Notes al peu

El millor elogi que puc fer a la lectura d’un text escrit en llengua estrangera és acompanyar la seva lectura d’un irrefrenable desig de traduir l’esmentat text al català. La temptació m’ha atacat amb especial virulència dues vegades a la vida: la primera amb “Bleak House” de Charles Dickens, la segona amb “Pale Fire” de Vladimir Nabokov, i alguna trista mostra dels intents deu córrer encara pels altells de casa. Tinc entès que Quim Monzó va traduir la novel·la de l’escriptor rus fa una pila d’anys i suposo que a hores d’ara serà pràcticament introbable, com tot producte editorial que compta amb més de dues setmanes d’edat [la memòria m'ha traït, els traductors foren Assumpta Camps i Josep M. Jaumà].

Si m’ha vingut ara “Pale Fire” al cap és degut al post d’ahir, on es parlaven de novel·les en vers, i encara que no és el cas del llibre de Nabokov, també té en el seu cor un poema rimat. “Pale Fire” (Foc pàl·lid) és el títol d’un poema del poeta John Shade, una obra en rodolins que consta de 999 versos (l’últim rodolí queda incomplet). El volum ve acompanyat d’un pròleg, notes i un índex a càrrec del professor Charles Kinbote, col·lega de Shade a la universitat de New Wye. Té per tant tota l’aparença d’una edició anotada, típica del món acadèmic, amb l’única particularitat que Kinbote sembla haver-se adjudicat el paper d’editor sense que ningú l’hagi convidat a fer-ho.

Les notes, que a l’inici comenten el contingut dels versos, aviat comencen a centrar-se en les relacions que mantingueren en vida Kinbote i Shade. Una segona línia argumental també desenvolupada a les notes tracta del Charles II, rei destronat del país de Zembla que, tot escapant de l’empresonament dels revolucionaris pro-soviètics, acaba exiliat a Amèrica. Kinbote sosté que va convèncer Shade perquè escrigués l’epopeia del rei i que el poema “Pale Fire” és ple de referències arcanes al monarca i al seu regne. Una tercera trama segueix les passes de Gradus, l’assassí contractat pels nous governants de Zembla per acabar amb el rei Charles. En un error final, la bala que anava destinada a Charles, sega la vida del poeta Shade.

Narrada des del punt de vista del molt poc fiable Charles Kinbote i datada l’any 1962, “Pale Fire” és una de les primeres i més reeixides mostres de literatura posmoderna, on no hi ha cap seguretat que res sigui el que sembla. Kinbote va donant a entendre que ell és el rei de Zembla a l’exili (els seus noms coincideixen), encara que aquest fantasiós regne nòrdic de tendències ruritanes bé podria ser una invenció seva. També podria ser una creació de la seva ment el poeta John Shade i per tant el poema que viu al centre de la novel·la. Com a tota obra posmoderna, no hi han faltat interpretacions acadèmiques de tot tipus, d’entre elles la que gaudeix de més quòrum sosté que Shade s’inventa el personatge de Kinbote perquè li comenti al dictat el seu poema.

Posats a fer volar coloms, es podria aventurar que l’Allau s’ha empescat la novel·la “Pale Fire” i el seu argument com a excusa per escriure el seu apunt diari; encara que l’explicació més versemblant és que Shade, Kinbote, Gradus i Zembla deuen la seva existència a la ploma de Vladimir Nabokov i que precisament això és la literatura.

I was the shadow of the waxwing slain
By the false azure in the windowpane;
I was the smudge of ashen fluff —and I
Lived on, flew on, in the reflected sky.

Malgrat la seva carcassa de trampes erudites, “Foc pàl·lid” és una novel·la juganera i molt divertida. Quina pena treballar amb una llengua tan gasiva amb les seves traduccions. Trenta anys més tard encara recordo que “waxwing” és un ocell que en català s’anomena “tallarol”.

Univers rima amb un vers prosaic

Pushkin s'autoretrata amb Oneguin

Amb un punt de vergonya he mencionat alguna vegada la poca paciència i afició que mantinc per les lectures de gènere poètic. I malgrat aquesta aversió generalitzada, sento una debilitat especial pel poc freqüent subgènere de la novel·la en vers. De poemes narratius n’hi ha hagut des dels principis de la literatura, només cal pensar a les epopeies homèriques; en canvi, la novel·la rimada és un gènere relativament recent que apareix tot coincidint amb la primera floració de la novel·la moderna. Els seus trets principals, apart de la seva escriptura en versos que rimen i el seu desenvolupament d’un argument de ficció, són la seva considerable llargada, la multitud de personatges, d’escenaris i de punts de vista, així com la utilització de diàlegs, descripcions i altres recursos típicament novel·lístics.

Malgrat la relativa infreqüència de les novel·les en vers, no trigaren a aparèixer les obres mestres, com per exemple el “Don Juan” (1818-1824) de Lord Byron una visió antiheroica del seductor sevillà que passa per ser el cim absolut de tota la seva producció, o el “Pan Tadeusz” (1834) d’Adam Mickiewicz, llavor indiscutible de la literatura nacional polonesa. No puc ocultar el meu feble (on Txaikovski no és del tot innocent) per l’”Eugeni Oneguin” (1831) d’Aleksandr Puixkin, una altra obra mestra, on es traspua una visió desencantada i poc romàntica de la confrontació entre vida i art.

