diumenge, 19 de setembre del 2010

Una tardor infinita: el que diu Dave Eggers


En l’edició que disposo de “Infinite jest” hi apareix un pròleg de Dave Eggers, excel·lent escriptor, gairebé coetani, deixeble i amic de David Foster Wallace. La intenció, a penes dissimulada, és la de convèncer al lector a endinsar-se sense por en les pàgines de la novel·la. Com que rarament ens llegim el pròleg d’un llibre al taulell de la llibreria, s’entén que està destinat als indecisos que, amb el volum a les mans (o fa mesos dipositat a la lleixa), necessiten una darrera empenta per endinsar-se en el seu imponent embalum. I és que sembla que, malgrat l’excepcional recepció crítica, encara ens fa por enfrontar-nos a un text “literari”, és a dir no exclusivament funcional, de més de mil pàgines.

Amb el mateix sentit a la xarxa no falten les pàgines d’ajuda i consell que procuren facilitar-ne la lectura i que recomanen les vies més accessibles cap al cim. No crec que cap obra de ficció contemporània, en una primera lectura, hagi de requerir un aparell informatiu extern per poder extreure’n algun profit. Si és així, considero que l’obra és un fracàs narratiu. Això no vol dir que no hi hagi llibres que es vegin enriquits amb la seva relectura i que “a posteriori” també sigui molt interessant llegir el que altres lectors han trobat en la mateixa obra. Però per a un lector “innocent” com el que pretenc ser jo, “Infinite Jest” hauria de ser un artefacte literari autosuficient, com a mínim a nivell de comprensibilitat.

Qui sospiti de la meva suposada “innocència” té tota la raó. No amagaré que en un primer moment hi he buscat pistes de lectura. Abans de sobrepassar la tercera pàgina ja sé que les dues centes primeres seran les més fotudes i que després tot serà més planer, que la pàgina 223 (o era la 233?) és crucial i l’he de marcar amb un Post-it groc, i que conèixer “Hamlet” en profunditat no serà sobrer. Però faig un pacte de cavaller i prometo prescindir d’aquestes crosses metaliteràries. A partir d’ara, si consulto la xarxa durant la lectura, serà només per aprofundir en alguna paraula que m’és desconeguda, com faria amb qualsevol altre llibre.

I ara tornem al pobre Eggers, a qui hem deixat predicant al desert. Sosté Eggers que hi ha una eterna batussa entre els defensors de la ficció “literària” i els de la ficció de “consum”, una batussa de la qual una part dels lectors en som del tot aliens. Hi estic d’acord, perquè no dec ser l’únic capaç de llegir avui un Proust i demà un Camilleri sense que em caiguin els anells. Per a Eggers, David Foster Wallace abraça els dos mons, més literari quan de narrativa es tracta, més planer quan aborda el periodisme, però sempre amb rigor i de forma poc pretensiosa. I, quan es refereix a la manca de pretensions de DFW (un qualificatiu que podríem posar en dubte), aclareix que l’escriptor sempre té present el lector i que, quan ha passat una estona abusant de la seva paciència amb un excés de detalls, es despenja amb alguna broma, alguna picada d’ullet, que restableix el vincle entre l’un i l’altre.

IJ, Eggers diu, és una novel·la abordable i divertida, però requereix un esforç. Fins i tot els lectors més avesats, acostumats a desmuntar en peces les obres més complexes, es poden trobar desconcertats davant del seu funcionament. La compara a una nau extraterrestre, brillant i sense defectes aparents, però en la qual no hi sabem reconèixer les seves peces: no hi veiem cargols, ni reblons ni punts d’entrada. Pot semblar un producte de la bogeria més extrema, però no és en tot cas un deliri produït per un excés d’estupefaents, és un deliri sota control, que compara inesperadament amb l’obra de Proust (!) “Hi ha el mateix tipus d’obsessivitat, la  mateixa increïble i centrada precisió, i la mateixa sensació que l’escriptor volia (i discutiblement aconsegueix) clavar la consciència d’una època”.

Cal llegir IJ?, li pregunten a Eggers. La resposta és potser. És el nostre deure llegir-lo si ens interessa el concepte de “geni”, si ens interessen les ambicions literàries èpiques. Si ens fascinen obres com “69 Love Songs” de Magnetic Fields o el projecte (sembla que fals) de Sufjan Stevens de fer un disc per cadascun dels estats d’USA. I per aquí ja anem bé.

Per acabar de treure’ns la por, Eggers ens informa que DFW és una persona normal (el pròleg està escrit el setembre del 2006, dos anys justos abans del suïcidi de Wallace).

