dimarts, 5 d’abril de 2011

Novetats a BCN

No ho digueu a ningú, però nosaltres també vam treure el nas al nou centre comercial de Les Arenes. Hi anàrem el dilluns a primera hora de la tarda, per evitar les aglomeracions del cap de setmana de la inauguració. El reciclatge de l’antiga plaça de toros resulta estrany: darrera de la façana “neomudéjar” es percep la presència anòmala de la infraestructura comercial, com si un immens “alien” s’hi hagués instal·lat a l'estómac de l’edifici. El platet volador que actua com a terrassa contribueix a l’atmosfera de ciència-ficció del conjunt. Des d’allà dalt la vista no és bonica, però sí insòlita i interessant, i confirma la vocació d’intrusió del projecte. En l’eterna competició entre les places més desgraciades de Barcelona, la plaça d’Espanya fa temps que guanya punts respecte a la de Catalunya (tot i que caldrà estar atents als possibles pitafis futurs de la canviant plaça de les Glòries).

El centre comercial en si és com tots, s’hi troben les mateixes botigues que tant ens tranquil·litzen amb la seva mera presència. L’FNAC ens semblà una mica deficient i confús en relació als de l’Illa i el Triangle. Hi ha també unes multisales de crispetes, un centre esportiu i el Museu del Rock del fetitxista Tardà, que no sé si visitarem mai. Quan, a quarts de sis de la tarda, enfilàvem cap a casa, noves multituds s’hi apropaven amb ànsia d’inexistents novetats.

Canvio de dia. El dissabte vam fer d’amfitrions d’una estimada família d’amics i els duguérem al nostre restaurant japonès preferit. El “Wasabi” no gasta pretensions i té una decoració en verd elèctric que més aviat m’esgarrifa (i un fil musical nipó que també), però menjar-hi és el més proper que he trobat aquí a l’experiència que vaig conèixer al Japó. Més enllà dels “tempura” i “sushi” que ofereixen tots els xinesos reciclats, s’hi pot trobar l’aperitiu d’edamame (beines de soja), la pizza japonesa (okonomiyaki), una tapa de pop amb wasabi, els fideus udon freds i fins i tot un deliciós tiramisú al te verd.

Com que anàvem acompanyats de canalla, vam desplaçar-nos al recentment inaugurat Museu Blau del Fòrum (entrada gratuïta fins el proper mes de juny). L’estrany edifici triangular de Herzog i De Meuron ha estat una espina clavada a la consciència col·lectiva des que fou erigit a les infaustes celebracions del 2004. S’hi han traslladat les col·leccions del museus de geologia i zoologia que hi havia a la Ciutadella (ignoro i m’encurioseix saber quin serà el destí dels apreciables edificis originals). La cosa aquesta, de planta triangular i pigmentació blava, és impossible, te la miris com te la miris. Sembla l’escenari ideal per un episodi menor de “Star Trek”, però no pas per un museu.

Les instal·lacions accessibles (l’exposició encara és en període de muntatge, per això la gratuïtat) emanen un poderós aroma de formol o algun perfum similar. Al cap i a la fi, consisteixen en un munt de vitrines de bèsties dissecades, s’hi veuen cadàvers pertot arreu. Com en tot museu de nova generació, hi ha algunes pantalles interactives amb algun nen al davant que les colpeja i no en fa cap ús decent. Inesperadament el que més em fascina és la col·lecció geològica, en especial les estructures cristal·logràfiques.

Canvio de dia. Diumenge anem a un mexicà, tot i que la cuina mexicana m’avorreix. Després veiem la infinitament postergada “Chico y Rita” de Fernando Trueba y Javier Mariscal. Constato que, igual com em va passar amb la lectura del còmic, la història és extremadament convencional i no aconsegueix emocionar-me. La banda sonora segurament està bé i el disseny dels decorats és certament formidable. La reconstrucció de L’Havana dels anys 40-50 que fan Mariscal i el seu equip és sense dubte el millor que ofereix la pel·lícula. El dibuix dels personatges és molt menys convincent i no semblen acabar d’integrar-se amb el seu teló de fons. Els cossos floten per sobre del decorat, els dits no acaben d’entrar en contacte amb les tecles del piano. Malgrat la voluntat “feel good” de la pel·lícula, sortim del cinema estranyament deprimits i poques paraules intercanviarem en el que resti de dia.