Pel seu caràcter rimat, les novel·les en vers queden inevitablement lligades a la seva llengua d’origen i, amb l’excepció de clàssics de la literatura universal com els citats, difícilment utilitzen els ponts de la traducció. Per això mateix resulta difícil fer-se una idea aproximada de l’èxit que té el gènere a les diverses llengües del planeta, tot i que l’inevitable Wikipedia ofereix un gavadal d’exemples en llengua anglesa. Gràcies a haver rebut el premi Nobel de 1992, podem gaudir de la traducció al castellà de l’”Omeros” (1990) de Derek Walcott, un poema èpic d’explícites referències homèriques i caribenyes.

Més proper als meus gustos, el gran Vikram Seth, abans d’escriure les magistrals novel·les “Un bon partit” i “Una música constant”, va publicar el 1986 “The Golden Gate”, novel·la en vers formada per 590 estrofes de 14 línies amb una mètrica idèntica a la de l’Oneguin de Pushkin. Rebuda per Gore Vidal com a la gran novel·la californiana, reflecteix molt bé els anys pioners de Silicon Valley i és una total delícia per aquells que llegeixin l’anglès. Precisament, l’única mostra catalana del gènere que conec, el “Fugitius” (Quaderns Crema, 1994) de Salvador Oliva, reconeix des de la segona estrofa (també pushkiniana) la inspiració de Seth:

poetes: Vikram de Calcuta,
pel seu The Golden Gate, és clar
(d’ell és l’estímul que m’ha dut a
posar en marxa l’imaginar)

Però aquesta mostra escapçada, que pertany als prolegòmens de “Fugitius”, pobra idea dóna de l’encantador funcionament a tota vela que representa una novel·la versificada. Concloc per tant amb un exemple més il·lustratiu, per si algú se n’enamora i opta per l’escriptura (o la traducció).

Per evitar un atac d’angoixa,
va decidir anar a passejar
pels volts del barri, i ella, moixa,
quan se’n va anar, li va pregar:
“No tardis a tornar-me a veure,
i treu-te del damunt la neura
de tot el que m’has explicat!”
I després d’haver-lo besat,
el va sorprendre amb una raixa
molt sensual, i se’n va anar
al seu estudi a repassar
i a estudiar la Terra Baixa
(feia de Marta, òbviament,
i no li faltava talent).

Retallades

Coneixem la música i coneixem la lletra: tot està molt malament. Per això, quan es presenta la necessitat de patir una intervenció quirúrgica, et comença a entrar una suor freda (i només faltava la Candela Peña dient aquelles paraules entre tremendes i demagògiques l’altre dia als Goya).

Després et topes amb la realitat i mai no és tan tràgica: els metges operen, les infermeres t’atenen amb amabilitat, la senyora de la neteja i el que empeny la llitera no perden el sentit de l’humor. Tot sembla funcionar miraculosament, com sempre; potser gràcies al nostre sempitern voluntarisme i a les dots d’improvisació. No, no he percebut enlloc les retallades —si no és en les presses per fer-nos fora de l’hospital—; i és cert que no ens han donat aigua embotellada fora de les hores dels àpats, però dubto que en època de vaques grasses hi hagués barra lliure.

Amb això no vull minimitzar els efectes de les restriccions en el pressupost sanitari —que ho preguntin per exemple a malalts crònics o a immigrants sense papers—; però sí que voldria subratllar la capacitat que té el país de combinar la protesta justificadíssima amb amb una enginyosa paciència que sembla inexhaurible.

Almenys fins que s’acabi.

Un paradís massa visitat

Fixeu-vos-hi: cap menció a la religió

Abans que les sèries de televisió esdevinguessin l’obra-mestra-nostra-de-cada-dia, existiren programes de pulcre prestigi britànic com “Brideshead revisited” (ITV, 1981) que semblaren establir el cim estètic del medi. Es basava en la novel·la homònima d’Evelyn Waugh (1903 - 1966), una ficció que tenia molt a veure amb la seva pròpia conversió al catolicisme a principis dels anys 30. La temàtica podia tenir un cert interès a la data de la seva publicació original (1945), però als molt materialistes anys 80, si el programa gaudí de popular ressò, ho fou a causa d’un embolcall de luxe esnob, uns secundaris de somni (Claire Bloom, John Gielguld, Laurence Olivier, Stéphane Audran) i uns carismàtics protagonistes com Anthony Andrews i sobretot Jeremy Irons.

Qui pensés que amb la versió de Charles Sturridge i Michael Lindsay-Hogg s’havia dit la paraula definitiva sobre les adaptacions de “Brideshead Revisited” segurament ho desconeixia tot sobre l’obsolescència programada. Quan de temps ha de passar perquè el que era definitiu esdevingui superat i motiu de renovada explotació? Si ens guiem pel cas de Spiderman, només 10 anys separen el “Spider-Man” de Sam Raimi (2002) del re-boot “The Amazing Spider-Man” (2012). La vigència de Hulk encara fou més efímera: cinc anys separen la versió d’Ang Lee (2003) de la de Louis Leterrier (2008).

Per a Brideshead calgué esperar gairebé 30 anys perquè Julian Jarrold firmés  l’any 2008 una versió cinematogràfica correcta i totalment prescindible. La producció fou una vegada més impecable amb l’impressionant castell de Howard repetint de cap i casal familiar. Els protagonistes joves, més bufons que els de la sèrie televisiva, però mancats de suc i de bruc. En quant als veterans de suport, Michael Gambon i Emma Thompson poden parlar de tu a tu amb Laurence Olivier i Claire Bloom, i la Thompson està particularment encertada.

La diferència més evident és de durada, ja que el que la sèrie es pren set hores a explicar, al film queda reduït a poc més de dues hores, un fet que fa disminuir en gran mesura el poder evocador de la primera visita a Brideshead, però que paradoxalment allarga fatigosament la conclusió de la història. Fruit dels temps presents, la relació entre Charles Ryder i Lord Sebastian Flyte, que tant a la novel·la com a la versió de 1981 es deixava en una beneïda nebulosa, aquí pren un caire decididament homosexual. De la mateixa manera, el que a les versions anterior de “Brideshead revisited” era el relat del camí emprès per un ateu fins a una inesperada conversió a la fe catòlica, queda reduït aquí al cas del petit-burgès esnob seduït pels oripells de la classe dominant.

Em poden repugnar els efectes de l’obsolescència programada, que ens condemnen a un etern demà sense un avui per a gaudir-lo; però pitjor em sembla aquesta contínua adaptació de l’obra original als signes dels temps, una tergiversació de Waugh que el traeix sense afegir-hi res d’interessant. D’acord, el Waugh de “Brideshead Revisited” no parla en cap sentit l’argot del segle XXI. Les opcions són escoltar la seva veu, tal com sonava fa gairebé cent anys, o bé escoltar un altre interlocutor. No en faltaran.

Confessió

El turó capitolí convertit en el Campidoglio gràcies a Miquel Àngel

Sóc de la mena d’animals que, en nits d’insomni, intenta recordar el nom dels set turons sobre els quals es va fundar Roma.

N’encerto tres (Aventino, Capitoli i Quirinal) i erro amb el Pincio, que no és cap dels turons tradicionals.  Em faltaven Celio, Esquilí, Palatí i Viminal.

A la Wiki hi ha una entrada sobre ciutats nascudes a partir de set turons. Entre elles hi trobareu Barcelona: Mont Tàber, La Rovira, El Coll, El Carmel, La Peira, El Putxet i Montjuïc. Donar-se importància és una actitud ben humana.

Un món de metros: Lima

Inaugurat el 2012 per atendre 6,3 milions de passatgers.

Una línia de 22 quilòmetres amb 16 estacions, la majoria elevades.

Mapa bonic, canònic i inventat: només la línia verda correspon al metro; però apunta maneres.

L’adoració perpètua (2 de 2)

Malauradament, a causa de les topades que l’autor ha mantingut amb l’hereu de tots els drets, “Tintinolatrie” (que gaudia d’un generós aparell iconogràfic extret de l’obra d’Hergé) és avui dia un títol impossible de trobar a les llibreries i més propi de freqüentar les cases de subhastes. Per ventilar la seva irritació, Algoud va escriure després el “Petit dictionnaire énervé de Tintin” (les Editions de l’Opportun, 2010), el que es podria traduir com un diari cabrejat entorn de Tintín. L’emprenyamenta no és mai la millor musa per escriure un llibre, així que aquest diccionari combina l’erudició tintinòfila amb la rebequeria agressiva en proporcions molt desiguals.

Al llibre es prolonguen temes anteriors, es polemitza sempre des de la incomoditat i es llencen dards diversos a l’hereu de tot l’imperi Hergé. Tot deixant de banda els atacs “ad hominem” a l’home innominat i les codes i postil·les a “Tintinolatrie”, queden els aspectes més incòmodes de l’univers Tintín: racisme, feixisme, misogínia, antisemitisme, crueltat amb els animals... Algoud no evita cap de les tradicionals acusacions que ha rebut l’obra d’Hergé, tant en vida com pòstumament, i fa una defensa de l’autor prou clarivident com per subscriure-la jo mateix. No per això amaga punts foscos com sí van fer altres fonts més properes i, per tant, més hagiogràfiques.

L’absència d’il·lustracions, obligada per les circumstàncies, exigeix el concurs de la imaginació de vegades amb resultats mistificadors. Així, a l’entrada “Adulteri” vaig estar a punt de creure que la bonica madame Clairmont li feia el salt al seu marit amb el professor Hornet. Segons la versió d’Algoud se’ls veu asseguts junts al music-hall de “Les 7 boles de cristall”. La revelació em va semblar tan sensacional que vaig estar a punt d’escriure un apunt al respecte. Per fortuna vaig voler cerciorar-me abans consultant l’original i vaig descobrir que el suposat Hornet no era tal.

Aquest és el problema principal del diccionari d’Algoud, que es barregen fets documentals amb invencions més o menys facecioses. Que Abdallah acabés els seus dies com a terrorista d’Al Kaeda o que Bianca Castafiore sigui en realitat un castrat pertanyen certament al segon apartat. Però què diríeu sobre la suposada existència d’un whisky Loch Lomond, la destil·leria del qual tancà el 1817 i reobrí el 1965? O d’un capità Haddock que va ser testimoni de l’enfonsament del Titanic? Veritat o mentida? À vous à decider.

L’adoració perpètua (1 de 2)

Res més pesat que un fan; no endebades la paraula deu ser un escurçament del mot “fanàtic”. I, si es tracta d’un fan de Tintín, pitjor encara. Malgrat la meva admiració per les aventures del noiet belga, sempre he intentat distanciar-me del que Albert Algoud anomena “tintintegristes”.

Ai!, Albert Algoud és precisament un dels personatges més actius en aquest univers de devots una mica passats de rosca. Algoud és l’autor, per exemple, de “Le Haddock illustré”, diccionari dels renecs del capità; també d’una biografia no autoritzada de Bianca Castafiore. La seva obra més famosa és “Tintinolatrie” (Casterman, 1987), la mostra més perfecta de com es pot fer conjugar imaginació i realitat entorn d’una obra innegablement tangible: una investigació de la fructífera relació entre un canon tancat i les ramificacions que se’n poden desenvolupar a partir d’ell.

A “Tintinolatrie” hi trobareu pàgines tan suculentes com una carta adreçada al Vaticà, on l’autor (que està esperant un fill) es pregunta si seria acceptable batejar-lo com Tintín, i si seria pensable canonitzar el periodista creat per Hergé. Però si això ja és bo, no us perdéssiu la resposta (real) del Vaticà. El mateix fenomen de transgressió entre ficció i realitat el trobareu a la carta que indaga al Teatro alla Scala quantes funcions va interpretar la signora Castafiore al temple operístic milanès. (Cap ni una, respon la crua realitat).

Hi ha també mostres textuals més fantasioses com una carta de puny i lletra de madame Pinson, la portera de Tintín, un extracte dels diaris de Nestor (Le journal d’un valet de chambre) o unes pàgines del manual “El syldau sense esforç”. De tradició més oulipiana són alguns jocs formals: el tercer acte d’una adaptació teatral d’”El ceptre d’Ottokar”, un sonet sobre “L’Afer Tornassol” o un apòcrif atribuït a Georges Perec (“Tintin au Congo”), escrit sense utilitzar la lletra “e”. I com a culminació d’aquest lúdic festival de referències hi ha un test (“La seule fois où Tintin”) on cal respondre a quin àlbum Tintín ha fet per única vegada a la vida coses tan mundanes com prendre un bany o beure una copa de vi rosat. Qui encerti menys de 40 de les 50 preguntes, difícilment podrà ser considerat un tintintegrista.

La llegenda darrera de l’home

Amb permís de John Fitzgerald Kennedy, Abraham Lincoln deu de ser el president americà més mitificat de tots els temps. Si parlem en termes cinematogràfics, la seva és una història d’èxit gràcies al “Young Mr. Lincoln”, obra mestra de John Ford en la qual Henry Fonda no va ser del tot innocent. El “Lincoln” de Steven Spielberg no sé si arriba a les mateixes altures del mestre Ford, però sí que és una de les seves pel·lícules més reeixides de l’última dècada.

En realitat “Lincoln” mereixeria un altre títol, perquè més que intentar un apunt biogràfic del personatge, a penes descriu un mes de la seva vida, aquell gener de 1865 on el Congrés aprovaria la tretzena esmena de la constitució dels Estats Units, segons la qual l’esclavatge quedava abolit. Un moment per descomptat culminant de la història del país, però ja s’entendrà que ofereix poques ocasions per les escenes espectaculars. Drama íntim, per tant, de despatxos i salons que un magistral guió de Tony Kushner fa oblidar l’aridesa del tema i el converteix en alguna cosa tan electritzant com un thriller. Afegiu-hi un Spielberg que modera els seus pitjors impulsos i es permet només algunes benvingudes descàrregues sentimentals, per obtenir una pel·lícula gairebé perfecta. Bé, per posar-hi alguna pega, la fotografia de Janusz Kaminski, amb els seus excessos de llum i d’ombra i tons marrons, és tan preciosista que distreu una mica. En canvi John Williams firma una de les seves bandes sonores més discretes i efectives.

El llarg repartiment no toca ni una sola nota falsa; però deixeu-me dir que sempre és un goig retrobar l’elegància natural de David Strathairn o una Sally Field actuant a cara descoberta. Tommy Lee Jones demostra una vegada més que és un roba-escenes insuperable. I després està Daniel Day-Lewis.

Prou sabem que Day-Lewis no protagonitza una pel·lícula si no pot fer un treball insuperable, i aquí (ajudat per un  maquillatge irreprotxable) assoleix un dels cims de la seva carrera. Ningú no sap com es movia Lincoln, ni coneixem el seu timbre de veu, però el Lincoln de Day-Lewis té tota l’aparença d’un ésser humà, cosa que certament Lincoln era. Gràcies a aquesta interpretació el film no té ni una gota d’empolsegament històric, ni de molesta hagiografia. El Lincoln de Kushner, Spielberg i Day Lewis és un pragmàtic possibilista, amb alguns problemes en el flanc domèstic, una tendència a donar la pallissa amb paràboles en forma d’anècdota i cap mena d’olor de santedat. Sembla totalment plausible.

Inesperadament “Lincoln” és una pel·lícula ben emocionant, que m’ha fet caure més d’una benvinguda llagrimeta. Pel meu gust l’hauria fet acabar amb la vibrant votació de l’esmena 13 i la bonica coda que protagonitza Tommy Lee Jones. Però el film continua encara uns minuts fins l’assassinat del president (espero no haver aixafat la guitarra a ningú amb aquesta revelació) un parell de mesos més tard. Ho considero un error, però un error que de cap manera invalida la immensa categoria cinematogràfica de tot el que l’ha precedit.

Periodista en hibernació

Sóc el primer a aplaudir qualsevol text que surti de la virtuosa ploma de l’Enric González. El vaig descobrir tard, quan a EL PAÍS ja l’havien aparcat a la desagraïda tasca d’escriure columnes sobre televisió, càstig del qual se’n va sortir prou bé, i des de llavors no em canso de recomanar les seves diverses “historias”, siguin les de Londres, les de Nova York i sobretot les de Roma (totes publicades per RBA i finalment reunides en un sol volum). Però la seva darrera producció deixa una mica que desitjar.

No és cap secret que en González fa quatre dies que ha partit peres amb EL PAÍS, després de 26 anys de fructífera relació, tot anticipant-se a un ERE anunciat. Tampoc ho és que la clàssica premsa en paper està vivint una crisi de cavall. Molt significativament, les millors produccions periodístiques actuals provenen de mitjans digitals, com és precisament Jot Down, on el periodista ha publicat algunes entrevistes magistrals (vénen al cap les realitzades amb Marsé, Monzó o Fontana, per exemple). Jot Down s’estrena ara com editora en paper per publicar precisament les “Memorias líquidas” de l’Enric González (no em pregunteu perquè es titulen així, com no sigui per l’alta ingesta d’alcohol a la que solen incórrer els periodistes).

El llibre en qüestió mira de justificar els 23 euros que cal pagar per obtenir-lo amb un embolcall de luxe (cobertes de tela granat, rètols argentins, il·lustracions del gran Oriol Malet), però no pot evitar mostrar la poteta del seu amateurisme amb una vergonyosa tipografia American Typewriter de tipus 14 digna d’un treball escolar.

Per si algú vol recordar-ho, l’American Typewriter té aquest pueril aspecte:

Qüestions estètiques apart, aquestes “Memorias líquidas” semblen fruit d’un rampell. Les molt inflades 180 pàgines narren la biografia periodística de González des dels seus inicis adolescents fins a les seves corresponsalies internacionals. El contingut és interessant i seductor —González és incapaç de fer-ho d’una altra manera—, però toca molt a la lleugera vivències que mereixerien un tractament més profund. Per descomptat ja no conta res del que va viure a Roma, Londres o Nova York; però tampoc de París diu gran cosa i el més sucós són les setmanes de la primera Guerra del Golf passades a Kuwait.

L’Enric sembla capaç d’entendre’s amb tothom i es diria que no ha fet cap enemic: de tothom parla bé. Només té un dimoni personal i és el seu cap Juan Luís Cebrián, sobre el qual no estalvia crítiques i invectives, potser escalfat pel massa recent trencament. Hauria estat bo que abans d’escriure aquestes pàgines tan distretes com superficials, s’hagués pres un temps de reflexió per abordar una obra de major envergadura. Però també s’ha de comprendre que un professional de la premsa no pot quedar mà sobre mà a l’interval entre dos treballs i d’alguna manera ha d’omplir les hores.

Aposto que algun dia en el futur llegirem unes “Memorias líquidas” corregides i molt ampliades. Segur que encara valdran més la pena.

Vénen del sud, vénen del nord

Ja us ho dic d’entrada, “Beasts of the Southern Wild” (Bèsties del sud salvatge) del debutant Behn Zeitlin m’ha interessat poc i m’ha fatigat més, encara que la seva durada de 92 minuts sigui perfectament estàndard. Va la cosa d’una comunitat remota del sud de la Louisiana, que pretén ser alternativa, però que més aviat sembla una colla de perdularis alcoholitzats. Arriba una tempesta —podria ser o no el Katrina— que ho inunda tot. Un pare amb una filla molt petita s’enfronten a l’adversitat i a la possibilitat que s’hagin d’acomiadar l’un de l’altre. La història, explicada des del punt de vista de la nena, és una barreja de realisme brutal i conte de fades; té lloc a més en un paisatge tan desolador com fascinant i s’acompanya d’una música sovint engrescadora. I malgrat tot, no he deixat de preguntar-me, a què du que t’expliquin aquesta peripècia en especial?

En contra seu, pel meu gust, la narració des dels ulls d’un infant, tàctica perillosa que sol resultar més preciosista que natural. També la filmació amb la càmera a l’espatlla, adequada pel gènere documental o d’acció, però contraproduent enmig de la irrealitat d’un conte fantàstic (tècnica que, a més, a mi em mareja de no dir).

Cert que la petita protagonista Quvenzanhé Wallis se’n surt amb nota i té una gràcia natural per omplir la pantalla; però potser nominar-la als sis anys per un Oscar com a actriu principal és fer-ne un gra massa. En tot cas, qui hauria d’aspirar al guardó és el que ha aconseguit que la nena sembli que estigui interpretant un paper. Crec que ja he deixat clara la meva manca d’entusiasme; cal informar però que la pel·lícula aspira també als Oscar a millor pel·lícula i millor director d’enguany, o sigui que encara podem tenir alguna sorpresa. Avisats quedeu.

***

Sortir del cinema a les tardes d’hivern convida a la màgia simpàtica d’un habitat similar. Recollir-se a casa, per exemple. Per tant, fa mandra (molta) la perspectiva d’haver de pujar a Montjuïc a hora més que foscant, encara que sigui per escoltar els islandesos fantabulosos dels Sigur Ros. 

El Club Sant Jordi, l’annex tonto del Palau Sant Jordi, té un aforament per a 4.620 espectadors, i presenta dos terços d’entrada. El públic ha crescut dos pams des de l’última vega que vaig anar a un concert d’aquests d’estar a peu dret i amb prou feines veig els altells de l’escenari. Per fortuna la música és planant i evita els ensurts d’una audiència convulsa. Les cançons conegudes es retroalimenten de la frescor del directe i n’hi ha un parell de noves que prometen un potent futur disc. Magnífiques projeccions monòcromes i tel·lúriques acompanyen l’espectacle sonor: rocs, espurnes, la volta celeste i herbes vinclades pel vent.

El concert ha estat magnífic, arravatador, quasi inoblidable; però com que no tenim gens de ganes de baixar a peu muntanya avall, sortim després del segon bis per agafar un dels primers taxis lliures. El nostre taxista avisa per ràdio els seus col·legues i els adverteix que dalt de Montjuïc hi ha negoci a fer. Els altres taxistes, tamisats per l’altaveu, sonen enrogallats i ordinaris, com sortits d’una timba de matinada (i encara no és ni mitjanit).

Mentre travessem la ciutat nocturna, penso que els Sigur Rós pertanyen a aquesta reduïda elit dels músics que hem compartit fins a convertir-los en tercers en discòrdia del diàleg conjugal. Poseu-los al costat de Lambchop, Caetano Veloso, Antònia Font, Mariza, Indigo Girls o The Magnetic Fields.

El dimoni de les llistes: paraules que comencen amb K

keds: A Lleida, sabatilles esportives.

keynesianisme: Doctrina dels seguidors de les idees de l’economista anglès John Maynard Keynes sobre la intervenció de l’Estat per al control del nivell d’activitat econòmica.

kif: xocolata per fumar.

kikuiu: llengua bantú parlada a Kenya.

kitsch: producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat.

kiwi: ocell que no vola, però que enllustra sabates.

kriptonita: material radioactiu fictici que podria arribar a matar un habitant del planeta Kriptó, com ara Superman.

kosovar: natural de Kosovo. L’adjectiu sol acompanyar paraules desagradables com “gàngster” o “Al Bano”.

kremlin: fortalesa emmurallada i eslava.

Un món de metros: Lausanne

Lausanne, a la vora del llac Leman, té 225.000 habitants.

Dues línies, 29 estacions, 14 quilòmetres de vies.

Funciona des de 1991.

Aquest mapa, que és una porqueria, no és l'oficial (el qual comprèn també trens i autobusos) i sembla més aviat el disseny d'un circuit elèctric. Però no volia passar per alt la ciutat més petita del món que disposa de xarxa de metro.

El dimoni de les llistes: cartografia musical

Vaig arribar tard a la música de ball i se m’excusarà que no hagi apreciat les cançons de Saint Etienne fins fa cosa de quatre dies, però la pinta de sirena i la veu de puta i ramoneta de la Sarah Cracknell la gaudeixo des del temps de The Sixths, gràcies a la gentilesa de Stephin Merritt. L’any passat els Saint Etienne van publicar un disc musicalment deliciós i amb una portada que satisfeia els somnis més humits dels amants dels mapes. El disseny era de Phil Skegg i reproduïa sota l’aparença d’un mapa de Croydon algunes de les fites musicals (i culturals) més famoses del segle XX.

A manera de repàs, alguns dels carrers, avingudes i altres accidents geogràfics:

• “Penny Lane” i “The long and Winding Road” de The Beatles.
• “Yellow Brick Road” del Màgic d’Oz.
• “Thunder Road” de Bruce Springsteen.
• “Desolation Row” de Bob Dylan.
• “Electric Avenue” d’Eddie Grant.
• “Lonely Avenue” de Ben Folds o “Lonely Street” cantada per Andy Williams.
• “Arnold Lane”, homenatge pervers a Syd Barrett.
• “Paisley Park” o l’artista conegut com Prince.
• “Heartbreak Hotel”, cançó escrita per Mae Axton.
• “Cyprus Avenue” de Van Morrison.
• “Octopuss Garden” que cantava Ringo Starr.
• “Virginia Plain” de Roxy Music.
• El llac anomenat “Troubled Water” que un pont travessa.
• “Andromeda Heights” de Prefab Sprout.
• “Elm Street”, tot un malson.
• “The Lambeth Walk” tan popular als anys 30 a Anglaterra.
• “Topanga Canyon” cantada per John Phillips, ex The Mamas & the Papas.
• “Sisters of the Moon” de Fleetwood Mac.
• “The end” de The Doors.
• La cançó irlandesa arranjada per Britten “Salley Gardens”.
• “Sisotowbell lane” de Joni Mitchell.
• L’estació de Clarksville on arribava l’últim tren dels Monkeys.
• “Hong Kong Garden” de Siouxie and the Banshees.
• “Mulberry Street” amb Larry Carlton a la guitarra.

I així podríem continuar durant hores i després passar a un altre mapa, no necessàriament relacionat amb Saint Etienne, però on apareixen llocs encara més immortals com el Moon River, The 59th Street Bridge Song (Feeling Groovy), Highway 61 Revisited, Positively 4th Street o Road to Nowhere.

Tintín i el seu padrastre

Ran de la mort d’Hergé l’any 1983, la gestió del seu llegat quedà —apart de la seva vídua Fanny— en mans d’Alain Baran, el seu últim secretari. Durant aquests primers anys Baran, després de desmantellar els estudis Hergé i de bandejar Bob de Moor, fidel col·laborador del mestre, fundà BIL (Baran International Licensing) per administrar els suculents drets derivats de la franquícia Tintín. També s’ocupà de la controvertida edició de l’aventura incompleta “Tintin i l’Art-Alfa”, amb la col·laboració de l’expert Benoît Peeters.

La situació canvià amb l’aparició de Nick Rodwell, propietari de la botiga Tintín del Covent Garden londinenc, qui a través d’astutes maniobres acabaria casant-se amb la viuda d’Hergé, Fanny (Fanny Rodwell a partir de 1993). El matrimoni de desigual edat (ella tenia 59 anys i ell 41) aviat va topar amb el prejudici del públic, habitual quan la dona és sensiblement més gran que l’home. Manies a banda, el fet és que el tal Rodwell defensà els seus interessos matrimonials sense tenir en compte els sentiments dels fans de Tintín. El primer que va fer fou defenestrar Baran i dissoldre la societat Studios Hergé, que fou substituïda el 1996 per Moulinsart SA. A continuació va posar traves a la utilització per part dels tintinòfils de l’obra d’Hergé com a il·lustració de llibres i articles.

El febrer de 1997 un grup d’experts encapçalats pels molt reputats Albert Algoud i Benoît Peeters denunciaren públicament els atemptats contra la llibertat d’expressió comesos per Rodwell, qui perseguia sistemàticament i per via judicial qualsevol iniciativa tintinesca, encara que fos obra d’un aficionat i sense intencions venals. Li retragueren també que, més que la defensa i difusió de l’obra d’Hergé, el que buscava era la mera explotació mercantilista de la franquícia i la venda de tasses decorades o corbates de fantasia.

Curiosament tots els pals a les rodes que s’interposaven a la majoria de projectes desaparegueren miraculosament quan es tractà de l’adaptació cinematogràfica de Spielberg i Jackson. Segurament els arguments del talonari foren irresistibles. Mentrestant, els episodis de falta d’entesa entre Rodwell i els aficionats prosseguiren a bon ritme. Un equip de la televisió belga el filmà amb càmera oculta mentre revelava una llista negra de periodistes que no volia que apareguessin en un determinat reportatge. 

El maig de 2009, a la inauguració del Museu d’Hergé va impedir que els repòrters gràfics prenguessin fotografies de la instal·lació, una restricció que no hauria fet feliç Tintín, precisament. Però la gota que va desbordar el vas es va produir al bloc personal de Rodwell, l’agost de 2009, quan va escriure un apunt contra Albert Algoud i Hugues Dayez. El primer mantenia des de feia anys una actitud molt combativa contra el padrastre de Tintín, mentre que el segon és autor de “Tintin et les heritiers” un estudi molt poc complaent sobre el maneig del llegat d’Hergé.

El repugnant apunt trobava l’arrel de l’animadversió d’aquests dos senyors envers Rodwell en un drama familiar que, púdicament, no es revelava. Almenys en la versió en francès; perquè a la versió en anglès s’explicava que tant Algoud com Dayez tenien fills autistes, condició que impedia que poguessin compartir amb ells l’afició a l’heroi del tupè, circumstància que els havia amargat l’existència i havia desvetllat la tírria contra el denominat drethavent.

Com es veu, la defensa de Nick Rodwell es basà en el fastigós argument “ad hominem”; però no acabava aquí, perquè després de despatxar a un periodista de Le Figaro com a mentider, encara va acusar a una altra de tenir una identitat sexual no resolta, fruit d’una relació paterna conflictiva. 

Els tintinòfils del món sencer, que ja la hi tenien botada, respongueren amb una lapidació unànime. L’escàndol fou dels que fan història i Rodwell hagué d’enretirar no sols l’apunt sinó el bloc sencer.

L’individu havia promès pel 2011 la publicació d’un llibre a la defensiva amb la seva versió dels fets. No em consta que hagi complert la seva paraula, de totes maneres tampoc sento cap interès a llegir-lo. Doneu-me abans alguna de les elucubracions d’Algoud, textos una mica onanistes, de veritable fanàtic; però també terriblement divertits. Deixeu que us parli de l’introbable “Tintinolatrie” i d’un diccionari tintinesc que està una mica dels nervis. Però això ja serà un altre dia.