“Dave Wallace —i normalment se’l coneix així— té gossos malgirbats i mai no els ha vestit amb tafetà ni els ha fet dur impermeable. S’ha queixat sovint que sua massa quan fa lectures públiques, fins a tal punt que porta un mocador al cap per evitar que la suor xopi les pàgines que té a sota. Va ser un temps jugador de tennis de categoria nacional i es preocupa perquè hi hagi un bon govern. És del Midwest —del centre-est d’Illinois, per ser específic, que és una part intensament normal del país (no lluny, de fet, d’una ciutat, no és conya, que es diu Normal). Així que és normal, i regular, i ordinari, i aquesta és la seva extraordinària, irregular i anormal proesa, una cosa que el sobreviurà, tant a ell com a tu o a mi, però que ajudarà la gent del futur a comprendre’ns —com sentíem, com vivíem, què ens donàvem els uns als altres i perquè”.

20 comentaris:

  1. Això serà portar dues vides paral·leles!

    Benvingudes siguin aquestes vides i seguirem la seva lectura amb atenció com amb atenció fas las teves cròniques de lectures.

    ResponElimina
  2. És sabut, les vides paral·leles es troben a l'infinit (gest).

    ResponElimina
  3. Mi mujer y yo no es que durmamos en habitaciones separadas, sino que vivimos en ciudades separadas. La historia no tiene mayor interés.

    Entonces, el otro día viene a visitarme con su libro electrónico que le regaló su ex marido, y me dice lo voy a enchufar a tu Mac porque me quiero descargar La Broma Infinita.

    Le digo, ¿qué? Le digo, pero tú vas a pagar por la descarga.

    Dice, no.

    Le digo pero la gente escribe y hace cosas así para cobrar, aunque sea algo.

    Me dice FW (ella nunca lo llama David, ni Dave Wallace) está muerto.

    Le digo coño, está muerto, mayor razón para respetarlo.

    Me dice, ya sin mirarme, está muerto. Y si estuviera vivo, tampoco pagaría.

    (Mi mujer es pequeñita, y dice que no puede leer libros gordos porque se le hace cansado sostenerlos, y por eso le regalaron uno de esos e-books).

    Me dice, ya se ha descargado, ya lo tengo.

    ResponElimina
  4. Yo también soy pequeño. Entiendo a tu mujer. La broma analógica pesa.

    ResponElimina
  5. No el llegiré (almenys durant els propers deu anys) però els teus apunts (d'un gènere que es podria anomenar "lectura d'aventura" o "aventura literària") són una mina plena de misteris refotudament suggerents.

    ResponElimina
  6. Em sembla un gèner interessant, això del diari de lectures, o la guia de lectura o com calgui anomenar-ho. Com la Marta, crec que serà més interessant anar seguint aquest recorregut des de la teva pantalla.

    ResponElimina
  7. Marta, m'ha agradat això de la lectura d'aventura. Suposo que és l'únic tipus d'aventura al que puc aspirar.

    ResponElimina
  8. Lluís, veurem si resulta interessant o acabaré fent-me pesat...

    ResponElimina
  9. Els pròlegs em són imprescindibles, encara que a vegades mataria al prologuista. En canvi seguir les teves aventures literàries m'apassiona :)

    ResponElimina
  10. A mi em passa igual, Clídice. Si hi ha un pròleg, l'he de llegir, després els agraiments finals. Llavors ja puc començar amb el llibre.

    ResponElimina
  11. Doncs mira, aposto amb il·lusió perquè no et faras pesat. (L'expressió "apostar amb il·lusió" és un manlleu de l'Artur Mas. Però que no s'emocioni, que no el votaré).

    ResponElimina
  12. He, he, Lluís, darrerament en Mas sembla que tots l'estem promocionant sense voler...

    ResponElimina
  13. Tens raó, m'ho hauria de fer mirar. Veurem com li va, però jo diria que altra vegada en Mas serà "cap i casal de l'oposició". Per si de cas jo tornaré a votar Iniciativa. És curiós, però el Duran li ho vaticina a cada "meeting". Prometo no tornar a anomenar-lo.

    ResponElimina
  14. És innegable, Lluís, que de cap en té bastant.

    ResponElimina
  15. Faré com aquests que s'instal·lan amb uns prismàtics i un trípode davant la pared nord de l'Eiger per veure com el vas escalant.

    ResponElimina
  16. Brian, metàfores a banda, no penso anar gaire lluny.

    ResponElimina
  17. parlant d'aventures, suposo que coneixes Xavier de Maistre. El teu comentari m'hi ha fet pensar.

    ResponElimina
  18. La veritat, Marta, és que només el conec perquè el vas citar tu a FB i per això vaig fer una ullada a la Wiki. Però no, no l'he llegit.

    ResponElimina
  19. És tan breu que el llegiries un dia anant de la cuina al menjador. Llàstima que costa de trobar

    ResponElimina
  20. Suposo que en francès ha de ser més fàcil de trobar. En prenc nota.

    ResponElimina