dijous, 24 de gener de 2013

Un sentiment esdrúixol


No cal que ho digui Harold Bloom; fins i tot un negat per a la poesia com jo està disposat a reconèixer que Fernando Pessoa és un dels grans poetes del segle XX. Per la seva feina d’oficinista opac, la seva mort prematura, la seva mútua contemporaneïtat, i la seva posició perifèrica a la literatura europea del seu temps, sempre l’acabo relacionant (segur que injustament) amb Franz Kafka. Per un estret marge, sembla que el txec de llengua alemanya tingué una mica més d’èxit amb les dones que el lisboeta.

Si m’he de refiar de “Cartas de amor” (Editorial Funambulista, novembre de 2012, traducció d’Isabel Lacruz Bassols), de Pessoa només ens ha quedat testimoni d’una relació amorosa, encara que breu. Les circumstàncies foren prosaiques: una jove Ophélia Queiroz de vint anys va ser contractada com a mecanògrafa a les mateixes oficines on el poeta (de trenta dos anys) treballava com a traductor de la correspondència comercial. L’intercanvi epistolar entre els dos companys de feina enamoriscats es duia a terme mitjançant Osório, un gris ordenança que actuava com a improbable Cupido. El contingut de les cinquanta cartes de Pessoa que han quedat per la posteritat no és cap prodigi de prosa amatòria i  servia bàsicament per establir el lloc i hora de la pròxima cita.

El poeta podia ser un geni en el cultiu del seu art, però com a enamorat va caure en les mateixes cursilades infumables en les quals caiem tots en aquests casos. Textos que comencen amb coses com “Mi Bebé, mi pequeño y querido Bebé” i acaben amb un “Adiós, amor. Besos, besitos, besazos, besines sonoros, besuquitos y besitines de tu, y siempre muy tuyo Fernando”. Ja us podeu fer una idea. Aquesta puerilitat fingida i bavejant caracteritza sobretot la primera etapa de la relació que es prolongà durant nou mesos de l’any 1920.

A la segona etapa, entre setembre de 1929 i gener de 1930, cinc anys abans de la mort del poeta, l’epistolari adquireix un to més adult, amb un humor més conceptual i alguns jocs formals:
Si algún día, por uno de esos yerros en los que siempre es agradable caer adrede, nos encontrásemos y tomásemos por error el tranvía de Lumiar o el del Poço do Bispo (35 minutos), habría más tiempo para que pudiéramos estar encontrándonos por casualidad.
Encara que no sempre queda clar si l’estil una mica eixelebrat respon a una facècia amorosa o bé a les primeres fractures d’una ment alcoholitzada:
Me gustan tus cartas, que son tiernecitas, y también me gustas tú, que eres tiernecita también. Y eres bombón, y eres avispa, y eres miel, que es de las abejas y no de las avispas, y está todo bien así, y Bebé debe escribirme siempre, aunque yo no escriba, que es siempre, y estoy triste, y estoy chiflado, y nadie me quiere, y además por qué habrían de quererme, y eso mismo, y vuelta todo al principio, y me parece que aún voy a telefonearte hoy, y me gustaría darte un beso en la boca, con exactitud y gula, y comerte la boca y comer los besitos que hubiese allí escondidos…
Malgrat l’interès que Ophélia —contra el que el sentit comú aconsellava— sentia per casar-se amb Pessoa, la relació va diluir-se en el no res. Sobre la sexualitat del poeta, vist el poc entusiasme que li desvetllava en general el contacte amb les dones, s’ha especulat del dret i de l’inrevés: que si era misogin, homosexual reprimit, impotent, etc. A falta d’una resposta concloent, que probablement mai no arribarà, el que sí que queda clar és que Pessoa no era un amant convencional des del moment que va introduir en la relació amb Ophélia algun dels seus heterònims.

Fins ara havia cregut que els 72 noms alternatius que Pessoa havia utilitzat per firmar els seus poemes constituïen un joc exclusivament literari, on una personalitat fictícia es lligava a una veu poètica específica. Però a les cartes amoroses que dedicà a Ophélia Queiroz hi introduí explícitament l’enginyer homosexual Álvaro de Campos, qui tant podia interrompre el text per saludar la noia com per censurar-la. Allò devia semblar com estar festejant a la vegada amb Jekyll i amb Hyde, és natural que no tingués cap futur.

Potser haurem de considerar com un símptoma de lucidesa aquell poema que va escriure per intercessió d’Álvaro de Campos un mes abans de morir i que es titula “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Totes les cartes d'amor són
ridícules.
No serien cartes d'amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d'amor
com les altres,
ridícules.

Les cartes d'amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no escriviren
cartes d'amor
són les que són
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me'n
cartes d'amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d'aquelles cartes d'amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són, naturalment,
ridícules.)

15 comentaris:

  1. Fantàstic poema final! Més clar que l'aigua.

    Malgrat tot, aquí també tenim en Salvat-Papasseit escrivint ridícules postals a les seves filles...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sera, Galde, la ridiculesa la condició natural de l'home (i, una mica menys, de la dona?)

      Elimina
  2. Quanta raó que tenia Pessoa... I si entrem en el món dels diaris personals d'adolescència, la ridiculesa ja pren proporcions gegantines. Ha de ser condició natural, segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I ja posats, David, ho ampliaria als blocs. De vegades jo també m'hi sento, de ridícul.

      Elimina
  3. són ridícules si les escriu un enamorat, n'hi ha que no ho son, deu ser que les ha escrit un fals enamorat. A banda, és normal que siguin ridicules, l'estat d'enamorament que afortunadament dura poc és ridicul i obssessiu.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec, Francesc, que tens raó, que les bones cartes d'amor són producte del càlcul i no de l'enamorament.

      Elimina
  4. I el cas és que en l'obra dels Pessoas s'hi poden trobar majúscules peces d'amor; com acompliment o com desolació.

    Ja que hi som aprofito per recordar la hipòtesi Fernando Cage que un amic es va empescar. Segur que et resultarà excitant.
    http://penjaments.wordpress.com/2012/10/18/fernando-cage/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, això que m'envies sembla inventat, de tan bonic com és.

      Elimina
    2. Sí, de vegades les coses inventades són les més boniques i, paradoxalment, les més versemblants. Que en som de versemblants nosaltres mateixos quan ens inventem els nostres propis personatges, oi?
      De nou en Girbén m'ha dut a un bloc magnific. I què ben trobat el comentari de l'Allau.
      Qualsevol dia surt tota la veritat de Fernando Cage!

      david

      Elimina
    3. david, suposo que ens inventem els nostres personatges per fer-los versemblants.

      Elimina
    4. Crec, més aviat, que ens inventem personatges per dotar de versemblança parts de nosaltres mateixos, aquelles parts que, sense la participació de la ficció, no aflorarien perquè són possibilitats disperses poc explicites del nostre jo (un jo tan plural com el de Pessoa). Pessoa també és els seus heterònims; potser és la seva part més “real”, oi? Qui ha dit que només som un i ens hem de sotmetre a la seva única influència? Pessoa no, per suposat...
      Caram, el teu bloc, quines coses em fa escriure.
      Visca les cartes (del tarot)!
      Visca Fernando Cage!
      Salut!

      Elimina
  5. Estem d'acord, Allau. Jo també m'hi sento, de ridícul, quan rellegeixo alguna entrada o comentari meus. Llàstima que molt sovint sigui una sensació "post" i quasi mai "pre".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla, David, que a això l'anomenen la síndrome de l'escala, o similar. Però la fruïció passada no invalida els gaudis futurs.

      Elimina
  6. Els homes teniu més tirada a la lírica-ridícula. Afirmo. Per experiència. Val més deixar-ho córrer. Mare de Déu Senyor! Quan penses en un home d'aquest tamany! Ai, senyor! Si és que no n'acabem de treure mai res de bo!

    ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llegint les cartes que li escrivia Ophélia es podria deduir que les dones tendiu a la lírica-mística.

      Elimina