dimecres, 16 de gener de 2013

Univers palmípede

Si tots estàvem d’acord que la figura de Mickey Mouse ens deixava totalment freds, possiblement convindrem que amb l’ànec Donald ens passa just el contrari. No és precisament que es faci estimar, però de segur que la seva impaciència per obtenir resultats ràpids, la seva parla incomprensible i els seus esclats de còlera fan difícil oblidar-lo. Al cinema haurà tingut nombrosos moments dignes de ser recordats, encara que per a mi cap d’ells supera la seva intervenció a “The Three Caballeros”, on mostrava un priapisme lisèrgic i en Technicolor, indigne d’una pel·lícula autoritzada per a tots els públics.

Però si Donald és important per a la meva generació és pel fet de servir d’excusa inicial sobre la qual construir tot un món autosuficient amb l’ajuda inestimable de la inventiva i els bons oficis de Carl Barks (no confondre amb Karl Marx). Barks nasqué a Oregon l’any 1901 i morí al mateix estat el 2000, de manera que es pot afirmar sense mentir que l’artista és un veritable fill segle XX. Havia treballat com animador als Estudis Disney als anys 30 i principis dels 40, i just quan es disposava a abandonar-los va descobrir un filó a les historietes —mig còmiques, mig aventureres— protagonitzades per Donald. L’artista hi treballà durant les tres dècades següents i expandí aquell univers d'anàtids fins a extrems fascinants.

El primer pas consistí en fer que Donald, a diferència de les seves intervencions cinematogràfiques, s'expressés de forma intel·ligible i articulada i que l’acompanyessin (a la manera d’un cor grec) els seus tres nebodets Huey, Dewey i Louie [com que tot l’afer Barks el vam conèixer en castellà, aquí es digueren Juanito, Jaimito i Jorgito]. A aquest nucli inicial hi afegí altres coloristes secundaris de ploma, d’entre els quals cap tan important com Scrooge McDuck [tío Gilito], l’ànec més ric del món, batejat amb un nom de clara filiació dickensiana. Scrooge amb els seus llegendaris banys en or i les seves expedicions a la recerca de tresors exòtics, acabaria eclipsant el seu nebot Donald.


Altres memorables personatges de Barks foren Gladstone Gander [Narciso Bello], l’afortunat cosí de Donald, l’inventor Gyro Gearloose [Ungenio Tarconi], la seductora bruixa Magica De Spell [Mágica de Hechizo] i, per descomptat, els tenaços Beagle Boys [Golfos Apandadores], banda criminal creada per fer la vida impossible a Scrooge/Gilito. Tots ells s’aplegaven a la fictícia Duckburg [Patoburgo], capital de l’estat de Calisota.

Les historietes de Barks tenien una llargada d’entre deu i trenta-dues pàgines, un context entre domèstic i fantàstic, i un humor de seca ironia que permetia que els adults també en gaudissin. Tradicionalment els artistes que treballaven pels Estudis Disney es mantenien a l’anonimat, emparats per la celebritat del nom del seu patró; però les aventures dibuixades per Barks adquiriren tal reputació, que el seu nom aviat va ser descobert pel públic, fet que l’acabaria convertint en figura de culte. Per això, quan després d’haver dibuixat més de 500 aventures ambientades a aquest “Duck Universe”, va decidir retirar-se l’any 66, va poder reciclar-se com pintor d’aquarel·les que subhastava els seus originals a les convencions de còmics, on els seus darrers anys esdevingué un veritable fenomen de masses.

Fa molt de temps que no rellegeixo aquelles aventures. Publicades en tebeos destinats a la canalla, no se’ns va acudir conservar-les, com sí que vam fer amb els àlbums de Tintín i Asterix, de format més respectable. Si el record no m’enganya (que segur que ho fa), hi havia molt de bo en aquelles peripècies excèntriques protagonitzades per ànecs blancs. Juraria que “Andes lo que andes, no andes por los Andes” tenia fusta de clàssic. I segur que Steven Spielberg i George Lucas no s’equivocaren quan prengueren les aventures de Barks com a font d’inspiració pel pròleg del primer Indiana Jones. Ha arribat potser el moment hivernal del meu descontent, propici per revisitar la família McDuck.

Una de les pintures d'un Barks jubilat

14 comentaris:

  1. Ha, ha... a mi el món de l'ànec Donald no em va acabar d'agradar. Estic d'acord amb tu que en Donald, els nebots i el tio Gilito estaven bé (posa-li la Daysi si vols) però la resta ja no m'acabava d'agradar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fes-me cas, Galde, això s'ha de recuperar abans que ens ho passin pels nassos des del Gugenheim de Bilbao. Té vocació de canyella fina.

      Elimina
  2. Doncs jo tinc intacta la meva col·lecció de Dumbos (i una part de Don Mikis, que tenien dibuixants italians, alguns no tan bons), on surten totes les imatges del Barks que has penjat, i encara de tant en tant la repasso. Só auntènticament genials, per a qualsevol edat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Salvador, per confirmar la meva intuició. He de recuperar-los immediatament! Per què serà que els italians tenen tanta dèria Disney?

      Elimina
  3. tot hem passat hores més o menys memorables davant d'aquests palmípedes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que més memorables que menys, Joan.

      Elimina
  4. Mai he sigut gaire partidari d'en Donald. Exceptuant que recordo haver mirat "Patoaventuras" durant la meva tendra infantesa.
    Nota per lectors amb menys vocabulari:
    -priapisme
    -lisèrgic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, suposo que les 'Patoaventuras' era la sèrie televisiva. Rebutja les imitacions i torna a les fonts clàssiques.

      Elimina
  5. ¡Ay qué tiempos más felices me has traido a la memoria! Aún tengo en casa de mis padres, cuidadosamente atesorada, una selección de mis historias de Donald y familia favoritas. Donald en si siempre me resultó cargante, y Daisy directamente repelente, pero me encantaban los personajes de los tres sobrinitos y el tío Gilito... ¡menudas aventuras!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sufur, 'atesorada' es la palabra adecuada. ¡Cómo me arrepiento de no haber conservado sus aventuras!

      Elimina
  6. Ara gira per les Espanyes l'òpera sobre Disney de Philip Glass; una visió amarga i fosca pel que es veu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No li acabo de veure estatura dramàtica al personatge, però en Glass sabrà...

      Elimina
  7. "Los tres caballeros" és un dels grans records de la meva infantesa. La vaig veure al cinema Cataluña.

    Donald tenia molt de joc, i les seves aventures tenien alguna cosa de surrealista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Los tres caballeros" anaven molt més enllà de Donald. Hi havia algunes escenes veritablement alucinògenes.

      Elimina