Que un llargmetratge duri 75 minuts és un bon senyal. En temps que tots els directors inflen les seves pel·lícules molt més enllà de les dues hores, tinguin o no coses a dir, com si amb això conferissin a la seva obra una importància afegida que maleïda la falta que els hi fa; el director que sap aturar-se en el moment just en què la seva història està completa em mereix tots els respectes.
Parlo de “Pranzo di Ferragosto” (aquí “Vacaciones de Ferragosto”) de Gianni di Gregorio, guionista de “Gomorra” i veterà home de cinema, que aquí firma la seva primera pel·lícula com a director. És un film molt modest, literalment rodat amb una sabata i una espardenya: di Gregorio, apart de dirigir i escriure el guió, n’és el protagonista, i el pis on succeeix tota l’acció és casa seva. Però el resultat és un conte deliciós, en el qual, sense forçar la dramatúrgia, se’ns expliquen coses molt humanes.
Gianni és un sexagenari incipient que viu al centre de Roma i que, com un Alberto Sordi del nou mil·lenni, no treballa per poder-se ocupar de la seva estimada mare nonagenària. Això comporta dificultats econòmiques evidents, però sembla que a Roma, com a tantes ciutats del Mediterrani, es pot tirar endavant fent la viu-viu. En arribar les vacances d’estiu, altres homes en similar situació (l’ombra de la mamma és allargada) acudeixen a ell, perquè els alliberi durant unes hores de la feixuga càrrega...
No explicaré més per no destrossar la lleugeresa de l’anècdota, però queda dit aquí que el que es narra és molt humà, molt tendre i molt fàcil de compartir. I sense més efectes especials que les perruques de la mare de Gianni!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada