divendres, 24 de setembre del 2010

Twain on tour (2 de 2)


Actualment seria impossible que ningú publiqués un llibre tan mal documentat, tan capriciós, deliberadament mentider, i tan ofensiu per races i cultures com el que va fer Mark Twain amb “The Innocents Abroad”. Ara tots aquests defectes es dissimularien millor, sota una capa de correcció política i de tòpics fotocopiats. Per això mateix la lectura d’aquesta crònica de viatges no és només un plaer, sinó que és, a més, un plaer culpable.

Twain no es talla gens per dir que els uns són uns lladres, els altres uns mentiders, els tercers uns bruts i els quarts llejos com un pecat. Aquí, una descripció de Civitavecchia:

“Las callejas están empedradas, y alfombradas con gatos muertos, harapos putrefactos, restos de verduras en descomposición, y vestigios de botas viejas, todo ello empapado con el agua de fregar los platos, y la gente se sienta fuera, en unos taburetes, para disfrutar del ambiente. Como regla general, son indolentes, y sin embargo, tienen pocos pasatiempos. Trabajan dos o tres horas seguidas, pero no mucho, y entonces paran y se pone a cazar moscas. Para ello no se necesita talento alguno, porque sólo tienen que echar la mano, y si no cazan a la que están persiguiendo, cazan otra. Tanto les da. No tienen preferencias. La que cogen es la que quieren”.

“… Cuando ven a alguien que lleva la camisa limpia, se burlan de él. Las mujeres se pasan la mitad del día lavando ropa en los lavaderos públicos que hay en la calle, pero seguramente será ropa de otros. O tal vez tienen una muda para usar y otra para lavar, porque nunca se ponen nada que haya sido lavado”.


Totes aquestes generalitzacions poden resultar-nos un pèl odioses; però quan descriu compassivament com la “bona” societat napolitana es distreu fent riota d’una vella soprano en decadència, no pots evitar creure-te’l.

De vegades, a l’escriptor li surt la vena xovinista i opina que qualsevol ciutat americana mostra més signes de civilització que Roma, o que el llac Tahoe és més impressionant que el de Como. I potser no li falta raó. Tampoc molesta que desmitifiqui contes mig llegendaris, mig romàntics, tot fent una versió “hooligan” de les relacions entre Abelard i Eloïsa o que, davant de la seminal “love story” de Petrarca i Laura, es compadeixi de la sort històrica del marit d’ella (“Mr. Laura”, en paraules de Twain).

En cap moment el cronista s’erigeix en àrbitre estètic, més aviat es complau en passar per un pagerol absolut i no té inconvenient en expressar el seu cansament per tants quadres de Mestres Antics. L’omnipresent Miquel Àngel, que sembla haver pintat, esculpit, dissenyat o construït tot el que troba a Itàlia també és objecte de la seva burla:

“Nunca me había sentido tan fervientemente agradecido, tan en calma, tan tranquilo, tan repleto de paz bendita, como ayer, cuando me enteré de que Miguel Ángel estaba muerto”. 

Un altre gran objecte de sàtira és el fanatisme religiós. Potser per la seva educació protestant, li molesten totes les supersticions catòliques que troba per la ruta i apunta curosament les relíquies de cada església per deixar constància de les redundàncies de corones d’espines i cranis de Sant Pere que palesen l’absurditat del negoci. Davant dels escandalosos tresors catedralicis, proposa que s’utilitzin per afavorir els més pobres (o, si més no, pel benefici de l’autor).

Però si llegim Twain és sobretot pel seu contundent humorisme:

“A las tres de la mañana del veintiuno de junio, nos despertaron y nos notificaron que las Islas Azores estaban a la vista. Les dije que, a las tres de la mañana, a mí no había isla que me resultase interesante”.

O durant una recepció del tsar i la seva família a la seva caseta d’estiueig de Yalta:

“Pasamos media hora recorriendo el palacio, admirando las acogedoras habitaciones y el rico, aunque hogareño, mobiliario del lugar, y después la familia imperial despidió amablemente a nuestro grupo y se puso a contar las cucharas”.

No, no és precisament humor anglès, més aviat ferotge humor americà. Per exemple, per treure’s de sobre un àrab pesat, li ofereix cent dòlars si es tira de cap de dalt de la Gran Piràmide.

“Reflexionó un momento, y creo que lo habría hecho, pero llegó su madre y se metió en medio. Sus lágrimas me conmovieron —soy incapaz de presenciar las lágrimas de una mujer con indiferencia— y le dije que le daría cien dólares a ella si se tiraba también”.

