Secrets de dos matrimonis

Gràcies a la reinauguració dels cinemes Méliès (i potser també al fet d’haver estat escollida per competir als Oscar) hem pogut rescatar “Nader i Simin, una separació” de l’iranià Asghar Farhadi, una de les pel·lícules més ben valorades a la collita de l’any passat.

El seu pròleg posa magistralment les cartes sobre la taula. Davant d’una paret d’un blanc burocràtic, Nader (Peyman Maadi) i la seva esposa Simin (Leila Hatami) exposen les seves raons a un jutge invisible. Simin vol marxar fora del país per assegurar un futur millor per a la seva filla Termeh. Nader (tot i no oposar-se) es nega a abandonar el seu pare malalt d’Alzheimer. Sense l’aquiescència del marit no és possible l’exili de la dona i el divorci sembla ser l’única sortida viable. El jutge considera que els motius no són suficients i que cal que trobin una solució de forma privada. L’escena es tanca amb una indignada Simin increpant el jutge (o sigui la càmera, o sigui a l’espectador). No m’imagino forma menys subtil de dir-nos que a partir d’aquest moment els jutges del que veurem serem nosaltres mateixos.

Abans de tirar endavant se m’acut que els títols de crèdit, amb la seva corrua de passaports, carnets d’identitat i certificats diversos, contemplats des del punt de vista d’una fotocopiadora, funcionen com a metàfora d’un aparell estatal que processa vides humanes amb el mateix fred mecanicisme.

Sigui com sigui, la negativa al divorci fa que Simin se’n vagi a viure temporalment a casa dels seus pares. La filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) decideix romandre amb el pare i l’avi. Nader contracta Razieh (Sareh Bayet) perquè tingui cura del vell amb Alzheimer, sense saber que ella, devota musulmana, no ha demanat permís al marit per acceptar la feina. Quan les coses es compliquin, i com!, el marit (Shahab Hosseini) apareixerà vindicatiu i alçarà una causa legal, amb acusació d’homicidi inclosa. Millor no continuar explicant una trama que esdevé cada minut més complexa, més densa en implicacions  i més plena de dilemes morals.

Entre les moltes coses que cal admirar d’aquesta pel·lícula el guió del propi director és una de les més evidents. De forma natural, mai forçada, els fets s’encadenen cap a conseqüències gradualment més insolubles, davant la mirada d’un espectador impotent que no pot deixar de jutjar els personatges, tot entenent molt bé les raons de cadascú. Farhadi, de plena tradició humanista, no jutja les figures del seu drama, sinó que sembla defensar-les tots per igual, tot i que els seus propòsits col·lisionin. En el desplegament de la seva història aconsegueix enriquir-la de ressons que ens parlen de conflictes de sexe, de classe, de religió i de política, i ho fa de forma tan electritzant i absorbent com en els millors thrillers.

Incidentalment fa un ús immillorable de les idiosincràsies de la justícia iraniana que, per la seva falta d’intermediaris, permet una valoració moral més directa de totes les parts implicades. La veritat, la veritat de cadascun dels personatges es contínuament posada en dubte i obliga l’espectador a corregir les seves percepcions. Un superb muntatge que sap molt bé el que cal mostrar i el que cal ocultar contribueix a la idea que la veritat absoluta és quelcom d’inaprehensible.

La pel·lícula, que ja des del títol ens parla de separacions, representa visualment aquesta noció amb freqüents imatges de personatges aïllats en cambres contigües, vistos a través de finestres o de portes acristallades, fins arribar a la devastadora imatge final que es prolonga dolorosament durant minuts mentre desfilen els títols de crèdit.

Els actors, tots, des del primer a l’últim estan sensacionals per naturalitat i convicció, un assoliment que pot fer menystenir uns treballs dignes de tots els aplaudiments. Fins i tot la nena de quatre anys, que fa de filla del matrimoni de classe baixa, és capaç de proporcionar algunes de les imatges més inoblidables del film.

Veient “Nader i Simin, una separació” fa adonar-te de la immensa trampa dels drames humans que solem consumir, impostures d’organigrama com la cosa aquella del Clooney, de la que parlava l’altre dia. El film tracta els seus espectadors com adults i, malgrat ser una història ancorada rabiosament en un temps i un país, reverbera universalment sobre tota la humanitat. Ideal per veure-la amb amics i després disseccionar-la entorn d’unes copes.

Cap per avall

De ben menut, així que aprens que la Terra és com una gran pilota, després de superar l’ensurt d’imaginar aquelles persones que viuen cap per avall, la idea de l’antípoda roman com una fascinació permanent. Potser l’antípoda evoca la possibilitat de fugida de forma superlativa: no es pot viatjar més lluny sobre la capa de la terra. Que la nostra antípoda sigui Nova Zelanda, un arxipèlag del que poc sabem i del que potser poc cal saber, accentua l’exotisme de la noció i només calia la trilogia cinematogràfica d’”El Senyor dels Anells” per augmentar-ne l’atractiu i convertir-la en una terra literalment mítica.

No ha estat fins molt recentment que he descobert que això de tenir antípoda a terra ferma està a l’abast de molt pocs països, com es pot comprovar al mapa de dalt. Que 4/5 parts de la superfície terrestre estiguin ocupades per l’oceà ja m’ho hauria hagut de fer sospitar, però encara així sembla com si els continents els hagués col·locat una mà maliciosa per evitar al màxim les interseccions.

L’Antàrtida és el continent que surt més ben parat, gràcies a Groenlàndia, les zones àrtiques de Canadà i alguns fragments de Sibèria. Amèrica del Sud, proporcionalment, no ho té malament: Argentina i Xile es superposen a un tall considerable de Xina i porcions de gairebé tots els països del continent acullen bona part d’Indonèsia, les Filipines, Malàisia i la galta d’Indoxina. Àfrica només pot presumir en algun punt de Botswana de l’esquitx que forma l’arxipèlag hawaià. Austràlia, Nova Guinea, Amèrica del Nord i Central són pràcticament orfes d’antípodes i Àsia, tret del que ja he mencionat, també.

Europa seria també un desert si no fos per l’ombra de Nova Zelanda que plana sobre Espanya i potser el nord de Portugal. De totes maneres, desenganyem-nos, la cosa ens queda lluny: la silueta de l’illa nord es dibuixa sobre la “Meseta” i part de l’illa sud sobre Galícia. O sigui que, malgrat el que ens haguessin explicat a l’escola, des d’una visió barcinocèntrica el nostre punt antípoda el trobaríem a les aigües del Pacífic, cosa bastant freqüent per altra banda.

O no. Llegeixo amb estupor que, amb el cofoisme que de vegades ens caracteritza, el 24 d’agost de 1984 un grup de turistes amb el suposat suport de la Generalitat va desplaçar-se a Christchurch per inaugurar una placa on diu (en anglès, català i castellà): “si des d’aquest lloc atraveséssim (sic) la terra, sortiríem a Catalunya”. Christchurch està situat a la costa oriental de l’illa sud de Nova Zelanda i el seu punt antípoda es troba, per tant, més enllà de les costes de Galícia. Confio que cap neozelandès crèdul no “atravessarà” la terra per descobrir finalment que els catalans som una espècie exòtica de llobarro.

Moix i de Foix

A les iniciatives col·lectives i blocaires hi col·laboro fins allà on puc arribar. Aquest diumenge toca homenatjar el poeta Josep Vicenç Foix en el 25 aniversari de la seva mort. Una inspecció prèvia de la meva biblioteca em confirmà que no li havia llegit res, ni en vida seva, ni (el que és pitjor) en vida meva. Em nego, però, a passejar-me per la xarxa i rescatar algun dels seus sonets per premsar-lo mústic entre les pàgines del meu bloc; no em van aquests gestos buits, no viscuts. Per tant, decideixo declinar la invitació.

De sobte m’assalta una visió nocturna de tres dècades enrere. Al carrer Amigó o Santaló (tots dos amb terminacions agudes i de Sant Gervasi), al bar de gintònics i música a tot volum que s’anomenava Universal hi entren el poeta octogenari i el seu editor Jaume Vallcorba. No, no crec haver-ho somiat, jo he vist Foix a l’Universal i, pel gest de desconcert del poeta, dubto molt que hi hagués acudit per plaer. Presentava potser un dels seus llibres tardans de proses poètiques? La memòria no m’ajuda a precisar més l’escena, que deixo aquí per si algú sap donar-li un sentit.

Enigmes del dissabte

Darrerament perdo massa hores a la pàgina d’en McAbeu. O massa poques, segons com es miri. El meu apunt d’ahir parlava de seqüències de nombres i d’això va aquesta endevinalla.

31, 1311, 111321, 31131211, 132113111221

Com continua la sèrie? La solució és lateral i gens matemàtica (i no la trobareu a l’OEIS). Qui s’apunta a trobar la solució? No hi ha concurs, perquè no hi haurà premi, però s’accepten respostes.

I una altra per la qual cal pensar en romà: 0, 500, 0, 0, 199, 1, 0, 6, 0, 500...

La solució, als comentaris.

El dimoni de les llistes: desfilada de xifres

L’obsessió tan humana per ordenar, classificar i fer llistes ha produït fruits tan insignes com els diccionaris d’en Fabra i les enciclopèdies de Max Cahner, i d’altres més banals com són els rècords Guiness i els hit-parades, però pocs de tan extraordinaris com l’OEIS (On-line Encyclopedia of Integer Sequences), present a la xarxa des de 1996. La idea prové del matemàtic de Gal·les Neal Sloane qui, des dels seus temps d’estudiant, es dedica a col·leccionar seqüències de nombres enters. No calen gaires coneixements matemàtics per comprendre que una seqüència de nombres enters és simplement un rengle ordenat d’aquests nombres. Un exemple trivial podria ser [1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9…] o el de les potències de 2 [1, 2, 4, 8, 16, 32, 64…]

Evidentment en aquest catàleg no hi pot entrar qualsevol conjunt ordenat de nombres, cal que la sèrie tingui algun sentit i no es guii per la pura aleatorietat. Si se’n troba alguna a faltar, l’OEIS és oberta a les propostes de tots els col·laboradors espontanis. Pot semblar mentida, però el novembre de 2011 arribaren a les 200.000 seqüències catalogades. L’observador profà es preguntarà quin sentit té tot això; però per a l’investigador científic (sigui matemàtic, biòleg, físic, químic o simplement amateur entusiasta) l’aparició d’una determinada seqüència de nombres en els seus treballs pot aconsellar fer una comparació amb resultats anteriors que revelarien una pol·linització creuada, gens infreqüent en els terrenys en els que ens movem.

Tot això pot sonar molt àrid, però en realitat no ho és tant. La majoria de les seqüències poden impressionar pel bagatge matemàtic que impliquen, com ho és la A000001: el nombre de grups d’ordre n [1, 1, 1, 2, 1, 2, 1, 5...]. Però n’hi ha de més amicals i comprensibles, com la dels nombres naturals [1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9…] que du l’etiqueta  A000027. Com veieu, cada seqüència rep un nom del tipus Annnnnn i, igual que a un diccionari, té una entrada pròpia on s’hi amplia la informació, es dóna la fórmula, quan la té, es citen seqüències relacionades, anècdotes.

Aquest diccionari no té por de catalogar també els casos més trivials, com l’A000012 que és una seqüència infinita d’uns: 1, 1, 1, 1, 1, 1… Malgrat que la seva “fórmula” és evident, als comentaris s’hi troben enginyoses formes matemàtiques de definir-la. Per exemple, que el seu terme “n” l’ocupa el mínim divisor de “n” (que per a tots els nombres enters és l’u).

Hi ha algunes que poden tenir una certa utilitat a la vida quotidiana, com la A000124, coneguda popularment com la del proveïdor mandrós. Detalla el màxim nombre de racions que es poden obtenir fent n talls a un pastís (o una pizza). Comença així: 1, 2, 4, 7, 11, 16, 22… A la foto de dalt es pot veure com amb 3 talls es poden fer fins 7 porcions.

I després hi ha les que podrien ser la resposta a un enigma, com la A005589: 4, 3, 3, 5, 4, 4, 3, 5, 5, 4, 3, 6…, que correspon al nombre de lletres que tenen els números en anglès (zero, one, two, three…)

I encara les autoreferencials com la fascinant Seqüència d’Aronson definida així: T is the first, fourth, eleventh, ... letter in this sentence, not counting spaces or commas [T és la primera, quarta, onzena… lletra d’aquesta frase, sense comptar espais o comes] La sèrie la forma la posició de la lletra T a la frase i, com que els ordinals anglesos contenen tots una T, a mesura que anem enunciant l’ordre de les T la frase creix infinitament en paral·lel a la seqüència: 1, 4, 11, 16, 24, 29, 33, 35, 39… Ben mirat, m’emocionen unes coses ben estranyes. Espero no haver-me quedat sol.

Mòmia (1943-1948)

La gestació de “Les 7 Boles de Cristall” no pogué ser més accidentada, un fet que no impedí que en resultés l’inici d’un altre díptic magistral. Hergé va començar a publicar una tira diària a “Le Soir” el desembre de 1943. Degut als problemes de salut del dibuixant (sinusitis, furóncols, èczema) la continuïtat del relat s’estroncà en més d’una ocasió i va haver de ser el propi Tintín qui demanés excuses davant dels lectors dins d’una tira totalment atípica. 

L’alliberament de Bèlgica per part dels aliats marcà el tancament temporal de “Le Soir” i la interrupció definitiva de la tira diària. Hergé, que havia col·laborat amb l’ocupant més per inconsciència que per simpatia, fou sotmès a un procés de depuració ideològica que el convertí temporalment en un empestat. Malgrat els interrogatoris i alguna nit a la presó, les raons de l’acusació eren tan febles, que Hergé en sortí impune, tot i que seriosament tocat en la seva popularitat. Incapacitat per prosseguir la publicació de les aventures a la premsa diària, dedicà els dos anys següents a reformatejar les velles històries en blanc i negre per oferir a l’editor Casterman els llibres en color en el format que tant estimem. 

 
Hergé no pogué reprendre “Les 7 boles de cristall” fins l’any 1946, gràcies a la intervenció de Raymond Leblanc, heroi de la resistència fora de tota sospita, el qual posà els diners necessaris per fundar el “Journal Tintin” (i per proporcionar a Hergé un certificat de “civisme”). L’aventura, que ocupava les privilegiades pàgines centrals i ara sí en color, es completà (no sense problemes) amb la promesa d’una continuació a “El Temple del Sol”. L’àlbum en color no es publicà fins l’any 48 i esdevingué, no podia ser d’una altra manera, un altre clàssic instantani.

Però aquesta sèrie “made in Avalanche” pretenia ser un comentari de lector més o menys innocent al canon Tintín i crec que m’he deixat endur per un excés de dades documentals. “Les 7 Boles de Cristall” (compte amb el numeral, que cal respectar!) comença de forma desconcertant, almenys és així com ho recordo en qualitat de lector infantil. Ens han canviat el capità Haddock!, vaig dir-me en contemplar les polaines i el fuet. L’entranyable mariner irascible ha esdevingut un esnob amb monocle, que practica l’equitació i es vesteix com si es trobés dins d’un anunci de Tommy Hillfigger. Per això és tan excitant veure com a la pàgina 51 el capità recupera el seu jersei blau fosc i la seva gorra, decidit a rescatar Tornassol.

Néstor, amb les seves acrobàcies, safata de licors a la mà, salva el pròleg i ens condueix a l’escena del music-hall on Hergé comença a extreure rèdits del seu univers acabat de crear. El faquir i la vident, Madame Yamilah, amb la seva truculència sinistra marquen el to de la història. A continuació hi apareix Ramón Zarate, llançador de punyals, que no és altre que el general Alcázar de “L’Orella escapçada”, dictador caigut en desgràcia i peça clau de la trama. L’aparició demolidora de Bianca Castafiore, a qui a partir d’ara no prendrem gaire seriosament, després de contemplar el seu descens al món de les “varietés”, contribuirà més a la coherència del món d’Hergé que al de la seva carrera que des del Kursaal de Klow ha passat per un palau reial per acabar embotida entre un llançador de punyals i un prestidigitador.

Malgrat aquestes pàgines inicials plenes d’acolorides peripècies teatrals, aviat el to esdevé més seriós amb la misteriosa malaltia que pateixen els membres de l’expedició Sanders-Hardmuth. Hergé sembla tornar a inspirar-se en la maledicció de Tutankhamon, com ja havia fet a “Els cigars del faraó”, però aquí li dóna un paper molt més central. Abunden detalls inquietants o sinistres fins arribar a les escenes a la vil·la del professor Bergamotte on es produeix el clímax del llibre. ¿Qui que ho hagi llegit podrà oblidar mai la nit de tempesta, el llamp que entra per la xemeneia i sobretot la terrible mòmia inca que apareix als malsons de tots els protagonistes? Mai, ni abans ni després, Hergé dibuixarà una seqüència tan terrorífica i, encara que l’autor afirmés que havia viscut aquells anys bastant aliè al que succeïa al seu voltant, no es pot deixar de pensar en un reflex inconscient de les penúries bèl·liques.

Inevitablement la segona part de l’àlbum perd pistonada, però permet Tintín emular Sherlock Holmes com no ho farà a cap altra aventura. Milú, qui des de l’aparició del capità ha perdut la prerrogativa de parlar amb el seu amo, descobreix el plaer i les misèries de perseguir gats (en comptabilitzo fins a quatre d’aquestes persecucions). En quant a Tornassol, el qual a l’aventura anterior havia estat presentat com a inventor polifacètic, aquí es dedica exclusivament a la dubtosa pseudociència de la radioestèsia, una dèria que compartia amb el propi Hergé.

Amb totes les seves excel·lències, no és “Les 7 boles de cristall” una de les meves aventures favorites i, encara així, crec que hi he tornat moltes vegades atret per la seva fascinant atmosfera maligna.

[Tires inèdites destinades a "Le Soir"]

El factor Clooney

Encara no he decidit si la intervenció de George Clooney a una pel·lícula és una benedicció o una rèmora. El fet comprovat és que, quan George és a la pantalla, l’espectador empatitza amb ell i es disposa a acceptar tot el que l’actor li vulgui vendre, catifes orientals incloses. Ignoro si li costa molt o poc exercir d’encantador de serps, a primera vista es diria que les seves dots són naturals i que podria desplegar-les fins i tot dormint. Però no per això se li ha de treure mèrit, això és el que fan les estrelles i Clooney ho és a dreta llei.

Per això, quan Clooney esdevé el centre gravitatori de “The descendants” d’Alexander Payne, un drama entre íntim i excèntric del tipus que no sol freqüentar el nostre estimat heroi, la crítica s’hi aboca amb devoció unànime i guanya globus daurats a dojo que propicien alguna possibilitat futura d’Òscar. Ara bé, si deixem de banda l’enlluernador, l’entabanador Clooney, i mirem la pel·lícula que hi ha al darrera, potser conclourem que no n’hi havia per tant.

Entrant en matèria, “The descendants” tracta bàsicament d’un advocat hawaià que té l’esposa en coma a causa d’un accident nàutic i que s’adona de sobte que no s’ha ocupat gens de la seva família, en concret de les seves filles, de 10 i 17 anys, respectivament. De tot això se’ns informa al principi de la pel·lícula via una veu en off, recurs només permès als guionistes més mandrosos. Les filles ens són presentades com especialment conflictives, encara que les seves rebequeries ocupin només els cinc primers minuts del film i després esdevinguin bàsicament encantadores. Clooney, malgrat el que pugui dir en off, tampoc apareix en cap moment com un pare distant, més aviat tot el contrari, i és que un dels problemes d’aquest actor és la seva incapacitat d’interpretar personatges que no siguin adorables.

Al principi de la història se’ns revela que la situació de l’accidentada és irreversible i que els metges proposen desconnectar-la i poc després es descobreix que l’esposa comatosa tenia un amant. A partir d’aquí s’inicia un periple del pare i les dues filles per l’arxipèlag amb la intenció d’avisar els familiars i amics, per si volen acomiadar-se de la moribunda. És sabut que un viatge per carretera sempre uneix molt les famílies, però ja em sembla més moralment dubtós que el pare impliqui les filles en l’assetjament a l’amant de la mare. El guió té algun problema per justificar que ningú en ple ús de les seves facultats pugui canviar George Clooney pel pocapena de Mathew Lillard (famós per les pel·lícules de Scooby-Doo). Tampoc s’explica, excepte com a dubtosa nota còmica, que s’inclogui en el complot el xicot de la filla gran, un neandertal sense cap sentit del tacte i l’empatia.

Per si no n’hi havia prou, encara hi ha una trama secundària sobre una immensa parcel·la paradisíaca que Clooney està a punt de vendre a una mena de Marina D’Or hawaiana. Qui hagi anat al cinema més de tres vegades a la seva vida ja sabrà que les immobiliàries són SEMPRE les dolentes de la pel·lícula i per tant la decisió final del protagonista està cantada des de l’inici.

En definitiva, “The descendants” barreja el completament previsible i mastegat amb els estirabots que fan disminuir la seva credibilitat. Els actors estan bé, amb menció especial a Shailene Woodley (la filla gran). Es pot contemplar algun bonic paisatge i una visió des de dins del que pot significar viure a Hawaii. I confesso que passar dues hores veient Clooney fent de Clooney (versió seriosa) no em sembla un pla desagradable. Ah, el country & western hawaià que compon la banda sonora és superbament irritant.

La meva Missió Impossible (2 de 2)

Jo devia de tenir dotze o tretze anys. A l’escola tenia un amic molt trempat a qui tothom anomenava Linus. Era un boig de l’astronomia i l’astronàutica. Aquells anys, finals dels 60, la cursa espacial estava en el seu apogeu i en Linus tenia motius per estar contínuament engrescat. La seva afició era tal que, amb l’ajuda d’un BIC blau va començar a dibuixar a la fusta del seu pupitre els diversos coets dels programes Soyuz i Apollo. En sabia molt de dibuixar i aquella renglera de projectils progressivament creixents feia goig de contemplar; de fet, li havia quedat un retaule tan bo que era una pena que quedés com a patrimoni de l’escola. Així, a mesura que s’apropava l’estiu vam començar a preparar un pla per sostraure el sobre de la taula.

