Ossos dibuixats

He aconseguit veure per fi (a Filmin) l’adaptació cinematogràfica de la novel·la breu de Dino Buzzati «La famosa invasione degli orsi in Sicilia»; però, com que és una producció francoitaliana rodada en francès, es titula «La Fameuse invasion des ours en Sicile». Després de sis anys d’intens treball va ser estrenada l’any 2019 sota la direcció de Lorenzo Mattotti, il·lustrador i dibuixant de còmics de solida carrera. El guió respecta en línies generals la història de Buzzati encara que la integra en un relat-marc on els narradors són un rodamón rondallaire i un vell os que estava hivernant (i que parla amb la veu del mític Jean-Claude Carrière).

La novel·leta de Buzzati té la forma d’un conte per a infants, però conté borratxeres, jocs d’atzar, violència i morts, igual que les rondalles tradicionals, quan encara no estaven obligades a ser èticament correctes. Tanmateix, els problemes que toca —natura i artifici, el poder corruptor de la civilització, l’imperialisme colonial, la temptació tirànica…— alcen ecos que afecten també a un públic adult.

Però l’encís intrínsec del conte està servit de forma excel·lent pels dissenys de Lorenzo Mattotti, qui amb colors vius i tintes sovint planes —que recorden els projectes escenogràfics de David Hockney— aconsegueix una original estètica sempre fascinant, tot i que inspirada en el propi Buzzati (que era també artista plàstic). N’he quedat ben enamorat i us convido a que caigueu en aquesta abellidora temptació.

Sota l’ombra del virus

Retorno a l’estrella única que fou Pedro Lemebel i al seu «Loco afán. Crónicas de sidario» de 1996, un recull publicat en el seu dia per Anagrama i que ara només es pot trobar, en versió ampliada, a la Seix Barral de Xile. El llibre es compon de textos breus amb format de crònica periodística, tot i que no em puc imaginar quin mitjà seria capaç de publicar-los a les seves pàgines. Gairebé tots ells incideixen d’una o altra forma en la vida de gais i «travestidos» (en realitat transsexuals) xilens en un període que abasta des de les últimes festes dels temps de la Unidad Popular fins el retorn de la democràcia. I encara més ens parlen de la pandèmia de la sida, que va dominar gairebé tots aquells anys amb una collita roja de malaltia i mort.

De totes maneres Lemebel no carrega les tintes d’una situació ja d’entrada dramàtica i hi barreja bones dosis d’humor descarnat per descriure les prolongades agonies dels seus amics. Així a la primera secció del llibre ja ens il·lustra sobre els últims dies de la Regine, la Madonna o la Loba Lamar i ho fa amb una prosa àgil, descarada i àcida que deu tenir pocs equivalents en llengua castellana:

La foto no es buena, está movida, pero la bruma del desenfoque aleja para siempre la estabilidad del recuerdo. La foto es borrosa, quizás porque el tul estropeado del sida entela la doble desaparición de casi todas las locas. Esa sombra es una delicada venda de celofán que enlaza la cintura de la Pilola Alessandri, apoyando su cadera maricola en el costado derecho de la mesa. Ella se compró la epidemia en Nueva York, fue la primera que la trajo en exclusiva, la más auténtica, la recién estrenada moda gay para morir. La última moda fúnebre que la adelgazó como ninguna dieta lo había conseguido. La dejó tan flaca y pálida como una modelo del «Vogue», tan estirada y chic como un suspiro de orquídea. El side le estrujó el cuerpo y murió tan apretada, tan fruncida, tan estilizada y bella en la economía aristócrata de su mezquina muerte.

La perspectiva «queer» aporta noves formes de parlar de personatges ben coneguts com Rock Hudson, Lucho Gatica, Joan Manuel Serrat (a qui no perdona l’estricta heterosexualitat de totes les seves cançons) o Raphael (del qual lloa, en canvi, les seves calculades ambigüitats). O bé la carta amb un humor de rerefons tràgic on un malalt li demana a Liz Taylor una de les seves pedres precioses per poder comprar-se medicaments:

Hasta han dicho que tú estás contagiada, por eso la baja de peso. Basta mirar las fotos de hace algunos años, no había modelito que te entrara. Y ahora, tanto amor con los homosexuales sidosos. Tanto cariño por ese Jackson, el Cristo pop que canta «dejad que los niños vengan a mí». Mira tú, de dónde tanta adhesión. Tanto amor con los maricas, como la Liza Minnelli, la Barbra Streisand y la María Félix. Todas esas estrellas que amamantan a las locas como perritos regalones. Como si las maricas fueran adornos de uso coqueto. Como si fueran las joyas del Nilo o el último fulgor de una Atlántida sumergida.