No em sorprèn que “The Innocents Abroad” sigui un dels llibres de viatges més venuts de tots els temps, perquè és una lectura fresca, divertida i molt informativa a la seva manera. El que ja em deixa més perplex és que durant molts anys fos utilitzat com a guia de viatge pels americans que decidien visitar Europa. Planyo aquells “innocents” posteriors que contemplaren el Vell Continent a través de les ulleres arbitràries i inexactes de Twain; però tampoc estic segur que ara fem les coses molt millor quan sortim de casa.

17 comentaris:

  1. A vegades tinc la sensació que quan viatgem ens comportem, com insinues al final del paràgraf, pitjor que en Twain. No diem les coses com l'americà perquè no es poden dir però per algunes cares i actituds que es veuen no hi ha dubte del que pensen i callen.

    ResponElimina
  2. Galde, el proper capítol serà "Moralists abroad".

    ResponElimina
  3. Tot i així penso que son documents de gran valor històric per saber com eren, com es veien a sí mateixos i com veien als demés. Siguin escrits en to seriós, humorístic, irònic, cínic, racista o despectiu, ens aproximen a la idea que tenien de la objectivitat, l'humor, la ironia, la raça o el cinisme. No cal dir que fora absurd llegir coses escrites fa cent o dos cents anys amb la mentalitat d'ara.

    ResponElimina
  4. Aquest, Brian, és un problema que darrerament em té bastant entretingut, el de la validesa del "context" per justificar alguns textos. Ja et dic ara, que no gastaré gaires manies,i que a Twain estic disposat a fer-li un abraç ben democràtic.

    ResponElimina
  5. Trobo molt divertit el que ens expliques Allau. Twain no deixa de ser "l'americà inculte i groller" que critiquem a tot Europa. El que passa és que Twain devia ser així, com es mostra en el llibre, de forma voluntària i épatante i a més era un escriptor de gran talent. Jo sempre recordo aquella que va dir de San francisco: "L'hiver més dur de la meva vida el vaig passar un estiu a San Francisco".

    ResponElimina
  6. Ja fa massa hores que no tinc aquest llibre i en falten infinites per demà que, sense cap dilació, baixo a Bcn a comprar-me'l!

    ResponElimina
  7. Glòria, en la imatge que ens vol donar Twain de si mateix hi ha també una mica d'impostura, una mena de posicionament enfront del Vell Món, com si intentés forjar una nova identitat americana. Sospito que era molt més sensible del que ens vol mostrar.

    ResponElimina
  8. Clídice, modera el teu entusiasme: aquí he posat unes quantes perles, el llibre és llarg i també conté moments més lànguids.

    ResponElimina
  9. Només puc dir una cosa: que m'has convençut i el buscaré per quan acabi "Winesburg, Ohio". Sobre aquest darrer he de dir que deu un dels millors textos que he llegit en els darrers anys. De manera que gràcies, sincerament, perquè estic passant uns vespres fantàstics.

    ResponElimina
  10. Trobo que aquest apunt i el de la ciència dibuixen un panorama trist que afortunadament no m'entristeix.

    ResponElimina
  11. I parlant de llibres de viatges, ahir vaig descobrir un llibre meravellós que es diu "Una temporada en Venecia" de Wlodzimierz Odojewski. Amor a primera vista!

    ResponElimina
  12. M'has fet venir moltes ganes de llegir-me aquest llibre. Els princippals atractius d'en Twain els esmentes perfectament: una habilitat extraordinària per fer riure i una incorrecció polítiva que, avui en dia, s'agraeix moltíssim. En l'època de les avorridissimes i asèptiques Pilot Guides, hem de reivindicar llibres com aquest!

    ResponElimina
  13. Ha, ha, Lluís, evidentment no tenen res a veure l'un i l'altre. Saps que m'estàs fent agafar ganes de rellegir "Winesburg"?

    ResponElimina
  14. Marta, no estaven escrits amb la intenció d'entristir ningú, això (gairebé) mai!

    Prenc nota d'Odojewski per investigar...

    ResponElimina
  15. Bé, David, t'ho hauràs de prendre com qualsevol cosa menys com una guia.

    ResponElimina
  16. El meu amor per Mark Twain -devoció, potser- em fa perdonar-li qualsevol burrada que hagi pogut escriure, però en el cas d'aquest llibre, em sembla que no em caldrà: m'agradarà segur. Agraeixo la teua crítica -i van...- tan subjectiva i erudita com sempre, i t'informo que gràcies a tu la setmana vinent me'l penso comprar, aprofitant que volia passar per una lliberia gran i fer-me amb "El último confín de la Tierra" d'E. Lucas Bridges.
    Serà un plaer gastar-me els diners en aquests dos llibres :)

    ResponElimina
  17. Leb, vist l'èxit, potser que Ediciones del Viento em posi pis ;p

    ResponElimina