Mongetes tendres

Foto gaelx

Què tindran les monges, que tanta gràcia ens fan? A poc a poquet, sense fer soroll, s’han convertit en un dels puntals del periodisme gràfic contemporani. Què seria de la crònica d’una jornada electoral sense la foto inevitable d’unes mongetes, somrients i enlluernades, com acabades de sortir de la llodriguera, exercint el seu dret al vot?

Darrerament les he vistes a la premsa esquitllant-se pels carrers de l’Aquila devastada, abillades amb la seva burkha tot passejant per una platja nudista, llegint davant d’una paradeta de Sant Jordi, per descomptat victorejant el papa allà on calgui; monges totes que, en general, practiquen activitats absolutament vulgars, però que amb la seva sola presència hi afegeixen un plus d’interès a la imatge.

A la meva infantesa les monges tenien una reputació bastant sinistra, d’hipòcrites, interessades, classistes i una mica sàdiques; però, és clar, en aquella època n’hi havia moltes. Ara, que difícilment en veus una al carrer (a menys que siguis a Roma o a Varsòvia) i que la crisi de vocacions no n’assegura la continuïtat, se’ls hi confereix aquella simpatia benvolent que solem dedicar a les espècies en vies d’extinció. Ara bé, encara que només fos per afavorir la varietat, jo modestament proposaria que la propera vegada les monges es quedessin a la cuina del convent fent bunyols, pets i altres llaminadures, i que la portada del pròxim dia post electoral l’encapçalés la foto del moment en que diposita la papereta a l'urna la dona barbuda o un orangutà.