divendres, 20 de gener del 2012

Murphy a Albuquerque


A la recerca del Sant Grial de la següent sèrie televisiva perfecta, després de freqüentar els cims de “The Wire” i “The Sopranos”, hem anat a parar a “Breaking bad”, gràcies als consells desinteressats de l’Òscar i el Puigmalet.

Per a qui no ho sàpiga (probablement perquè ha passat els darrers tres anys a un iglú sense connexió elèctrica), “Breaking bad” va d’un professor de química d’un institut d’Albuquerque (New Mexico) a qui acaben de detectar un càncer de pulmó en estat bastant avançat. Preocupat pel futur de la seva família, aprofita els seus coneixements tècnics en la matèria per convertir-se en el millor elaborador de drogues sintètiques de la ciutat. Evidentment res no serà fàcil i tot el que pugui sortir malament ho farà, per demostrar amb eloqüència les lleis de Murphy. La davallada d’un home de bé en el costat obscur és un espectacle entre mòrbid i fascinant que proporciona freqüents dilemes morals, tot i que l’espectador no pot evitar desitjar que aquest Walter White surti victoriós de la seva excursió per la delinqüència.

Com es veu, la sèrie és fonamentalment “high concept”, o sigui que es basa en una sola situació. El perill dels programes televisius bastits sobre vímets tan simples és que, si s’allarguen massa, poden fatigar la idea inicial i conduir-la cap a la inversemblança. Al cap i a la fi Walter no podrà mantenir indefinidament les seves activitats en secret i un cop enfrontat amb la seva família és difícil predir cap a on abocarà la sèrie. He de dir que només he vist les dues primeres temporades i que, de moment, la bastida se sosté prou bé. Gran part del seu mèrit és la dosificació precisa, química diríem, dels seus ingredients, amb guions que es prenen el seu temps, que presenten girs sorprenents i que utilitzen el “flash forward” per potenciar la intriga.

La col·lecció de personatges protagonistes, fins i tot els més detestables, són sempre interessants i es mouen per motius comprensibles, gràcies de nou als excel·lents guions i al no menys excel·lent repartiment. Bryan Cranston, que broda la dualitat moral de Walter White, ha guanyat durant tres anys seguits l’Emmy al protagonista masculí de sèries dramàtiques; però la veritat és que tots estan molt adequats. Un altre punt a favor de “Breaking Bad” és la seva factura impecable, amb una fotografia de primer ordre que treu tot el profit de les atmosferes diàfanes i els cels amplíssims de New Mexico.

En un terreny més documental resulta alliçonador observar com funciona (o no) la sanitat americana, amb aquestes assegurances privades que no cobreixen els tractaments més cars, de manera que davant d’un càncer, si no ets multimilionari, t’has d’hipotecar fins els ossos o bé dedicar-te a atracar bancs. No crec que fos la seva intenció, però “Breaking Bad” sembla recolzar els febles intents del president Obama per afavorir la sanitat pública. I, si això xoca i exaspera als espectadors de la (fins ara) societat del benestar europea, també és ben curiós contemplar les teràpies col·lectives familiars que es munten entorn d’un malalt de càncer. Decididament, els americans estan fets d’una altra pasta.

Resulta difícil preveure on ens conduirà una sèrie encara no acabada i, per tant, fa de mal aconsellar. A la primera temporada encara es podien detectar indicis d’una mica d’humor negre; a la segona predomina un sentiment tràgic de la vida: la maldat preval. Queden tres temporades més, l’última encara per rodar, però la qualificació de la crítica ha seguit una corba ascendent, fenomen infreqüent que augura el millor.

8 comentaris:

  1. N'he llegit molt bones recomanacions. Em fascina veure com tendim a identificar-nos i a justificar la davallada moral de les persones. És clar que, en aquest cas, està "justificat", per la maldat del sistema. Al final, les històries no acaben sent sempre allò dels bons i els dolents?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, crec que les bones històries, les que millor ens parlen de la natura humana, són aquelles que no tenen ni bons ni dolents.

      Elimina
  2. La quarta temporada diria que és la que menys m'ha agradat amb diferència, però la cinquena l'espero amb expectació per saber com acabarà la història de Walter White & Co. La primera té moments antòlogics com el del tercer episodi i el primer crim que comet el bon-mal senyor que encara em sembla de les millors coses que he vist mai, ja saps, tot allò del plat trencat, etc. En quant a humor negre diria també que és del millor que he vist mai en la seva versió menys de fer riure i més de dir "OH!HA!", i jo en segueixo veient (igual sóc jo el retorçat?), però potser sí que va a la baixa progressivament en favor de la tragèdia, com potser una mica tota la sèrie pel meu gust, però, vaja, que en general està força bé, trobo jo... Estic d'acord amb això del "high concept" que ha d'aguantar la sèrie, de vegades, massa forçadament, sobretot com més avança trobo que es va perdent ambigüitat moral i tot això. Això que dius de la dosificació química d'ingredients em sembla molt ben trobat per part teva. El sistema sanitari americà sí que em sembla una cosa realment malvada, però vigilem que no acabem així també per aquí tal com van les coses... Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, em sorprèn que valoris tan poc la quarta temporada, perquè sembla que és la que més ha agradat a la crítica. Quan hi arribi ja et diré. Això que dius del "OH!HA!"retrata molt bé la forma com reaccionem els espectadors.

      Elimina
  3. Doncs sí, els americans són fets d'una altra pasta. Costa molt d'entendre aquest estat general de desafecció social.

    De la sèrie no en tenia cap notícia. Ara miraré si la fan en algun canal digital, que darrerament estic orfe de tele.

    ResponElimina
  4. Enric, si la trobes és molt possible que t'enganxi.

    ResponElimina
  5. Fa dos dies que vaig acabar de veure la quarta temporada. Té episodis increïbles i té un final que bé podria ser el de la sèrie sencera, però sembla que hi ha una cinquena. L'ambigüitat moral del Dr. White fa un crescendo en la 4a temporada, però es podria dir que són els esdeveniments asfixiants que l'envolten els que el porten a certes decisions. I com ell diu, ell és l'únic responsable de les seves decisions.

    Ara bé la pregunta, Allau. ¿Wire o Sopranos? Intentaré les dues, però per alguna he de començar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb tot el que dius encara tinc més ganes de veure la continuació.

      Sopranos és d'entrada més fàcil i agraïda, Wire és d'accés bastant esquerp. Però, evidentment, s'han de veure les dues.

      Elimina