques.

Canvio de dia. Diumenge anem a un mexicà, tot i que la cuina mexicana m’avorreix. Després veiem la infinitament postergada “Chico y Rita” de Fernando Trueba y Javier Mariscal. Constato que, igual com em va passar amb la lectura del còmic, la història és extremadament convencional i no aconsegueix emocionar-me. La banda sonora segurament està bé i el disseny dels decorats és certament formidable. La reconstrucció de L’Havana dels anys 40-50 que fan Mariscal i el seu equip és sense dubte el millor que ofereix la pel·lícula. El dibuix dels personatges és molt menys convincent i no semblen acabar d’integrar-se amb el seu teló de fons. Els cossos floten per sobre del decorat, els dits no acaben d’entrar en contacte amb les tecles del piano. Malgrat la voluntat “feel good” de la pel·lícula, sortim del cinema estranyament deprimits i poques paraules intercanviarem en el que resti de dia.