Explicar els últims dies d’una dictadura des de la mirada d’un vailet trapella i els seus companys d’aventures pot fer pensar immediatament en “Cuéntame”. I potser sí que alguna influència de la popular sèrie televisiva es detecta a la pel·lícula “Com vaig celebrar la fi del món” del romanès Catalin Mitulescu. Per fortuna, aquesta crònica del darrer any del règim de Ceaucescu, evita qualsevol excés retòric (i prescindeix de veus en off retrospectives) per narrar el dia a dia de la gent corrent, que patia entre la crítica i la conformitat les penúries del sistema. Potser aquesta voluntat de desdramatització, que deixa fora de camp els moments més intensos de la trama, confereix a la pel·lícula un to exageradament lacònic que obliga a l’espectador a llegir sempre entre línies.
Si fem cas del poc cinema romanès que hem vist, la seva gent no es caracteritza per la loquacitat (o al menys, no sota la dictadura) i cal saber interpretar cada petit gest, per no acabar deduint que tothom s’ha lliurat a la fatalitat passiva. Veient la precarietat d’aquella vida quotidiana i la ridiculesa de l’aparell estatal, no he pogut evitar pensar que néixer a Romania ha de ser com una gran broma del destí. (A quin altre lloc del món anomenarien un nen Lalalilu?)
Aquesta revisió d'un passat autobiogràfic és molt més intel·ligent del que pot semblar d'entrada i és bona prova de les potències cada dia menys ocultes del nou cinema romanès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada