El Somriure Professional (gairebé un apunt canadenc)

©Okinawa Soba
Quan els oriünds del Mediterrani visitem les terres nord-americanes una de les seves peculiaritats que més ens sorprenen és la cordialitat agressiva i una mica histèrica amb la que et tracten a segons quins llocs. Però passo la paraula a un expert en antropologia ianqui, que ho explicarà millor que jo. Tradueixo:

“Això està relacionat amb el fenomen del Somriure Professional, una pandèmia nacional a la indústria dels serveis. (...) Ja coneixen aquest somriure —la contracció enèrgica del quadre circumoral amb moviment zigomàtic incomplet—, aquest somriure que no arriba als ulls del que somriu i que no significa res més que un intent calculat d’avançar-se als interessos del que somriu fingint que li cau bé l’objecte del somriure. Per què els empresaris i els gerents obliguen als professionals dels serveis a irradiar el Somriure Professional? Sóc l’únic consumidor a qui dosis elevades d’aquest somriure produeixen desesperació? Sóc l’única persona que està segura que el nombre creixent de casos en què gent d’aspecte totalment ordinari apareix de sobte amb armes automàtiques en centres comercials, oficines d’assegurances, complexes mèdics i McDonald’s guarda alguna relació causal amb el fet que aquests llocs són centres notoris de difusió del Somriure Professional?

A qui creuen que enganyen amb el Somriure Professional?

I, tanmateix, ha arribat un moment en què l’absència de Somriure Professional també causa desesperació. Qualsevol que hagi comprat un paquet de xiclets a un estanc de Manhattan, o hagi demanat que li posin el segell de FRÀGIL a una oficina de correus de Chicago, o hagi intentat que una cambrera del sud de Boston li doni un got d’aigua, coneix bé l’efecte, devastador per l’ànima, de l’arrufada de front d’un empleat que serveix al públic, és a dir, la humiliació i el ressentiment que et neguin el Somriure Professional. I a aquestes altures, el Somriure Professional ja ha eludit fins i tot el meu ressentiment vers el Somriure Professional: m’allunyo de l’estanc de Manhattan no només ressentit pel mal caràcter o la falta de bona voluntat de l’estanquer, sinó també per la seva falta de professionalitat en negar-me el Somriure. Cony, quin embolic.”

David Foster Wallace, “Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer”

Efectivament, els d’aquesta banda de l’Atlàntic no estem preparats perquè als restaurants ens rebin entusiastes i s’interessin pel nostre estat anímic, “Hey guys, how are you doing today?” Si intentes respondre a la qüestió, aviat notes que no deuen ser del tot sincers, ja que els deixes visiblement desconcertats, com si no estiguessis complint la teva part del contracte social.

Aquestes infeccions de Somriure Professional són pròpies d’algunes empreses que l’inclouen a la seva imatge corporativa; però on millor es percep és en el gremi de la restauració. És sabut que el sou dels cambrers depèn sobretot de les propines, que estan estipulades en un 15%; però que davant d’un mal servei (i allí en això són molt punyeters) el client està en el seu dret a no deixar ni una trista gratificació. Per això el servei procura oferir d’entrada la millor imatge possible; la primera impressió és la que val, diuen. A mesura que l’àpat avança, el cambrer es va tornant més distret, més negligent i, sovint, a l’hora d’esperar el canvi ningú no se’n recorda ja de tu. Un idil·li que havia començat tan bé, espatllat pels fastigosos diners!