Inspirats pels programes de “Misión imposible” que tant ens agradaven, vam muntar un equip de quatre i ens distribuirem les feines meticulosament, com havíem vist fer a la televisió. Vam decidir que executaríem el “cop” un dissabte, l’últim dia del curs. L’escola es trobava a una torreta de Sant Gervasi i nosaltres ens vam quedar romancejant pel jardí fins que va marxar tothom. Només quedava l’administrativa treballant al seu despatx, un despatx visible des del jardí. Un de nosaltres va quedar vigilant-la, llest per avisar els altres, si la veia alçar-se de la seva taula.

La nostra aula es trobava a la planta baixa i no va costar gens enfilar-se per un finestral que ja ens havíem ocupat de deixar oberta. Descargolar la part superior de la taula no va costar gaire; de fet, en Linus ja havia afluixat els cargols dissimuladament durant els dies previs. Més complicat va ser evitar fer cap soroll que delatés la nostra presència, donat que la secretaria era a tocar de la nostra classe. Calculo que el nostre botí devia mesurar 150x50 centímetres i no devia ser fàcil transportar-lo discretament a través de la balconada.

La sortida del recinte tampoc va suposar cap problema. Després, com que en Linus era veí meu, vaig ajudar-lo a carregar el tauló durant el trajecte en el tren de Sarrià i fins a la porta de casa seva. Fa molts anys que no veig en Linus, que en realitat es diu Lluís, però estic segur que encara deu conservar aquell record de la seva dèria espacial.

L’escola on anàvem no es caracteritzava ni per la seva disciplina ni per la seva organització, tota la nostra maniobra l’hauríem pogut realitzar sense tantes “pel·lícules” al cap i, pel que jo sé, ningú no es va sorprendre en descobrir una taula incompleta. Un cop explicada aquesta “aventura”, que tenia tan mitificada en el record, m’adono de la seva absoluta trivialitat; però a aquella edat, això d’actuar en equip amb la música de Lalo Schifrin ressonant dins del cap, semblava irresistible. Confio que a hores d’ara el crim haurà prescrit.

La meva Missió Impossible (1 de 2)

Landau, Graves i Bain, esplèndidament joves.

Una de les sèries favorites de la meva adolescència va ser “Misión imposible”. Feu-me el favor de no pensar ni un sol moment en l’explotació totalment errònia de la franquícia que estan perpetrant Tom Cruise i companyia molts anys més tard, encara que la seva primera reencarnació dirigida per Brian de Palma té els seus al·licients (oi, Vanessa Redgrave?), però millor no entrar en digressions, que allò no és la meva “Missió Impossible”.

“Misión imposible” es va emetre a la televisió americana durant set temporades entre 1966 i 1973 i calculo que no devia de trigar gaire en arribar a casa nostra. Girava entorn d’un grup d’operacions especials (Impossible Missions Force) lligat obscurament al govern americà, el qual tant es podia dedicar a derrocar un dictador com a enfonsar una organització criminal. Però la seva forma de procedir era d’una admirable sofisticació (res a veure amb les grolleries de “El equipo A”, per entendre’ns).

L’estructura de cada episodi seguia una rutina molt rígida. Al principi el cap de l’equip (l’actor Peter Graves, fent el paper de Jim Phelps) s’escoltava una cinta que recitava el contingut de la “missió”. L’escena acabava amb una frase que ha esdevingut emblemàtica: “aquesta cinta s’autodestruirà en cinc segons”. I efectivament contemplàvem com la cassette començava a treure fum (ai, quins temps de pretècnica!) A continuació en Phelps obria un dossier i escollia els membres de l’equip que intervindrien a l’episodi. L’elecció era un mer formulisme, perquè sempre escollia els mateixos:

• Cinnamon Carter, model i actriu (interpretada per Barbara Bain amb un “morbo” difícil d’oblidar)
• Rollin Hand, actor, mag i artista de la disfressa (el personificava Martin Landau, llavors marit de la Barbara, i posteriorment actor talismà de Woody Allen, Spielberg, Tim Burton o Coppola)
• “Barney” Collier (l’especialista en ginys tecnològics, interpretat per Greg Morris, i més habitualment conegut com “el negre”).
• “Willy Armitage (el menys interessant de tots, encarregat de les tasques que requerissin especial força física; l’actor era Peter Lupus i fa mesos el vaig rescatar d’una vella edició de “Playgirl”).

El que seguia era més aviat obscur per a l’espectador, el qual contemplava inexplicables anades i vingudes, disfresses, suplantacions de personalitat, manipulacions de càmeres, jocs de mans, proeses acrobàtiques que no semblaven tenir cap lògica. Només en el desenllaç tot el llarg exercici preparatori cobrava sentit, quan com un perfecte mecanisme de rellotgeria un fet duia a un altre i la missió encarregada s’acomplia davant dels nostres ulls meravellats.

La memòria no té el millor sentit crític i el que ahir ens agradava ara ens pot fer avergonyir. Fa poc vaig reveure “The Prisoner”, una altra sèrie que m’entusiasmava, i em va semblar pomposa, teatral i difícil de suportar. No he revist cap vell capítol de “Misión Imposible”, potser em duria un disgust; però sí que recordo perfectament com excitava les meves neurones. Bona prova d’això és una petita aventura adolescent que aviat explicaré.

Cars & girls

Quan una pel·lícula ve precedida de ressenyes tan entusiastes com “Drive” del danès Nicolas Winding Refn, és inevitable que et deixi una mica decebut; i això no vol dir que es tracti d’una obra dolenta, ja que funciona fantàsticament en els termes que s’ha plantejat el seu director, una altra cosa és que jo combregui amb aquests termes.

El film ens parla d’un conductor de Los Angeles (Ryan Gosling) especialitzat en rodar escenes d’acció que es treu un sobresou treballant com a xofer en atracaments. Un dia coneixerà a l’ascensor la seva jove veïna Irene (Carey Mulligan) i el seu fill Benicio (Kaden Leos) i entre ells naixerà una mútua atracció que es veurà estroncada quan Standard (Oscar Isaac), el marit d’Irene, surti de presó. Standard té deutes pendents amb la màfia i el conductor s’oferirà a participar en un atracament que saldi aquests deutes. Malauradament el robatori anirà terriblement malament amb conseqüències devastadores per a tots els implicats.

“Drive” és un “thriller” urbà, tan estilitzat com conscient de ser-ho, començant pel seu lacònic heroi sense nom a qui Ryan Gosling confereix el necessari aire d’ineptitud social, però també de resoluta determinació quan entren en joc les seves aptituds tècniques. Tot el repartiment en general, obligat a interpretar arquetipus més que no pas persones de debò, dóna molt bé la talla. Apart de la dolça Mulligan, hi apareix Bryan Cranston com a mentor de l’heroi, la sempre agradable Christina Hendricks en un rol (ai) massa curt i l’imponent físic de Ron Perlman. Però qui ofereix la interpretació més sorprenent és Albert Brooks, un nom que sempre associem a la comèdia, i que aquí es mostra terroríficament sanguinari.

