diumenge, 27 de gener de 2013

Quo vadis, envàs?

Confiava que l’apunt d’avui l’ocuparia algun comentari sobre “The master” l’última pel·lícula de Paul Thomas Anderson. Tenia veritables ganes que m’agradés, però no ha pogut ser. Sí, Joaquin Phoenix interpreta un veterà desballestat per la guerra de forma portentosa i Philip Seymour Hoffman fa una enèsima demostració d’autoritat interpretativa (malauradament la meva estimada Amy Adams no té cap oportunitat de brillar); la música de Jonny Greenwood (Radiohead) és tan original com interessant; i la fotografia de Mihai Malaimare jr. evoca els colors hiperrealistes i solars de la dècada dels 50; però aquí s’atura tot el que de positiu he sabut trobar a la pel·lícula. Sobre el paper, l’estira i arronsa que s’estableix entre el guru d’una secta i una desferra d’home a qui pretén redimir podria ser interessant contemplat des de diversos angles. Personalment, jo que sempre em sorprenc de la facilitat que tenim a lliurar-nos a doctrines irracionals, podria imaginar una versió de “The master” que podria fascinar-me. Però, tal com P. T. Anderson ho planteja des del mateix guió, no he pogut evitar avorrir-me i preguntar-me què estava pretenent durant els llargs 137 minuts de film.

Traït en les meves expectatives, és massa tard per improvisar un altre mena d’apunt. Observo que dec ser l’únic escriptor de la catosfera que no li ha dedicat un text a la irritant campanya sobre el reciclatge que patrocina la Generalitat de Catalunya, la nostra. Serveixi aquesta versió de l’enfarfegadora Ofèlia d’Everett Millais com a comentari.



22 comentaris:

  1. L’argument de l’avorriment es el més inqüestionable, i , com es pot veure, deixa de mala gaita. Jo no vaig parpellejar i segueixo pensant que es de lo millor del segle, un grandíssim retrat de la fauna que es belluga per aquells mons, amb guió, direcció e interpretacions magistrals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord, José Luis, que és un argument irrefutable (de fet, hem sigut dos els avorrits). De la mateixa forma, no et discutiré que pugui ser una obra mestra, but not for me.

      Elimina
  2. Carai, entre el teu comentari i el del José Luis ara m'heu deixat amb el dubte. Era una de les possibles d'avui i al final han caigut "El lado bueno de las cosas" i "Movie 43", que si comentes ja recomentaré.

    Impressionant l'Ofèlia, per un moment he temut que s'aixequés i es posés a cantar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma, quan hi ha opinions tan contradictòries sembla bona idea anar-ho a veure i formar-se una opinió pròpia. De moment no he vist cap de les dues que has vist.

      Elimina
  3. Ara ja tan sols dec ser jo qui no ha fet cap apunt sobre els envasos dels nassos...
    Una que no cal veure, pel que sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, resisteix! Jo també em pensava que no hi cauria...

      Elimina
  4. Jo també em vaig avorrir molt, el meu germà em va enredar i ell també es va avorrir. Bons actors, bona ambientació i poca cosa més, pel meu gust, al sortir et preguntes, i ara, què? Amb molt bons ingredients pot sortir un dinar infumable.

    Sobre els envasos, la indiferència és el millor càstig per a la ximpleria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest cop, Júlia, podríem subscriure la crònica.

      Elimina
  5. Per cert, he llegit crítiques que expliquen coses que em fan pensar que escriuen sobre una altra pel·lícula, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He de confessar que em vaig adormir una miqueta, però crec que no em vaig perdre tant ;p

      Elimina
  6. De la peli no en puc dir res, tret que no entra en les meves urgències cinematogràfiques (de fet, ara que m'adono, no tinc urgències cinematrogràfiques) però l'estimada Ofèlia envoltada del carret i la botella de dos litres de Coca Cola és com per morir esglaiat. Com a metàfora, això sí, és del més potent que he vist darrerament. (La campanya, patrocinada per la Gene, crec que la paguen d'altres... tot embolicat i poc de refiar, vaja...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sembla que això del reciclatge és un afer fosc, per no dir brut.

      Elimina
  7. ara dubto si madó Ofèlia ha d'anar a la deixalleria, com el carret, o al groc, com l'ampolla, perquè les restes animals, a l'orgànica, es consideren impropis i ja és ben encertada la impropietat d'una senyora dins un contenidor. Vaja, que us adoro quan us avorriu per mi, estic per fer-me una base de dades de pel·lícules i donar per vistes les que vosaltres veieu i no aconselleu. Tot un descans. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, jo crec que en el cas d'Ofèlia caldria trucar a la protectora d'animals i plantes.

      Elimina
  8. Ofèlia em sembla intocable i l'anunci espantós. Per sort ja s'ha acabat.
    La pel·lícula és tan desagradable com interessant. No fa ni una concessió al respectable. És desagradable fins a l'extenuació. Tots som aquell xicot descerebrat en mans del mestre mentre veiem la pel·lícula. D'aquí l'angoixa, l'avorriment. Poden conviure la genialitat i la mala gaita. Està ben clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, jo no accepto ser aquell noi descerebrat, per aquí no hi passo ;p

      Elimina
  9. Aquest quadre mai no m'ha agradat i tu m'has obert els ulls: ara veig que sempre havia vist l'Ofèlia com una deixalla que embrutava el riu, lliga molt be amb el carretó i la cocacola.
    (sóc l'únic català que no ha sentit mai la cançoneta que porta el país de corcoll?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, el proper cap de setmana te la canto en honor teu!

      Elimina
  10. Allau,
    He volgut dir i no he aconseguit que l'angoixa la transmet aquell xicot que no hi és tot. No vull dir que ens hi puguem identificar. Faltaria més. Ara bé, tampoc accepto alinear-me amb el mestre, tan pervers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, hi havia posat un somriure irònic; però, per descomptat, amb el mestre tampoc.

      Elimina
  11. Només puc dir que la imatge d'Ofèlia em sembla molt impactant.

    De l'anunci... que aquelles noietes s'han colat en el meu imaginari eròtic sense voler.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, Enric, si és greu o no; però, bé, l'erotisme és lliure.

      Elimina