dimarts, 15 de gener de 2013

El cas Mickey


L’excel·lent (com d’habitud) apunt de Galderich sobre el ratolí Mickey i l’aparició dels primers llibres pop-up a Espanya va suscitar de retruc un munt de comentaris que revelaren la poca simpatia que desvetlla el rosegaire emblemàtic de Walt Disney entre tota mena de lectors. No deixa de ser curiós, he pensat, que Mickey Mouse sigui una icona universal i que al mateix temps el seu mite se sustenti en mèrits tan escassos, mig sepultats en el temps.

No és cap misteri que Mickey hagi estat establert com el símbol de l’imperi Disney, ja que fou el protagonista de “Steamboat Willie” (1928), curt en blanc i negre que plantà els fonaments de l’èxit imparable de l’oncle Walt; per tant en la seva perdurabilitat hi ha molt d'agraïment per serveis prestats. També cal reconèixer que en el disseny del ratolí més famós del planeta hi ha una simplicitat gràfica de taques blanques i negres, molt eficaç, que ha sobreviscut més enllà de la seva menystenible carrera cinematogràfica. Honor per tant a Floyd Gottfredson, que va començar a dibuixar les seves tires còmiques l’any 1930 i que ho continuà fent durant els 45 anys següents. Sense la seva seductora perícia dubto que Mickey hagués arribat fins el segle XXI.

Perquè, reconeguem-ho, poques aparicions de Mickey, sigui al cinema, als còmics o a la televisió es poden considerar amb molta generositat com a memorables. El seu moment fílmic més citat és el fragment dedicat a l’aprenent de bruixot de Dukas que es trobava a l'òmnibus pretensiós de “Fantasia” (1940). La seqüència sempre em va semblar més terrorífica que admirable, i potser aquí rau la meva mania per Mickey, encara que sigui el menor dels meus problemes.

A banda d’això, la seva falta de personalitat i de tret distintius, com un full en blanc on cada espectador podia projectar les seves fantasies (una mica a la manera de Tintín), va afavorir que protagonitzés aigualides adaptacions de clàssics com “Jack i la mongetera”, “Els tres mosqueters”, “El príncep i el mendicant” o “Cançó de Nadal”. Malauradament la tendència a actuar al costat de dos roba-escenes tan eficaços com són Goofy i Donald van accentuar encara més la seva opacitat natural.

M’imagino que avui dia encara continua treballant en paperets irrellevants (els artistes veritables moren al peu del canon); però si encara és conegut, fins i tot pel meu nebot de tres anys, deu ser perquè ha esdevingut disseny etern despullat de tot contingut —igual que ho són a hores d’ara la Betty Boop o el Bibendum de Michelin—, mite indestructible immune a tot raticida.

15 comentaris:

  1. Ha, ha... he afegit el teu apunt als meus comentaris per tal d'ampliar les sensacions d'alguns dels lectors.

    ResponElimina
  2. Galde, tot això pot semblar irrellevant, però sempre m'ha xocat la falta de correlació entre valor objectiu i repercusió del personatge.

    ResponElimina
  3. Mrozek parla d'ell com 'el ratón Miguelito' en un dels seus contes, associant-lo al poder: http://blocfpr.blogspot.com.es/2012/12/el-poder.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com informa en Galderich, a Espanya se li va començar dient Miguelín. La meva mare l'anomenava Miquimús.

      Elimina
  4. Massa literatura per a tan poc ratolí, potser hagués estat millor un apunt a l'Expansión o al 5 días ;P Per cert, la Betty Boop, una altra "cara" (cap?) que em fa ràbia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, em pensava que només tenies mania a Walt Disney...

      Elimina
    2. Tenir mania a coses és un passatemps molt més econòmic que no pas anar a esquiar, col·leccionar ous Fabergé o pescar el salmó al Canadà. I, al damunt, no et cal ni equipament :D

      Elimina
  5. un post dedicat al mickey i cap menció al capítol dels Simpsons 7x18 El día que murió la violencia?? molt malament!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, no em preguntis res posterior a 1965.

      Elimina
  6. He estat a dalt i a baix… en els quatre cantons… d'aquest gran món. Ho he… vist tot… i ho he fet tot... Així es confessava, entre la vida i la mort, el gat Fritz del Crumb (link amb l'apunt d'ahir). De la infinitat de mixos possibles antagonistes del Mickey -des del Fèlix al Garfield-, jo em quedo amb aquest; tot i que no el vegi entretenint-se perseguint al ratolí Disney... Qui s'afanya per tan poc amb la de gates que corren pel món!
    Tan humà era el Fritz que Crumb va voler que morís; no com l'esllanguiment als llimbs que ha de suportar el Mickey.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, bona prova del prejudici que tenim contra els ratolins és la quantitat de gats famosos que existeixen (excepte a can Disney, on sovint van ser els dolents de la pel·lícula).

      Elimina
  7. La idea del full en blanc on projectar les fantasies és molt bona i subratlla el caràcter infantil del personatge i dels seus seguidors. Imaginem-nos, si no, unes calcetes o uns calsotets (que hi són)amb el ratolí o la seva companya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, per portar Mickey fins el terreny de l'erotisme crec que s'ha de violentar en excés el personatge. Vaja, que no em trobaràs amb uns calçotets d'aquest ratolí.

      Elimina
  8. Ara ho tenim fins en la sopa i els seus joguets són dels que abans s'esgoten en Nadal, fa uns anys l'ambulància va causar furor, sort que a les meues filles la febra Mickey ja se'ls ha anat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maac, no en sabia res de l'ambulància. Procuraré que els meus nebots es limitin als facsímils de les reencarnacions vintage.

      Elimina