“Drive” deixa clar des de les primeres escenes que no vol ser un “thriller” vulgar i ho demostra amb una fotografia preciosista, un ritme deliberadament artificiós que juga magistralment amb el ralentí, l’acceleració i l'el·lipsi. Durant els seus primers dos terços passen realment molt poques coses, el que no vol dir que no es contempli amb interès, i l’atracció que el conductor anònim sent per la família veïna és del tot creïble. Per això quan esclata la violència, puntual, viciosa, el seu efecte és brutal. Aquesta sàvia dosificació dels elements narratius i cinematogràfics, mèrit del director, proporciona al film dues de les seves millors seqüències: un pròleg que és pura adrenalina sense trampes i l’execució de l’atracament fallit amb la persecució que se’n segueix.

Estilització ve d’estil i “Drive” en té a gavadals, tant que corre el risc de semblar un “pastiche” d’una pel·lícula d’acció dels anys 80 (neons a dojo, música de sintetitzador, fragments amb ànima de videoclip i uns títols de crèdit en Brush Script de color rosa xiclet). Funciona, i tant que funciona!, com a entreteniment sofisticat i absorbent; però la romàntica història que també pretén ser, amb la redempció i renúncia d’un heroi transformat per l’amor, queda més com una intenció mental sepultada sota capes de vernís lluent.

Me'n recordo (XLVIII)

És fàcil recordar quin animal del zoo era patrocinat per les "Toallas El Oso".

Murphy a Albuquerque

A la recerca del Sant Grial de la següent sèrie televisiva perfecta, després de freqüentar els cims de “The Wire” i “The Sopranos”, hem anat a parar a “Breaking bad”, gràcies als consells desinteressats de l’Òscar i el Puigmalet.

Per a qui no ho sàpiga (probablement perquè ha passat els darrers tres anys a un iglú sense connexió elèctrica), “Breaking bad” va d’un professor de química d’un institut d’Albuquerque (New Mexico) a qui acaben de detectar un càncer de pulmó en estat bastant avançat. Preocupat pel futur de la seva família, aprofita els seus coneixements tècnics en la matèria per convertir-se en el millor elaborador de drogues sintètiques de la ciutat. Evidentment res no serà fàcil i tot el que pugui sortir malament ho farà, per demostrar amb eloqüència les lleis de Murphy. La davallada d’un home de bé en el costat obscur és un espectacle entre mòrbid i fascinant que proporciona freqüents dilemes morals, tot i que l’espectador no pot evitar desitjar que aquest Walter White surti victoriós de la seva excursió per la delinqüència.

Com es veu, la sèrie és fonamentalment “high concept”, o sigui que es basa en una sola situació. El perill dels programes televisius bastits sobre vímets tan simples és que, si s’allarguen massa, poden fatigar la idea inicial i conduir-la cap a la inversemblança. Al cap i a la fi Walter no podrà mantenir indefinidament les seves activitats en secret i un cop enfrontat amb la seva família és difícil predir cap a on abocarà la sèrie. He de dir que només he vist les dues primeres temporades i que, de moment, la bastida se sosté prou bé. Gran part del seu mèrit és la dosificació precisa, química diríem, dels seus ingredients, amb guions que es prenen el seu temps, que presenten girs sorprenents i que utilitzen el “flash forward” per potenciar la intriga.

La col·lecció de personatges protagonistes, fins i tot els més detestables, són sempre interessants i es mouen per motius comprensibles, gràcies de nou als excel·lents guions i al no menys excel·lent repartiment. Bryan Cranston, que broda la dualitat moral de Walter White, ha guanyat durant tres anys seguits l’Emmy al protagonista masculí de sèries dramàtiques; però la veritat és que tots estan molt adequats. Un altre punt a favor de “Breaking Bad” és la seva factura impecable, amb una fotografia de primer ordre que treu tot el profit de les atmosferes diàfanes i els cels amplíssims de New Mexico.

En un terreny més documental resulta alliçonador observar com funciona (o no) la sanitat americana, amb aquestes assegurances privades que no cobreixen els tractaments més cars, de manera que davant d’un càncer, si no ets multimilionari, t’has d’hipotecar fins els ossos o bé dedicar-te a atracar bancs. No crec que fos la seva intenció, però “Breaking Bad” sembla recolzar els febles intents del president Obama per afavorir la sanitat pública. I, si això xoca i exaspera als espectadors de la (fins ara) societat del benestar europea, també és ben curiós contemplar les teràpies col·lectives familiars que es munten entorn d’un malalt de càncer. Decididament, els americans estan fets d’una altra pasta.

Resulta difícil preveure on ens conduirà una sèrie encara no acabada i, per tant, fa de mal aconsellar. A la primera temporada encara es podien detectar indicis d’una mica d’humor negre; a la segona predomina un sentiment tràgic de la vida: la maldat preval. Queden tres temporades més, l’última encara per rodar, però la qualificació de la crítica ha seguit una corba ascendent, fenomen infreqüent que augura el millor.

De Brussel·les al Món

Palau reial de Klow

Quan es parla de les grans aportacions que Bèlgica ha fet a la cultura universal, apart de les populars “moules-frites”, de les cerveses monacals i d’alguna marca de xocolata de qualitat, es menciona Jacques Brel, Georges Simenon i Hergé. Aquests tres mites de la francofonia aviat van ser atrets per la molt més poderosa òrbita cultural francesa. Maigret treballava, de fet, per la policia judicial parisenca i Brel va desenvolupar gran part de la seva carrera a la metròpoli; Tintín, en canvi, va néixer com un mite genuïnament brussel·lès.

A la seva primera aventura, publicada a un suplement minoritari i local, Tintín agafava el tren a la Gare du Nord de Brussel·les, en ruta cap a la Rússia bolxevic. A la fi del seu periple i degut a la popularitat assolida, es va muntar a l’estació mencionada una cerimònia de benvinguda a la qual el públic respongué amb entusiasme. A la seva segona sortida, ara al Congo, Tintín tornava a prendre el tren a la primera vinyeta, tot informant (a l’edició original en blanc i negre) que es dirigia a Anvers per embarcar-se.

No serà fins la seva sisena aventura que trobarem Tintín a casa seva, l’adreça de la qual no descobrirem fins “El secret de l’Unicorn”: 26, rue du Labrador, Bruxelles. Existeix, en efecte un carrer a Brussel·les amb aquest nom, però es troba als afores i no s’assembla gens al barri cèntric on viu Tintín. En canvi, la rue Terre-Neuve és una ferma candidata a ser la font d’inspiració d’Hergé. Curiosament, Joaquim Ventalló, a l’hora de fer la traducció catalana, rebatejà el carrer com “del Llaurador”, potser per evitar una paraula que pogués suggerir un (fals) castellanisme.

26, rue de Terre-Neuve, Bruxelles

Les referències a la capital belga continuaren als àlbums posteriors, tot i que només algú que conegués bé la ciutat les podria identificar. Al principi de “El ceptre d’Ottokar” trobem el jove repòrter passejant entre les estàtues neoclàssiques del Parc del Cinquantenari, la silueta de l’observatori de “L’estel misteriós” correspon a l’observatori d’Uccle a Brussel·les i el mercat de brocanters de “El secret de l’Unicorn” s’inspira en el que se celebra tradicionalment a la Place du Jeu de Balle.

Més sibil·linament Hergé retratà la seva ciutat allà on no tocava, com quan prengué com a model pel palau reial de Klow a Sildàvia el seu homòleg de Brussel·les. També es divertí utilitzant el dialecte del popular barri de Marolles per anomenar alguns dels seus personatges més exòtics.

