dimecres, 18 de gener del 2012

De Brussel·les al Món

Palau reial de Klow

Quan es parla de les grans aportacions que Bèlgica ha fet a la cultura universal, apart de les populars “moules-frites”, de les cerveses monacals i d’alguna marca de xocolata de qualitat, es menciona Jacques Brel, Georges Simenon i Hergé. Aquests tres mites de la francofonia aviat van ser atrets per la molt més poderosa òrbita cultural francesa. Maigret treballava, de fet, per la policia judicial parisenca i Brel va desenvolupar gran part de la seva carrera a la metròpoli; Tintín, en canvi, va néixer com un mite genuïnament brussel·lès.

A la seva primera aventura, publicada a un suplement minoritari i local, Tintín agafava el tren a la Gare du Nord de Brussel·les, en ruta cap a la Rússia bolxevic. A la fi del seu periple i degut a la popularitat assolida, es va muntar a l’estació mencionada una cerimònia de benvinguda a la qual el públic respongué amb entusiasme. A la seva segona sortida, ara al Congo, Tintín tornava a prendre el tren a la primera vinyeta, tot informant (a l’edició original en blanc i negre) que es dirigia a Anvers per embarcar-se.

No serà fins la seva sisena aventura que trobarem Tintín a casa seva, l’adreça de la qual no descobrirem fins “El secret de l’Unicorn”: 26, rue du Labrador, Bruxelles. Existeix, en efecte un carrer a Brussel·les amb aquest nom, però es troba als afores i no s’assembla gens al barri cèntric on viu Tintín. En canvi, la rue Terre-Neuve és una ferma candidata a ser la font d’inspiració d’Hergé. Curiosament, Joaquim Ventalló, a l’hora de fer la traducció catalana, rebatejà el carrer com “del Llaurador”, potser per evitar una paraula que pogués suggerir un (fals) castellanisme.

26, rue de Terre-Neuve, Bruxelles

Les referències a la capital belga continuaren als àlbums posteriors, tot i que només algú que conegués bé la ciutat les podria identificar. Al principi de “El ceptre d’Ottokar” trobem el jove repòrter passejant entre les estàtues neoclàssiques del Parc del Cinquantenari, la silueta de l’observatori de “L’estel misteriós” correspon a l’observatori d’Uccle a Brussel·les i el mercat de brocanters de “El secret de l’Unicorn” s’inspira en el que se celebra tradicionalment a la Place du Jeu de Balle.

Més sibil·linament Hergé retratà la seva ciutat allà on no tocava, com quan prengué com a model pel palau reial de Klow a Sildàvia el seu homòleg de Brussel·les. També es divertí utilitzant el dialecte del popular barri de Marolles per anomenar alguns dels seus personatges més exòtics.

Parc del Cinquantenari

Curiosament, a mesura que la popularitat de Tintín augmentà i sobrepassà les fronteres del país, les mencions explícites a Brussel·les i els belgues disminuïren. Aquesta eliminació dels trets més localistes coincidí amb l’aparició del castell de Moulinsart que, com és sabut, es tracta d’una versió escapçada del castell de Cheverny al Loire, és a dir a França. En traslladar-se Tintín a viure al castell, aquest esdevingué el centre del seu univers i, en certa manera, es perderen les arrels reals per ser substituïdes per un espai mític.

Tot i que prop de Moulinsart hi ha un poble del mateix nom i fins i tot fem coneixença d’alguns dels seus habitants (el carnisser Sanzot o el marbrista Boullu), mai no tindrem l’oportunitat de veure els seus carrers. Quan Tintín s’allunyi de casa, el trobarem als ports de Le Havre o Saint Nazaire, investigant a Ginebra o de vacances a l’Alta Savoia, però rarament als carrers de la seva ciutat on sembla que només s’hi aproparà per esbargir-se (les varietés de “Les set boles de cristall”, el cinema de “Stoc de coc”).

L’Allau, lector infantil, certament no percebia aquestes subtileses; per a ell com per a tants altres lectors innocents, Tintín habitava una ciutat europea ideal situada nord enllà, segurament més feliç i més plena d’aventures possibles. Malgrat la voluntat realista de l’obra d’Hergé, de vegades convé reivindicar el tresor inacabable de les geografies imaginàries, allà on tots podem plantar la nostra casa sense necessitat d’empadronar-nos.

30 comentaris:

  1. Cap lector infantil, ni gairebé cap lector adult, percep les subtileses de molts dels interessants detalls que expliques, Allau. Per exemple, el cas del fals castellanisme.

    ResponElimina
  2. Jo tinc una foto de la façana de la casa de Tintin! Quan fa set o vuit anys hi vàrem anar amb el meu marit (tintinòfil total), la vàrem buscar i li vaig fer una foto allí al davant! :-)) (Bé, hauré de comprovar si és la mateixa, que igual m'estic equivocant, però crec que sí, que recordo tota aquesta història del nom i com vàrem estar caminant un munt fins que la vàrem trobar) :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho he comprovat i sí que és la mateixa!! :-)
      Jo sempre poso paperets amb explicacions dels llocs i tal als àlbums. Són tres fotos i poso:
      CASA DE TINTIN, 13 d'agost 2004
      Vista del carrer Terranova num. 26

      Alguns tintinòfils diuen que Hergé es podria haver inspirat en aquest carrer com al del domicili de Tintin que, al llibre "L'orella trencada" s'estableix al carrer Labrador, 26 (Les costes de Terranova són a la península del Labrador).

      Així és com ho vaig posar, ara ja veig que tal com està redactat, la referència geogràfica no és absolutament exacta. Les costes de Terranova no SÓN a la província del Labrador, però bé, van junts :-) no ho he volgut tocar ara. Potser hauré de canviar el paperet i explicar-ho millor, però era per remarcar una possible relació :-)

      Elimina
    2. Assumpta, he de confessar que aquesta foto l'he treta de la Wikipèdia. He de tornar a Brussel·les per veure-la en viu.

      Elimina
    3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    4. Hehehe les meves són meves oeeeeee oeeeee ;-))

      Elimina
    5. Ostres, han desaparegut comentaris meus. Tant de "normals" com d'equivocats...

      Bé, en tot cas sí, torna a Brussel·les que és preciosa :-)

      Elimina
    6. Perdó, perdó, perdó. No sé què estic fent. Els comentaris apareixen i desapareixen. Prometo que quan he escrit aquest darrer, n'hi havia dos que no es veien!

      Em portaré bé o em prohibiràs l'entrada al blog :-)

      Elimina
    7. Tranquila, Assumpta, ja sé com les gastes ;p Prou que em confon el funcionament del Sr. Blogger i vens tu per afegir desconcert. Jo que sóc tan ordenadet. I sí, caldrà que torni aviat a aquelles terres de Flandes, a veure si "se ha puesto el sol" o no.

      Elimina
  3. Allau, per què el teu blog dóna una hora tan rara? Ara no són pas les 05:20 PM. És per dissimular i que no es vegi a quines hores passem alguns dies els noctàmbuls? ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No me'n parlis, darrerament Blogger em fa coses raríssimes.

      Elimina
    2. Això diria jo -no em facis massa cas perquè no n'estic segura- que ho he vist a algun altre blog que també s'ha configurat la possibilitat de respondre els comentaris així, com si fos WordPress. Suposo que ho deus poder arreglar ;-)

      Elimina
  4. T'ho puc explicar per experiència pròpia: I quin goig aquest d'agençar geografies al teu gust que permeten els TBOS! Prens aquesta cinglera d'aquí, aquella balma d'allà, un bosc farcit de blocs que coneixes, un gorg de ves a saber on... Ho relligues tot amb el teu traç, i ja tens un espai mític per a viure l'aventura major de les conegudes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, tu pertot arreu saps trobar camins i dreceres.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Poirot és fill de la imaginació d'una dama molt i molt britànica.

      Elimina
  6. Segur que ho has explicat algún cop i m'ho he perdut: tú et vas doctorar en tintinologia, no? ;)

    ResponElimina
  7. Moulinsart serà un espai de conte però, què claustrofòbic es torna amb les joies de la Castafiore.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Claustrofòbic? Només si et poses a la pell del capità.

      Elimina
  8. I no et vas sentir al país dels tebeos, el primer cop -i els altres també- que vas anar a Bèlgica? A mi m'ha passat cada cop, i curiosament, m'ha semblat més la Bèlgica d Franquin que la d'Hergé. I també rodava per allà en Harry Dickson, tot i no ser belga; deu ser cosa de l'ascendent familiar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, confesso amb recança que no trepitjo Brussel·les des dels 20 anys. Potser és hora que hi torni, oi?

      Elimina
    2. Allau, sempre és bon moment per anar a Brussel·les :)

      Elimina
  9. Tens tota la raó, Allau. Sense una geografia imaginària seria impossible viure fins i tot a la teva pròpia ciutat. I resulta curiós veure com anomenem geografia fins i tot a la ètica que basteix l'art i la literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser, Enric, el que anomenem la nostra ciutat és el reflex d'una idea que tenim dins del cap.

      Elimina
  10. Això que expliques em fa pensar en l'anomenat provincialisme. Per què canviar de ciutats i pretendre fer el personatge més universal si ningú li ho demana?

    ResponElimina
  11. Galde, ningú no demanava res, l'evolució era natural, què t'empesques?

    ResponElimina