dijous, 3 de gener de 2013

Sexe en condicions adverses

En menys d’una setmana he vist dues pel·lícules que comparteixen en certa manera un mateix punt temàtic i que són a la vegada mostres simptomàtiques de les formes divergents com el cinema americà i l’europeu aborden una similar temàtica adulta. Els films són “De rouille et d’os” de Jacques Audiard i “The sessions” de Ben Lewin i el seu punt de coincidència es podria resumir com “les dificultats de tenir una vida afectiva plena, quan el teu cos no ho és”.

Em sap greu, però desconec “Un prophète” el penúltim Audiard, unànimement considerada una obra mestra, cosa que “De rouille et d’os” segurament no és. Encara així, presenta una estètica nerviosa i crua, gairebé documental, i una utilització a contrapèl de la banda sonora i de les convencions del melodrama que l’eleva per sobre de la seva contrapartida americana. L’encontre entre un personatge marginal (Matthias Schoenaert) —pare divorciat que malviu amb feines poc qualificades de guàrdia de seguretat, de porter de discoteca i de lluitador de kickboxing— amb una ensinistradora de mamífers marins (Marion Cotillard), a qui un accident amb una orca gens assassina ha amputat les dues cames, esdevé el combustible ideal per a una història d’amor improbable. Més enllà que tothom és més feliç si té algú a prop, no és gens explícita la raó per la qual personatges tan difícilment confluents puguin tenir algun futur. I més, si el to general que adopta Audiard és euro-pessimista sense pal·liatius.

Confessaré d’entrada que em va costar seguir la pel·lícula despert, tot i que havia dormit perfectament la nit anterior. Segurament la culpa serà d’un guió que no va arribar a enganxar-me, malgrat les concessions als signes dels temps, i que introdueix com a detonant del desenllaç un accident que voreja la pornografia emotiva. Per fortuna “De rouille et d’os” compta amb dos protagonistes de categoria. Schoenaert, traspua una humanitat molt física, barreja de força i vulnerabilitat, mentre que Cotillard —impressionant l’efecte visual de les seves cames amputades— brilla i enamora com no ho va fer a la seva contemporània col·laboració a Batman.

“The sessions” és tota una altra cosa. Basada en el cas real de Mark O’Brien, paralitzat de coll avall per la poliomielitis que va patir als sis anys, qui als 38 anys decideix perdre la virginitat. Amb aquest objectiu es posa en contacte amb una terapeuta sexual que l’ensinistrarà de forma molt pràctica sobre les tècniques amatòries. La temàtica és crua i cal dir que el film de Ben Lewin l’aborda de forma seriosa i sense eufemismes, tot i que un protagonista amb afanys de superació i un final relativament feliç delaten el positivista punt de vista americà.

John Hawkes, un secundari habitual que sembla que comença a triomfar en arribar a la cinquantena, compon un protagonista seductor i emocionant amb els pocs recursos expressius que li permeten les limitacions del seu paper, als quals cal afegir la dificultar que té l’espectador per llegir les expressions d’un rostre “ajagut”. Està sonant per l’Oscar, com també ho fa Helen Hunt de forma menys justificada. Hunt interpreta la terapeuta sexual amb desimboltura admirable, ja que no sembla amoïnar-se per mostrar-se integralment nua als 49 anys, però potser no cal premiar-la només per la seva desinhibició.

“The sessions” es deixa veure sense complicacions, té un cert humor (negre) i un carismàtic protagonista, però potser no dóna pels seus breus 95 minuts de durada. En estar basada en un article escrit pel propi protagonista, l’única situació ha estat allargada amb un farciment de converses del paralític amb el seu mossèn —un William H. Macy destacable només pel pentinat—. Per una vegada, hauria estat recomanable alliberar-se de les fonts reals i afegir-hi una mica de salsa de ficció, que no tot en aquesta vida han de ser “TV movies” edificants.

12 comentaris:

  1. Com no vaig al cinema no crec les vegi al Canal plus.Però del que et volia parlar és d'una pel·lícula que vaig veure l'altre dia i que em va fascinar, amb un travelling inicial potser més llarg que el de sed de mal extraordinari, el guió és aparenment simple pero un homenatge al cinema i plena de petits detalls.
    Es diu:la Invención de Hugo, dirigida per Scorsese.
    L'has vist?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que la vaig veure, Francesc; peò és d'aquelles pel·lícules que paga la pena veure-les en una pantalla el més gegantina possible.

      Elimina
  2. D'acord amb les valoracions però em temo que patirem una 'sèrie' cinematogràfica sobre aquesta temàtica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha aixecat la veda del sexe amb crosses?

      Elimina
  3. No crec que les vegi, em posarien força nerviós, i això que la Cotillard m'encanta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deric, crec que el Schoenaert també t'encantaria (apart de posar-te nerviós).

      Elimina
  4. S'ha de tenir molta mà per tractar temes com aquests. D'entrada, em desagraden les històries de superació. A més, no li acabo de veure l'interès a centrar-se específicament en qüestions personals: la vida és coral. I per acabar, és difícil acostar-se a la realitat dels protagonistes si no te la mostren ells mateixos.
    Com diu la Júlia, m'ensumo un allau de propostes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys en el segon cas la "veu" és la del protagonista, però m'agrada més el primer (per molt ficitici que sigui).

      Elimina
  5. Sóc un gran defensor de Jacques Audiard i et recomano veure Un prophète a la primera ocasió que se't planti. La pel·lícula és torrencial i penso que rarament en el cinema modern s'ha vist millor com n'és de lletja la violència i com de difícil i desagradable és matar. L'antiestetització de tot plegat, vaja.
    El cas (i no sé si he d'avisar aquí d'un possible spoiler): fa unes setmanes vaig poder entrevistar Audiard llarg i estès sobre aquesta darrera pel·lícula i em va dir una cosa prou interessant. I és que ell hi proposava, especialment en la seva resolució, una "alegria modesta". Ho esmento perquè jo em vaig sintonitzar perfectament amb aquest sentiment, però em sobta que força gent amb qui n'he parlat, i aquesta mateixa entrada teva, faci sovint esment a un seu to pessimista que a mi em costa més de de veure. Potser és que em vaig deixar ensarronar per la metàfora dels ossos de la mà que clou la pel·lícula -un subratllat evident, però així i tot emocionant-, però jo crec que aquests personatges poden aspirar a la seva fracció d'alegria modesta, malgrat totes les ferides i cicatrius de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecte, Alexandre, la pel·lícula conclou de forma positiva, però no estic segur que s'ho hagi guanyat.

      Sobre "Un prophète" prou sé que l'he de recuperar aviat.

      Elimina
  6. "The Sessions" m'ha encantat, m'han encantat els personatges (podríem dir persones, ja que està basada en "fets reals"...).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Gemma, es nota que està feta per "encantar", però una mica allargada la situació...

      Elimina