Parc del Cinquantenari

Curiosament, a mesura que la popularitat de Tintín augmentà i sobrepassà les fronteres del país, les mencions explícites a Brussel·les i els belgues disminuïren. Aquesta eliminació dels trets més localistes coincidí amb l’aparició del castell de Moulinsart que, com és sabut, es tracta d’una versió escapçada del castell de Cheverny al Loire, és a dir a França. En traslladar-se Tintín a viure al castell, aquest esdevingué el centre del seu univers i, en certa manera, es perderen les arrels reals per ser substituïdes per un espai mític.

Tot i que prop de Moulinsart hi ha un poble del mateix nom i fins i tot fem coneixença d’alguns dels seus habitants (el carnisser Sanzot o el marbrista Boullu), mai no tindrem l’oportunitat de veure els seus carrers. Quan Tintín s’allunyi de casa, el trobarem als ports de Le Havre o Saint Nazaire, investigant a Ginebra o de vacances a l’Alta Savoia, però rarament als carrers de la seva ciutat on sembla que només s’hi aproparà per esbargir-se (les varietés de “Les set boles de cristall”, el cinema de “Stoc de coc”).

L’Allau, lector infantil, certament no percebia aquestes subtileses; per a ell com per a tants altres lectors innocents, Tintín habitava una ciutat europea ideal situada nord enllà, segurament més feliç i més plena d’aventures possibles. Malgrat la voluntat realista de l’obra d’Hergé, de vegades convé reivindicar el tresor inacabable de les geografies imaginàries, allà on tots podem plantar la nostra casa sense necessitat d’empadronar-nos.

Una escapada a Augsburg

Augsburg es troba a 40 quilòmetres de Munic, és la tercera ciutat de Baviera (un quart de milió d’habitants) i també la tercera ciutat més antiga d’Alemanya ja que, com el seu nom suggereix, fou fundada per ordre de l’emperador August. Malauradament, a diferència del que passa a Trèveris, pocs vestigis queden de l’època romana. De fet, com succeeix amb tantes ciutats alemanyes, resulta difícil discernir quins edificis són autènticament històrics i quins són rèpliques pulcrament reconstruïdes. El cas d’Augsburg és particularment sagnant, ja que al seu terme municipal es trobava la fàbrica dels avions Messerschmitt i per tant patí durant la Segona Guerra Mundial una pluja de bombes que va deixar poques pedres dempeus.

Entre els edificis que passen per antics hi ha l’ajuntament renaixentista amb una sala daurada que és de visita obligada per a qui li agradin els oripells excessius. També hi ha una catedral iniciada el segle IX, algunes mansions barroques i uns recs imbricats als més vells carrerons. A la plaça major hi havia, quan la vam visitar, un mercat nadalenc clavat als que havíem vist a Munic.

Entre els fills il·lustres de la ciutat s’hi troben els pintors de la família Holbein, Leopold Mozart pare de Wolfgang, Rudolf Diesel inventor del motor epònim i el futbolista Bernd Schuster. Però l’augsburguès més mimat pels seus conciutadans sembla ser Bertolt Brecht, que hi té un museu i una ruta turística dedicada.

També són originaris d’Augsburg els Fugger, família de teixidors i comerciants que, amb els seus diners finançaren a clients tan distingits com el Vaticà o la família Habsburg. Aquests pioners de la banca, que almenys (i a diferència del present) coneixien l’origen de la seva riquesa, foren els creadors de la Fuggerei, la institució més fascinant de la ciutat i la mostra d’habitatge social més antiga i encara en ús del món. Fou fundada el 1516 per acollir els ciutadans més necessitats. Les condicions per accedir-hi eren ser indigent, catòlic, i sense deutes; el lloguer, un florí anual (88 cèntims d’euro) i tres pregàries diàries dedicades als filantrops patrocinadors. A canvi podies disposar d’una casa molt bufona de 60 metres quadrats, amb dormitori, sala d’estar i cuina.

El recinte, format per quatre carrerons deliciosament pintorescos, continua en funcionament (crec que ara paguen de lloguer un euro anual). Es pot visitar un “pis model” modern i una reconstrucció d’un dels originals, més rudimentari però igualment còmode. Cada nit a les 10 es tanquen amb clau les portes del carrer i els habitants dels 167 apartaments m’imagino que, pobrets però alegrets, miraran la televisió fins que la son els venci.

Any 12, dia D

Aquest any 2012, del qual ja portem viscudes dues setmanes, promet amb la seva crisi econòmica galopant i la fi del món prevista pel solstici de desembre un munt de distraccions per a tota la família. Com a tot bon any de traspàs, l’estiu ens durà els Jocs Olímpics a Londres i, a nivell més personal, espero publicar per primera vegada un apunt el 29 de febrer. He llegit a algun lloc que 2012 serà l’any dedicat a la Cooperació, sigui cert o no, no és una mala idea per a aquest o per a qualsevol altre any.

Se celebraran també diverses efemèrides que la meva reticència a seguir els dictats dels comissaris culturals m’empenyeran a evitar. Tot i això potser dedicaré algun escrit al centenari d’Alan Turing, perquè segurament poques figures com la seva em toquen tan de prop.

I després, com es ve publicitant des de finals de desembre, hi ha el 200 aniversari de Charles Dickens previst pel proper set de febrer (amb permís de la reina Isabel II, la qual un dia abans celebrarà els seus primers 60 anys al tron d’Anglaterra). Qualsevol dels meus lectors habituals ja sap que per a mi qualsevol any és un any Dickens i que no em calen dates assenyalades per celebrar la seva figura. La meva intenció inicial era passar per alt la diada, en significatiu silenci, i deixar que se n’ocupessin els suplements setmanals de la premsa diària.

Inesperadament qui m’ha fet canviar d’opinió ha estat l’Assumpta. L’Assumpta és una conversa relativament recent als plaers dickensians i, com a tal, és d’una militància joiosament furibunda. Fa una setmana des del seu bloc proposava que el proper 7 de febrer tots dediquéssim un escrit a l’obra i la figura de Charles Dickens. Com sol passar en aquestes convocatòries blocaires, els requisits són mínims, de manera que ningú no té excusa per no participar, encara que sigui amb una confessió d’ignorància.

De moment els seus lectors han respost de forma engrescadorament entusiasta. Hi ha hagut també alguna reacció decebedora, persones a qui la menció de Dickens deixa totalment freds. Suposo que són els que es deixen dur pel prejudici que assevera que es tracta d’un autor carrincló i lacrimogen. Com que penso que Charles Dickens és un gran escriptor, per llenguatge i estructura, per afany de justícia social i per hedonisme, per bon humor empàtic i mal humor satíric, em veig gairebé obligat a fer la meva aportació a l’homenatge.

Ja sabeu: Dickens o res! I fins el dia 7 de febrer.

Cinema que gairebé no he vist

Potser començo a repapiejar, perquè darrerament m’adormo al cinema més del que jo voldria amb pel·lícules que sobre el paper mereixerien tot el meu interès. Atès que els meus nivells de fatiga no ho justifiquen, em pregunto si aquesta somnolència no es podria interpretar com una mena de crítica cinematogràfica que exerceix el meu cos de forma natural amb arguments més poderosos que els de l'intel·lecte.