També la situació de Lemebel —amb arrels indígenes, arraconat en un extrem de l’hemisferi austral— li serveix per denunciar com la majoria de la militància gai està en mans d’homes blancs de classe mitja i alta. És reveladora la seva visita al Stonewall Inn de Nova York, antany focus de la revolta de les boges negres i llatines, actualment punt de visita obligada per a turistes pàlids i conscienciats. 

Tot i que actualment «Loco afán» em temo que només es pot aconseguir a través de la web, crec que la seva lectura paga tots els esforços. 

Més enllà dels quinze minuts

Hereu de l’estirp d’artistes —Wilde, Duchamp, Dalí— que van fer de la pròpia vida una obra d’art, implicat en difondre’s a si mateix a través de qualsevol mitjà de comunicació, adalil de la democratització de la fama i abolicionista de la distància entre el «high art» i l’art popular, Andy Warhol s’erigeix com el proto-influencer per antonomàsia i, per tant, com a figura de perenne actualitat. D’ençà la seva prematura mort, la seva figura no ha deixat de créixer en transcendència visionària. Gràcies a la profusa vida pública de l’artista i la seva característica impassibilitat podríem arribar a pensar que no hi havia secrets darrera aquesta façana invariable, per això és tan oportuna a l’hora de desfer mites la nova sèrie de Netflix «The Andy Warhol Diaries».

El programa utilitza com a espinada el llibre homònim publicat el 1989, dos anys després de la mort de Warhol, en el qual Pat Hacket compilava tots els textos que l’artista li dictava diàriament sobre les seves activitats del dia anterior. No és, per tant una biografia completa, sinó que es cenyeix particularment al període que va del 1976 al 1987. Tanmateix, encara que se senten en off algunes entrades del diari —llegides en una veu que imita la de Warhol—, la sèrie no es limita a aquesta única visió i incorpora altres testimonis de familiars i amics, entre els que podrem trobar gent tan coneguda com Rob Lowe, John Waters, Julian Schnabel, Jerry Hall o Deborah Harry.

Per descomptat, hi ha una generosa mostra de la producció plàstica warholiana, que desmenteix amb vigor el clixé de «retratista dels rics i famosos» que li van penjar els últims anys de la seva vida i ens fa descobrir les sèries que va fer amb personatges transsexuals, les de les taques de Rorschach, les abstraccions amb òxid d’orina o les variacions sobre el Sant Sopar de Leonardo. Però més enllà de la pintura, Warhol va tocar pràcticament tots els camps de l’art i de la comunicació de masses. Així el veurem com a fotògraf i cineasta, com a productor de música (The Velvet Underground) i dissenyador gràfic, com a creador de la revista «Interview» i d’un canal de televisió propi, com a actor («Vacaciones en el mar»!) i fins i tot com a model a la passarel·la (una manera francament agressiva de superar els complexos sobre el seu físic).

Però la part més interessant, per desconeguda, de «The Andy Warhol Diaries» és la que es refereix a la vida íntima de Warhol, la de les persones que l’acompanyaven en els seus moments de lleure lluny dels focus de la celebritat. En aquestes ocasions podem contemplar l’artista relaxat i fins i tot somrient, insospitadament humà. Tampoc sabia res de les dues relacions llargues que se li coneixen —amb Jed Johnson i Jon Gould—, encara que degut al secretisme de l’artista mai no se sabrà fins a quin punt van tenir un contingut sexual. Però, gràcies a que Andy sempre tenia a l’abast una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo o una polaroid, els documentalistes han disposat d’una quantitat aclaparadora de material per bastir la sèrie amb imatges de gran valor.

«The Andy Warhol Diaries» és de visió obligada per a qualsevol interessat en la història de l’art i de la cultura, però també serà útil pels que vulguin reflexionar sobre com el fet de ser gai ha conformat tantes vides de maneres inesperades. Sorprendrà pel poder evocatiu dels textos de l'autor, molt menys superficial del que acompanya la seva reputació. I, finalment, el documental servirà com a píndola nostàlgica d’uns anys en els quals Nova York era la capital del planeta.

 

La detectiu i els gèneres

Si us va agradar «Only Murders in the Building» (cosa que hauria de confessar qualsevol espectador amb criteri), «The Afterparty» d’Apple TV+ podria servir-vos de petit consol substitutori mentre no arriba la segona temporada. Es tracta d’un «whodunnit» (o sigui una investigació criminal amb un mort i un munt de sospitosos) ideat per Christopher Miller —el de les animacions de «La LEGO pel·lícula», «Pluja de mandonguilles» o «Spider-Man: Into the Spider-Verse»— i que conté alguna originalitat formal.

