diumenge, 20 de gener de 2013

Un negre a cavall

Waltz, sempre eloqüent
En la seva minuciosa repassada dels subgèneres cinematogràfics que van amenitzar els seus anys joves, Quentin Tarantino aborda amb “Django unchained” un exercici d’estil a partir de l’spaghetti-western, tan popular entre les dècades dels 60 i 70. De fet, i malgrat les declaracions del director, poc hi ha en el film dels trets estilístics d’aquest gènere, si exceptuem algun estrepitós zoom i els manlleus d’algunes músiques, més la presència testimonial de Franco Nero. Sigui com sigui, les imaginatives reescriptures de Tarantino acaben no semblant-se a res més que a una altra pel·lícula de Tarantino.

En aquesta, un caça-recompenses d’origen alemany (Christopher Waltz) compra l’esclau Django (Jamie Foxx) perquè l’ajudi a identificar uns bandits als quals està seguint la pista. Com agraïment als serveis prestats, l’alemany alliberarà Django i l’ajudarà a rescatar la seva esposa Broomhilda (Kerry Washington) que treballa a la plantació del refinat propietari Calvin Candie (Leonardo di Caprio).

Després de l’excel·lent impressió que em va deixar “Inglorious basterds”, lamento dir que aquest “Django” m’ha decebut una mica. No és que no sigui distreta, però sí que és terriblement irregular, com no podria ser d’una altra manera per a una història ben senzilla d’explicar que s’allarga innecessàriament durant dues hores tres quarts. La seva mitja hora inicial és potser el millor de la cinta, que després dilapida els seus minuts en escenes a les quals no sobrarien unes tisores. Hi ha alguns flash-backs d’incomprensible funcionalitat i una (divertida) escena de linxadors encaputxats que té un to aliè a la resta del film. I, si bé no hi manquen els florits diàlegs marca de la casa, es troben a faltar aquelles meravelloses escenes de suspens sostingut que constituïen el bo i millor de “Inglorious basterds”. En quant al xocant ús a la banda sonora de material espuri (una altra idiosincràsia tarantiniana), crec que per primera vegada grinyola més que no pas l’encerta, per molt Morricone i Bacalov que hi inclogui.

Per fortuna l’apartat actoral ofereix algunes compensacions, com sol ser habitual quan de Tarantino es tracta. Christopher Waltz torna a compondre un seductor per a qui la paraula és l’arma més diabòlica. La seva nominació a l’Oscar sembla ben justificada. Di Caprio, en un paper que dinamita la seva imatge habitual, sembla créixer gràcies a la influència de Waltz. Samuel L. Jackson, com a negre més racista que els seus amos, assoleix també una bona interpretació, quelcom del que anava una mica necessitat des de “Pulp Fiction”. Una aparició del gairebé oblidat Don Johnson, també conté força conya. Lamentablement la bonica Kerry Washington té poca roba a tallar i potser Jamie Foxx va una mica curt de carisma per un rol que li exigeix (i no m’ho invento) les prestacions d’un Sigfrid wagnerià. L’inicial Will Smith segurament hauria omplert millor el paper.

Però, en el fons, el que m’incomoda de “Django unchained” és la seva ambigua utilització de l’esclavatge, més com a explotació de les seves possibilitats narratives que com a reflexió sobre un pecat original que la societat americana té encara ben fresc. A la pel·lícula s’hi barregen doloroses escenes de tortura, on l’home exerceix la violència sobre l’home sense cap pal·liatiu, amb altres escenes d’una catarsi (literalment) visceral, que podran satisfer a l’espectador més primari, però que no aporten cap argument al debat. Encara que Jamie Foxx no se’n planyi, va quedant clar i català que Tarantino és més un formalista que un ideòleg. Seria bo que algú li controlés l’autoestima.

18 comentaris:

  1. Controlar-li l'autoestima vol dir abaixar-li els fums?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament, José Luis, de vegades oblido la meva llengua materna.

      Elimina
  2. Ostres, dues hores tres quarts! Ni el meu cul ni la meua ment ja aguanten tant. No sé que faré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, pots anar armat de paciència. I d'un coixí còmode.

      Elimina
  3. Passo, obligatoriament, de llarg. Demà voldria veure-la i, com sol ser habitual, quan surti torno a entrar i et dic la meva.

    ResponElimina
  4. L'anterior cinta dels bastards no em va agradar gaire -al revés que a tu- i si dius que aquesta és pitjor... Malgrat tot, finalment cauré en la trampa!

    Galderich

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, a en Josep li va agradar més que l'anterior. Ja veus, tot són gustos.

      Elimina
  5. massa hores i això que me la mirava amb bons ulls

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, la durada no hauria de ser un argument dissuasori.

      Elimina
  6. Suposo que caurà aquesta setmana. Després dels Bastards (per a mi una de les millors), és difícil apujar el llistó. Només pel Waltz i el Di Caprio ja paga la pena anar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, són els punts forts de la pel·lícula.

      Elimina
  7. Veig massa al coronel Landa en el personatge i doctor adorable de Waltz. Prefereixo a Fox davant l'Smtith i sobren minuts de massacres. Així i tot he gaudit molt de la típica peli tarantina de venjança. I el que he pogut riure! encara em peto amb els forats dels sacs..he de fer apunt wagnerià del tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobren minuts de gairebé tot. I l'apunt wagnerià ja us el reservava als especialistes, encara que la versió "Broomhilda" em sembla una mica condescendent.

      Elimina
  8. bla bla bla bla la peli es ben bona que se li pagui :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no és tan bona; però és bastant divertida.

      Elimina
  9. Irregular, exagerada i també molt divertidai brillant. No hauria sabut fer l'anàl·lisi moral que tu en fas, Allau. Jo, a Tarantino no me'l prenc seriosament, el gaudeixo i no li demano comptes. S'ha reinventat un cinema i li'n dono les gràcies.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seran escrúpols, Glòria, però de vegades m'incomoda. I una retalladeta no li hauria fet mal.

      Elimina