Em va passar amb “A dangerous method” del quasi sempre estimulant David Cronenberg, a la projecció de la qual vaig aportar més roncs que interès. I mira que sempre em ve de gust contemplar el treball de dos actors tan sòlids i de bon veure com són Viggo Mortensen i Michael Fassbender, però ben aviat vaig desconnectar d’aquest drama d’època sobre els primers temps de la psicoanàlisi. Potser les inacabables converses de despatx entre Freud i Jung contenien càrregues de profunditat transgressora, pròpies del millor Cronenberg, o això m’assegura la crítica insomne, però dels meus escassos instants de vetlla només puc recuperar la sobreactuació amb mandíbula de gàrgola de l’enervant Keira Knightley i la suggeridora manipulació del seu cigar que fa Freud-Mortensen. Reconec que són elements insuficients per elaborar una ressenya amb cara i ulls, així que no la faré. Malgrat tot, un discutible ocellet em diu que no val la pena que li doni una segona oportunitat a aquesta comèdia d’idees, quan encara hi ha tant per descobrir.

El meu segon atac de sopor fou més problemàtic, perquè es produí durant la primera sessió de tarda del dia de Sant Esteve. Cap àpat nadalenc i pantagruèlic justificava la somnolència i, de fet, crec que no vaig dormir de forma tan consistent com havia fet “chez” Cronenberg, més aviat vaig presenciar el programa en un estat semicatatònic d’atenció suspesa. El film era “Tinker Taylor Soldier Spy”, una adaptació de “El topo” de John Le Carré, firmada pel mateix Tomas Alfredson que dos anys abans havia fet seu un conte de vampirs tan esplèndid com “Déjame entrar”. El seu ritme pausat (o directament letàrgic) convidava a la desconnexió i cal reconèixer que, en general, les històries d’espies són totes bastant abstruses, especialment quan aquests comencen a exercir d’agent doble o triple, per això no m’avergonyeix confessar que no vaig entendre ni un borrall de la història que m’explicaven. Val a dir que no he conegut encara ningú capaç d’explicar-me amb un cert detall els entrellats de la trama.

Puc constatar, això sí, que la factura del film és impecable en tots els seus apartats. La fotografia de Hoyte Van Hoytema reflecteix molt bé la paleta marronosa dels anys 70 i l’ambientació, entre funcionarial i tecnocràtica, s’escau molt bé amb la sordidesa de les relacions humanes que es mostren. Alberto Iglesias firma una vegada més una banda sonora de primera. I en quant a la interpretació, qui posaria objeccions a alguns dels millors actors britànics de la seva generació? Gary Oldman juga a una sola nota, però després de veure el seu treball, resulta difícil imaginar-se Smiley de cap altra manera. I amb comparses com John Hurt, Ciaran Hinds, Toby Jones o Colin Firth és difícil espifiar-la.

“Tinker Taylor Soldier Spy” assoleix una doble proesa: aconsegueix que tots els seus espectadors afirmin unànimement que es tracta d’una “bona” pel·lícula i, al mateix temps, provoca un sentiment d’inadequació culpable que sembla obligar a un segon visionat. Igual que en el cas anterior, em sembla que m’estalviaré les revisions: potser és hora que conegui de primera mà les novel·les d’espies de John Le Carré.

Me'n recordo (XLVII)

Me'n recordo, dels Putxinel·lis Anglès al Turó-Park.

Avui no hi ha apunt. Tinc un sopar de Nadal (millor no preguntar) i em serà impossible trobar el temps per escriure res. O sigui que no cal que feu interpretacions estranyes. De totes maneres feia temps que em rondava pel cap fer un experiment amb la capacitat de text que permet el títol de l’apunt: o sigui, un escrit fet tot de títol i sense cap substància; potser tempto el destí i acabaré tornant a espatllar la màquina. Ahir durant tot el dia vaig ser incapaç de poder entrar als apunts que continguessin comentaris i, és clar, no podia queixar-me en veu gaire alta, perquè Blogger és un servei gratuït. Continuo malfiant-me, sospito que Google, a poc a poc i com qui no vol la cosa, apunta a la dominació mundial. Quan ens tingui perduts al núvol agafadets de peus i mans, no tindrem escapatòria. Col·legues de wordpress, aneu esmolant les eines.

Sense suc.

Tresor (1943)

“El tresor de Rackham el Roig” conclou magistralment l’aventura iniciada a “El Secret de l’Unicorn”. No sorprèn que aquest parell d’àlbums siguin els més venuts de tota la sèrie, ja que a la perfecció dels seus guions cal afegir unes trames exemptes de punts conflictius, aptes per a tots els públics. Aquesta segona part del díptic en especial, una típica cerca del tresor amb exòtiques localitzacions caribenyes i alguna màquina prodigiosa, és un model de narrativa innocent d’aquelles capaces d’atrapar al lector de set anys. A més, és una de les poques aventures de Tintín on no hi ha cap antagonista, ni real ni figurat (una subtrama sobre la fuga d’un dels germans Ocell s’oblida aviat i s’utilitza només per justificar la presència dels Dupontd a bord).

Igual com passava a “L’orella escapçada”, Tintín volta el món a la recerca d’un tresor que finalment trobarà a les portes de casa. El seu periple no serà però estèril: apart de tot el material històric que recuperarà de l’illa on va naufragar el Cavaller d’Hadoque, descobrirà la  documentació que acredita el capità Haddock com a legítim propietari del castell de Moulinsart (encara anomenat sense pretensions “Castell del Molí” a la meva primera edició en català).

“El tresor de Rackham el Roig” marca la conclusió de l’elaboració de l’univers Tintín, allà on tots els seus elements principals són finalment presents. Evidentment, la peça que faltava i que aquí s’incorpora és la del professor Silvestre Tornassol. La figura del savi despistat ja havia rondat moltes de les aventures anteriors (Filemó Sicló a “Els cigars del faraó”, el professor Halembic a “El ceptre d’Ottokar”, la colla d’astrònoms de “L’estel misteriós”), tot revelant la necessitat de la seva presència de forma més permanent. Tornassol és una perfecta cristal·lització dels seus predecessors, dotat des del primer moment d’un físic inconfusible i d’uns trets generadors d’una comicitat de primer ordre: la seva sordesa i la seva obstinació condemnen el capità a exercir, al seu costat, d’etern pallasso de les bufetades. No queda clar quin estatus té Tornassol dins del món científic (una indefinició similar pateix Bianca Castafiore dins de la seva professió). El responsable futur de dur els nostres amics fins a la Lluna, és aquí un enginyós inventor de llits plegables, màquines per raspallar roba i submarins de butxaca, però també un pacient restaurador de pergamins.

Com a darrer membre definitiu de la família Tintín, és de justícia poètica que, per palesar la seva lleialtat, Tornassol compri amb els diners obtinguts de la patent del seu submarí el castell de Moulinsart, espai físic central a partir d’ara de tot aquest món. Una gran vinyeta a la darrera pàgina reuneix a la Sala de la Marina del castell (apart d’un grapat d’icones tintinesques) Tintín, el capità Haddock, Tornassol, Milú i els Dupondt (a més de Néstor, a qui no havíem vist des de l’àlbum precedent). Com qui no vol la cosa, queda fixada aquí la foto de família que esdevindrà el tema i les variacions dels propers àlbums.

Personalment, trobo “El tresor de Rackham el Roig” un molt bell àlbum. Les seves imatges marítimes i els seus crepuscles tropicals em semblen insuperables. Juraria que Hergé ho va mamar tot de Stevenson i ho adaptà als humors explosius de Haddock. El submarí-tauró entra per dret propi a la galeria de grans icones del segle XX i l'escafandre anacrònica que obliga els Dupondt a manxar em continua semblant un misteri.