La sèrie té lloc en una d’aquelles festes d’institut on es reuneixen els membres d’una promoció amb la intenció principal de presentar la millor (i més falsa) imatge d’ells mateixos. Alguns dels participants en la trobada continuen la tabola a casa d’un d’ells i és allà on es produeix el crim. La detectiu Danner (Tiffany Haddish) interrogarà durant tota la nit els testimonis (i sospitosos) amb l’objectiu de descobrir el culpable abans que es faci de dia.

Aquest esquema, escassament original d’ençà que Agatha Christie el va conduir a l’exhauriment, es veu refrescat per dues innovacions del guió. La primera és que cada capítol està explicat des del punt de vista d’un dels convidats i la segona és que cada relat segueix les pautes d’un gènere diferent: comèdia romàntica, thriller d’acció, dibuixos animats, musical, pel·lícula de por… Cal dir que ni l’intent de «Rashomon» «light» ni les piruetes estilístiques superen el nivell més superficial. Tampoc les interpretacions, a càrrec d’una colla de segones figures (on només destacaria Haddish per la seva sòlida carrera de comediant) passen de correctes. Però el divertiment no s’allarga més del necessari i conté prou acudits per assegurar una agradable estona menor.  

Filmoteca forçosa (67)

The Old Dark House/El casalot de les ombres (James Whale, USA 1932 (Filmin))

Insòlita barreja de paròdia i film d’horror, una mica a la manera de «La filla de Robert Poste», i a la vegada pare espiritual de «The Rocky Horror Show». Impecables composicions visuals del director. (8)

The Eyes of Tammy Faye (Michael Showalter, USA 2021 (Girona))

El negoci de la religió a Estats Units a través de la vida dels telepredicadors Tammy Faye i Jim Bakker. Grotesc en excés, com ho són les interpretacions de Jessica Chastain i Andrew Garfield. (6)

The Best Years of Our Lives/Els millors anys de la nostra vida (William Wyler, USA 1946 (Filmin))
De com la població americana va aprendre a superar la Segona Guerra Mundial. Pel·lícula prolixa i terapèutica, potser deu el seu fenomenal èxit a haver aparegut en el moment i el lloc adequat. (7) 

Belfast (Kenneth Branagh, Regne Unit 2021 (Verdi))

De com la família Branagh va deixar Belfast per instal·lar-se a Londres. Una visió dels conflictes d’Irlanda del Nord esteticista i força amable. (7)

Madame de… (Max Ophuls, França 1953 (Filmin))
Tragicomèdia irònica entorn d’unes arracades. Hi brilla Danielle Darrieux (poca conya!), amb Vittorio de Sica i Charles Boyer. Encisadora i elegant, a mig camí entre París i Viena. (8)

Trafic (Jacques Tati, França 1971 (Filmin))
L’última aparició de Monsieur Hulot en pantalla està dedicada als nostres «amics» de quatre rodes. Un nou ballet irònic de la modernitat en un to una mica menor després del do de pit de «Play Time». (7)

La reina de la comèdia

En el cor de la sèrie «Hacks» (HBO Max) trobem la confrontació de dos personatges antagònics que, a través de múltiples topades, acabaran entenent-se. Al menys fins a un cert punt. Deborah Vance és una llegendària monologuista còmica que amb els anys s’ha acabat estancant professionalment. El seu mànager la posa en contacte amb una jove guionista recentment represaliada per fer un comentari inconvenient a Twitter. D’entrada, ni l’una ni l’altra mostra cap interès per treballar plegades, però fins i tot l’espectador més despistat ja endevinarà que, si no formen parella professional, no hi hauria sèrie.

Tret de l’ambientació en el món dels monologuistes, la idea que hi ha darrera de «Hacks» és força convencional; en canvi la seva execució voreja l’excel·lència, des d’uns guions tragicòmics on es contrasten les formes de fer de dues generacions diferents, fins a unes intèrprets principals en estat de gràcia. L’extensa carrera de Jean Smart —«24», «Fargo», «Watchmen», «Mare of Easttown»— rarament li ha proporcionat un protagonisme tan sucós com el que té aquí de diva exigent i imprevisible, però amb ferides amagades i un cor d’or amagat en algun punt del seu pit. La relativament novençana Hannah Einbinder li dona la rèplica amb considerable naturalitat i soltesa.

Semblarà un motiu frívol, però un dels al·licients de «Hacks» és l’entorn de luxe ostentós per on es mou Deborah, envoltada en tot moment per un exèrcit de servents amb diversos graus de lleialtat. I encara més la localització a Las Vegas —una de les ciutats més extravagants i ximples del planeta— que ofereix escenaris dignes d’una sèrie de ciència-ficció. L’any té amb prou feines dos mesos d’edat i ja goso augurar que «Hacks» serà una de les tres millors sèries de la temporada.  

