El mestre truca a la porta

Esther i Ricard a la porta del Perer.
Ho confesso, tinc mania als blocs amb expressions de volada pretesament poètica i fotos de flors del balcó, però avui, tot navegant, m'he trobat amb aquest poema del meu mestre Ricard Creus i m'he adonat que encara es pot distingir la palla de la real thing. La deixaré aquí com una epifania de maig, sense oblidar els altres estupends (Esther, Adrià, Maria i Joel, petons per a tots).

Estimat Joshua,

si estimo el pare

no he d’estimar el fill?

L’altra nit en seure a taula

ben atabalat em vas dir:

Vas a seure’t a la meva esquerra

i tu deus ser dretà.

Pel que fa a la mà, sí,

per què ho dius?

Jo sóc esquerrà,

vas afegir amoïnat.

I què?, vaig fer.

Que les nostres mans

en menjar poden xocar

i hi ha qui s’empipa.

Jo, no; és que tu, sí?

Jo, tampoc.

Doncs seiem, oi?

Menjàvem, parlàvem

i en un cert moment xocaren

les esquenes de les nostres mans:

No passa res, vaig dir jo.

No passa res, vas dir tu tot somrient.

I ara et dic: tant de bo

totes les mans del món,

siguin dretanes o esquerranes aprenguin

a respectar-se d’una vegada i per sempre,
estimat Joshua.