Potser ja ho vaig dir ahir, però no em molesta repetir-ho: qui vulgui conèixer Tintín, que comenci aquí. Simple, directe, magistral. Les subtileses, més tard.

El motiu

El motiu podria ser qualsevol: un estat anímic una mica baix, un principi de grip, un empatx de sociabilitat, tant propi de les festes passades, o un sobtat atac de menfotisme fruit de la misantropia d’una ressaca. El fet és que deixes de publicar un dia el teu apunt al bloc, una rutina que sols complir ineludiblement a menys que una causa major t’ho impedeixi; però avui no pots presentar cap excusa convincent, el motiu podria ser qualsevol i tampoc et molestes a explicar-te’l.

L’absència d’apunt no té cap efecte nociu: et descansa i t’eximeix de responsabilitats, et col·loca en un estadi superior, el del qui supervisa sense necessitat d’involucrar-se. Passes gran part del dia desconnectat, tot verificant que una altra vida lluny de l’ordinador és possible. Quan arriba l’hora de preparar l’apunt del dia següent —ja que, en contra del que alguns pensen, no guardo escrits precuinats al rebost—, no sento cap urgència per iniciar-lo. Caic en la procrastrinació, o en els tentacles de Facebook, que és la seva versió més accessible. És ben senzill perdre hores llegint frases enginyoses sobre el gendre del rei, escoltant cançons xarones de fa quatre dècades, mirant youtubes d’infants graciosos i estudiant propostes definitives per capgirar el nostre sistema podrit.

Ja immers en una espiral decadent, simplifiques i comences a considerar l’entorn com el triomf del mínim esforç i la futilitat. El menysprees i l’abandones: et dius que, posat a escollir una realitat, no vols que sigui aquesta. És clar que no l’abandones del tot, de fet no el perds de vista, sense saber qui vigila qui. Mentrestant, no fas res de bo. La improductivitat no t’incomoda, podries passar-te la resta de la vida ajagut al sofà: acabes de descobrir que a la televisió no tot són programes deplorables, també hi fan alguns bons reportatges i bons documentals.

Així passa una setmana. La situació es podria allargar eternament, ja que no hi ha cosa més fàcil que deixar-se agombolar per una inactivitat depressiva; però prefereixo que l’apocalipsi anunciat per aquest 2012 m’atrapi escrivint abans que no pas escarxofat al sofà. “The Beatles” deixaren per a la posteritat aquest missatge: a la fi, l’amor que reps és l’amor que has donat. Ara no parlo exactament d’amor, però, qui no contribueix, no té dret a queixar-se. O sigui que torno a ser aquí.

On habiten els lèmurs

Unes bones amigues ens anunciaven fa pocs dies que pensen passar les seves vacances d’estiu a les atractives costes pacífiques dels Estats Units. Com que el propòsit primer del viatge és de caire espiritual, acamparan prop del mont Shasta, on esperen sentir com l’herba creix, les balenes canten i, amb una mica de sort, rebran les ones harmòniques dels “lemurins”, pobladors subterranis de la contrada. Mentre m’ho explicaven, prou feina vaig tenir per mantenir cara de pòquer, així que vaig preferir no fer més indagacions sobre aquest curiós poble: un comentari mal col·locat pot implicar la fi d’una amistat i jo ja em conec, tinc el sarcasme fàcil.

Un cop a casa sí que vaig començar consultant l’imprescindible “Diccionario de lugares imaginarios” d’Alberto Manguel (Alianza Editorial), però no hi vaig trobar cap referència al país dels lèmurs. La Wikipedia va demostrar ser, una vegada més, la font més fiable quan es tracta d’informar-se de conceptes arcans, com és el de Lemúria, un tros de terra engolit per l’oceà. Se’l va inventar el zoòleg i biogeògraf Philip Sclater el 1864, quan va descobrir connexions entre els fòssils de lèmurs trobats a Madagascar i a l’Índia. Com que els dos terrenys no eren contigus, Sclater va solucionar la incongruència tot inventant-se un suposat continent perdut sota les aigües de l’Índic, al qual va anomenar Lemúria. Dècades més tard el meteoròleg Alfred Wegener va postular la teoria de la deriva continental segons la qual Madagascar i la península índia havien format part inicialment de la mateixa massa de terra i s’havien anat separant gradualment durant milions d’anys.

Aquesta explicació científica, avui universalment acceptada, va fer del tot innecessària l’existència del continent Lemúria; fet que no impedí que el concepte quedés en mans de la mena de gent que fa el seu agost amb l’explotació del pensament màgic. La famosa teosofista Helena Blavatsky va establir que els “lemurins” representaven el tercer estadi de l’evolució humana i els descrigué amb figures de més de 2 metres d’alçada, hermafrodites, ovípars, poc desenvolupats mentalment i amb gran puresa espiritual. Després de la subseqüent (!?) creació dels mamífers, alguns “lemurins” practicaren la zoofília. Els deus, escandalitzats, enfonsaren Lemúria i crearen el nou continent de l’Atlàntida on els seus habitants ja estaven dotats d’un intel·lecte plenament format.

Madame Blavatsky no fou l’única que s’inventà faules delirants sobre aquesta gent inexistent, però com a exemple ja valdrà. Més a propòsit, l’any 1886 Frederick S. Oliver va completar mitjançant escriptura automàtica “A Dweller on Two Planets” (Un habitant a dos planetes), tot canalitzant la veu de Phylos el Tibetà. Entre prediccions de tecnologies futures i teletransports a diverses regions esotèriques, Oliver descriu l’existència d’un temple “lemurí” a les entranyes del món Shasta. No està gens clar si Oliver va escriure el seu llibre com a ficció o com a vivència personal, però des de llavors diversos corrents “new age” s’han apropiat d’aquesta muntanya sense gaires escrúpols de consciència.

Cal reconèixer que el Shasta, amb els seus 4.322 metres d’altura i sense cap connexió amb altres sistemes muntanyosos, destaca poderosament al paisatge californià. No dubto que una estada a aquest entorn, pot ser la mar d’agradable; però, si us plau, no m’hi barregeu éssers eteris vestits de blanc, més propis d’una epopeia de Tolkien. Ja m’imagino que, qui decideix emprendre aquesta mena de turisme espiritual, opta per no fer-se preguntes i es lliura a les formes inefables del misteri, com si la seva inexplicabilitat fos la clau fonamental del seu valor.

I encara, deixant ara de banda els meus escrúpols racionals, trobo que ens perd l’esnobisme de les cultures exòtiques. Si hem de ser consumidors de falòrnies del supermercat del Pensament Màgic (cosa que no aconsellaria mai a ningú), ¿per què no ser patriotes i proveir-nos del producte nacional? Qui més qui menys, tots hem mamat els nostres moments de Cultura Catòlica, i trobo lleig (i una falta de respecte envers els nostres ancestres) que ens atregui més el Dalai Lama i el feng-shui, que la Moreneta o el nen precuinat de Sant Vicent Ferrer. Que visquin la Cova de Sant Ignasi, les marededéus trobades, Sant Ramon Nonat i sant Raimon de Penyafort, els papes Borja, el beat Llull, i “L’Atlàntida” de mossèn Verdaguer (que acaba lligant-ho tot en un paquetet pseudocientífic ben bufó).