Joc partit

Una parella de professionals de mitjana edat es reparteixen les pàgines d’«Els angles morts» de Borja Bagunyà (Edicions del Periscopi, març de 2021). Fa temps que són casats i la seva convivència quotidiana sembla resoldre’s amb una dedicació plena a les seves respectives carreres laborals. En dues parts força extenses són presentats els dos membres de la parella per separat. S’inicia amb en Morella, professor a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona, i la seva frustració permanent per no poder avançar adequadament en el currículum. Entre reunions de claustre, conferències de catedràtics estrella i confidències de lavabo es van detallant les alegries (poques) i misèries de la vida acadèmica. Com que Bagunyà havia treballat en aquesta mateixa facultat, és fàcil interpretar tot el que s’explica com una crònica tot just velada de la realitat, on s’han alterat els noms i poca cosa més. La crítica mordaç i obsessiva de tot el sistema universitari pot fer sentir una mica exclosos a aquells lectors que no el coneguin de prop, tot i que sempre es poden pescar observacions pertinents.

(…) llavors, feia gairebé deu anys, la universitat ja havia decidit convertir-se en el que era ara, o sigui, un tall de mortadel·la verbal esmunyida entre el lobby dels pedagogs i l’utilitarisme descerebrat de l’empresa, que els punxava amb la cosa ninxolista i aconseguia declarar culpable qualsevol llicenciatura que no acredités una «aplicació immediata» o un «diàleg productiu amb el mercat laboral»…

*** 

—No et fa l’efecte que ja no li importa a ningú, això de la formació? Vull dir que no conec ningú que vagi a la universitat pensant «aquí em formaré». O si ho pensen, és només en un sentit estrictament professional.

La segona part transcorre una nit de Nadal durant una guàrdia particularment accidentada de la Sesé, obstetra a Can Ruti. L’autor, que no em consta que tingui estudis de ginecologia, descriu els procediments clínics amb la mateixa prolixitat i sensació d’exactitud que quan parlava de la universitat, o sigui que s’ha de reconèixer que s’hi ha documentat. Tot aquest bloc dedicat a la Sesé, potser perquè tot el que envolta a un part difícil és inherentment dramàtic, resulta molt més entretingut i vívid que les desventures d’en Morella.

Un cop introduïts els dos protagonistes, apareix l’Olof, el fill del germà de Morella, que viu als Estats Units i està passant uns mesos a Europa com a part de la seva educació. Més que un personatge l’Olof és una excusa per descriure comportaments «millennials», però sobre tot una mena de reactiu que provoca els seus oncles i revela de retruc algunes de les idiosincràsies de les seves personalitats.

Tot llegint Bagunyà és percep que en el seu treball hi ha molta intel·ligència, molta creativitat, molt bagatge teòric i moltes lectures. El pensament analític i ben articulat, o la barreja de registres elevats i populars m’han fet pensar en David Foster Wallace, almenys la frase inicial —«Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist.»— bé podria ser seva. En canvi la profusió de notes al peu, encara que semblin remetre a DFW, no funcionen com aclariments sobre el text, sinó que expliquen episodis suplementaris sobre les vides dels personatges.

A més, feia temps que buscava una raó per baixar i fotre quatre crits a la gent del gimnàs (sobretot, a la noia que tenien a recepció) (a una de les noies, vaja, que no somreia ni que la matessin ni tenia mai temps per parlar) (ni cap remordiment per haver-los omplert la vorera de motos i el vestíbul d’aquella olor de clor i desodorants esportivoputeros, de tots aquells pantalons de licra, totes aquelles jaquetes fosforescents i totes aquelles fundes de raqueta de pàdel) (esport barrufet i classista, pensava) (però també és que era una gent que no tenia cura de res. Amb la història de la renovació de la piscina els havien trastocat la pressió de tota l’aigua de l’edifici i no ho havien resolt de manera definitiva fins al cap d’un munt de mesos) (els omplien les bústies de propaganda quan feia temps que la comunitat havia fet instal·lar aquella plaqueta de coure) (els omplien les bústies de flyers) (treien les escombraries pel davant).

En aquest fragment més aviat mundà ja es pot observar la descripció imaginativa, l’ús de neologismes i sobre tot la sintaxi particularment recargolada que caracteritza l’estil de Bagunyà. Un estil brillant, que provoca admiració, però que també aclapara; i com que, a mesura que avança la novel·la, l’acció escasseja i es redueix a l’expressió de dues obsessions paral·leles, falten al·licients per tirar endavant. Dit d’una altra manera: que m’ha costat déu i ajuda acabar aquest llibre, per altra banda fenomenal i únic.