27 comentaris:

  1. El Wasabi molt bé, totalment d'acord amb Vostè mestre. I sort que heu fet la visita a la plaça de toros per mi, que els tinc molta al·lèrgia als centres comercials. A mi que em donin botigues escampades i quilòmetres de voreres ;)

    ResponElimina
  2. Montserrat, properament et dedicaré les meves aventures al Japó. Les que faci amb els toros no les dedicaré a ningú.

    ResponElimina
  3. El pitjor de les Arenes és l'edifici de serveis annex que tapa la visió de la papallona del carrer Llançà. Només per la ràbia que em fa això, no crec que m'hi vegin gaire per allà.

    Sempre m'havien fascinat les col·leccions del museu de geologia, començant pels pedrots enormes que hi havia a la façana. En canvi, al museu de zoologia l'edifici s'imposava sobre el material exposat.

    ResponElimina
  4. Canvi de dia. Les Arenes horroroses. Jo ho veig d'una altra manera a com ho dius. És com si a una nau espacial li haguessin posat un preservatiu amb forma de plaça de toros. De nit millora una mica, no sé si ho has vist, si li treus la gent i ho deixes com un experiment que hagués de durar només un dia. No puc entendre aquesta dèrie d'il·luminar tant les coses. Fa dies que no passeges per Poble Nou? Per allà també floreixen edificis estranys i jo diria que tirant a antipàtics. Feliç setmana, Allau!

    ResponElimina
  5. Santi, ens veiem pel meu sant, motiu estupend, o potser indescriptible.

    ResponElimina
  6. Marta, jo encara no hi veig els preservatius, però te'ls respecto.

    ResponElimina
  7. Ha, ha... quines passejades més divertides... i infructuoses.

    Sobre les Arenes em guardo l'opinió (no és qüestió que et tanquin el bloc) però els més damnificats veig que són els de la piscina a l'àtic que és la foto que surt sempre quan es parlen de les seves vistes.

    Sobre el Museu de Zoologia... intentar donar disseny al kitsch del formol és inútil. Si no sabien què fer amb l'edifici de la Ferum la solució era Goma2 i ens haguéssim quedat amb l'edifici del Castell dels Tres Dragons tal com estava que per als amants del kistch ja estava més que bé.

    I de la pel·lícula del Mariscal... una mica de mandra...

    ResponElimina
  8. A Les Arenes hi penso anar perquè sóc consumista. Només conec un japonès a Barcelona, el Shumca o similar. Em va semblar detestable però, com que anava de convidada, no ho vaig manifestar. La qüestió serà no tornar-hi. No he anat mai a un mexicà. El trailer de Chico Y Rita em va semblar valuós però fallit. Els petons són dibuixos que no encaixen.
    De totes formes, has aprofitat molt bé el cap de setmana i t'agraeïxo el què ens has explicat.

    ResponElimina
  9. "Malgrat la voluntat “feel good” de la pel·lícula, sortim del cinema estranyament deprimits" Desconec el mecanisme però deu ser frequent. A mí em passava sovint amb les pelis "de risa".

    Provaré el Wasabi, gracies per la informació.

    ResponElimina
  10. Galde, la piscina pertany a un hotel i no sé quin efecte deu fer banyar-se davant de tants badocs. Sobre el destí del Castell dels Tres Dragons estic intrigat. Podrien recuperar les seves funcions originals com a restaurant.

    ResponElimina
  11. Veig, Glòria, que el teu consumisme no arriba fins a la cuina exòtica. No et pensis, de tant en tant també mengem botifarra amb seques.

    ResponElimina
  12. José Luis, trobo imperdonable que un musical no et faci sortir ballant del cinema. Potser no teníem el dia.

    ResponElimina
  13. He vist Les Arenes de passada i em sembla un nyap. Un nyap més, com un decorat provisional, un anunci de posar i treure. No acabo d'entendre perquè quan els macrocentres comercials estan qüestionats aquí en fan un altre, amb aquesta estètica de PP valencià.
    Fa poc em va tocar anar a fer una jornada de formació al carrer Tànger, al bell mig del 22@. Al matí, quasi desert, tens la impressió de passejar pel decorat de "El dia després": un desert ple d'edificis enormes, lletjos i pretensiosos.

    ResponElimina
  14. Lluís, tot estant al principi de la Diagonal vaig tenir una sensació similar i ho vaig dir. No sentia que fos a Barcelona. Potser a Sidney o a Vancouver, però a Barcelona no.

    ResponElimina
  15. Comparteixo el que dius del Wasabi... crec que és un bon japonès.

    Quant a "Les Arenes", gràcies pels comentaris... no hi tenia intenció de passar-m'hi! La "Casa de la Papallona" forma part del paisatge de la meva infància (hi vivia a prop) i si la mona de Pasqua del Rogers la tapa... nohasefaltadesirnadamás...

    M'agrada el que dius de la pel·lícula del Mariscal i el Trueba perquè m'estalvies d'anar-la a veure. Com diu en Galderich: fa mandra.

    ResponElimina
  16. Tirant, l'eclipsi de la casa de la papallona és el més dolorós de tot.

    ResponElimina
  17. En l’eterna competició entre les places més desgraciades de Barcelona cal no oblidar-ne una que, de tan desgraciada, ni tant sols es considera plaça: la de les "Glories Catalanes". L'últim atemptat que s'hi està perpetrant és un edifici, que es projectarà bastants metres per damunt de l'espai públic, que ja se'l coneix com "la grapadora".

    M'apunto la visita a la nova seu del museu de Ciències Naturals, que el tinc a un tret de tramvia. No sé el que pot donar de sí aquesta nova etapa, però és impossible empitjorar el que ha estat fins ara. (L'edifici, vull dir, no el museu, que fa molts anys que no el visito).

    ResponElimina
  18. Brian, fixa-t’hi que també la menciono, tot i que em reservo el veredicte final.

    ResponElimina
  19. Això de les places dóna per alguna llista...

    M'apunto el Wasabi (fins ara el meu número u és el Yashima) i el Museu Blau. La resta no me llama prou.

    ResponElimina
  20. Ei que al Yashima també m'hi apunto jo eh! ;)

    ResponElimina
  21. Doncs jo m'apunto a tot!
    Vull treure el meu propi criteri. Me'n fio i confio d'allò més en tot el que dius(escrius) Allau, però necessito conèixer per opinar i compartir, o... no!
    1 petó-net.

    ResponElimina
  22. Molt bé, Puig, intercanvio Wasabi per Yashima...

    ResponElimina
  23. I és clar que sí, Carme, aquestes coses cal veure-les per creure-les.

    ResponElimina
  24. Al·lucino, he buscat el Yashima al Google i el primer enllaç m'ofereix Viagra tot i que t'adreça correctament al restaurant japonès de l'Avinguda Tarradellas. Potser algun cambrer es treu un sobresou. Potser en Puigmalet o la Clídice en saben alguna cosa més...

    http://www.google.com/search?q=yashima+barcelona&ie=utf-8&oe=utf-8&aq=t&rls=org.mozilla:es-ES:official&client=firefox-a

    ResponElimina
  25. ara ho entenc! que l'última vegada que hi vaig ser en FX estava molt animat ;)

    ResponElimina
  26. És que el Yashima té un menú molt complet, ha!

    ResponElimina
  27. Puig, no és bo freqüentar públicament locals que posen en dubte la teva virilitat (són coses que es fan en estricta privadesa).

    ResponElimina