Matrioshka

Recupero en DVD “Elena” del rus Andrei Zvyagintsev, multipremiada l’any passat a Cannes i a molts altres festivals, però de pas fugaç per les nostres cartelleres. De tant en tant és bo saltar-se la dieta americana i descobrir que no tot a la vida és fer saltar musulmans pels aires.

L’acció a Moscou en l’actualitat. Elena és una dona de mitjana edat casada en segones núpcies amb un home ric a qui fa deu anys va cuidar en qualitat d’infermera. D’un matrimoni anterior Elena té un fill de vida calamitosa: un dròpol a l’atur, que pràcticament viu de la caritat de la seva mare. També té un desagradable i violent nét adolescent el qual, a causa de les seves pèssimes qualificacions, a menys que algú li pagui la universitat, es veurà obligat a allistar-se a l’exèrcit. Completa el quadre la filla del marit d’Elena, una dona que no oculta que l’únic que l’interessa del seu pare són els seus diners. Al bell mig d’aquest conflicte d’interessos, la protagonista haurà de lluitar per defensar el futur dels seus amb derivacions que apropen el film al gènere negre.

Per aquesta succinta descripció dels personatges s'entén que ens movem entre una fauna que provoca poca simpatia i que es veu motivada només per l’esquer dels diners. Malgrat la sordidesa de l’ambient “Elena” és una pel·lícula elegant, de pas majestuós i de contemplació absorbent. Des de la fotografia nítida i glacial fins a la música de Philip Glass contribueixen a l’excel·lència de la factura del film. El disseny dels escenaris és una altra de les grans bases de la pel·lícula amb una clara diferenciació dels dos ambients per on es mou la protagonista. Austeritat de mobiliari i composicions vivament geomètriques a l’apartament del marit milionari. Bigarrament, desordre i un absurd paisatge de centrals tèrmiques al piset del fill fracasat i penques.

Tots els actors estan molt bé habitant uns personatges que s’expliquen diàfanament sense necessitat de parlar gaire; però és de justícia destacar Nadezhda Markina en el rol titular. És el seu un paper d’una inusual complexitat, on es barreja hipocresia i sentiments a parts iguals, i Markina el defensa evitant tot excés retòric.

“Elena” no és plat d’agradable contemplació, però sí que conté una visió moral exempta de moralina que sembla dir-nos que, quan una societat es fonamenta únicament en els valors materials, acaba reduïda a un festí entre depredadors. No és un missatge engrescador, però sí que ho és descobrir Andrei Zvyagintsev, un cineasta amb ple domini de les seves eines.

Dues dames indignes

Confio que els meus lectors estiguin familiaritzats amb Alan Bennett. Si no és així, que deixin de perdre el temps llegint-me i que corrin a regalar-se “Amb una mà al davant i una altra al darrera” i encara més amb “Una lectora poc corrent” per familiaritzar-se amb les seves evidents virtuts. Bennett és tota una institució al seu país (el Regne Unit de la Gran Bretanya), fet que no resulta tan estrany atès que compten amb una àmplia tradició  d’excèntrics universalment respectats.

Bennett és home de teatre, pioner a la televisió, guionista de cinema i autor d’alguns contes llargs (o novel·les curtes) perfectament fascinants. Acaba d’aterrar a Anagrama la darrera mostra de la seva producció. L’han titulada “Dos historias nada decentes” (l’original “Smut. Two Unseemly Stories” es podria traduir com “Obscenitats. Dues històries poc plausibles”) i efectivament expliquen dues circumstàncies poc exemplars i una mica inversemblants, però molt menys escandaloses del que el títol suggeriria; al cap i a la fi els britànics no són precisament famosos pels seus excessos passionals.

Precisament una de les virtuts dels relats de Bennett són el seu aire de no estar explicant res fora del normal, aquest art tan anglès de l’understatement, terme intraduïble que és l’antònim exacte de l’exageració i el subratllat. Tant és així que una petita distracció, una frase llegida superficialment per part del lector pot convertir l’argument en pràcticament incomprensible.

No explicaré gaire res sobre les respectives trames, perquè bona part de la seva gràcia és descobrir cap a on ens porten, mai destinacions del tot evidents. Només avançaré per picar-vos una mica la curiositat que el primer conte, “La señora Donaldson rejuvenece”, ens narra com la senyora del títol, vídua de bon veure encara a la cinquantena, descobreix que la vida li reserva tantes sorpreses com als lectors que decideixin seguir-la. En quant a “La ignorancia de la señora Forbes” deu ser una de les defenses més transgressores del matrimoni de conveniència.

Els dos contes, malgrat compartir el to “picant” (terme passat de moda que els hi escau), satisfaran de forma diferent a uns i altres. No diré quin dels dos és el meu favorit, però tot plegat assegura sorpreses i la mena d’humor intel·ligent que no es permet ni una sola rialla, però un somriure atabalat i permanent. Cinc estrelles.

El dimoni de les llistes: blaus

Blau Klein

blau blava 1 Del color del cel sense núvols. 2 fig Astorat, esbalaït.

blau Substància blava que és afegida al midó o a l’aigua d’esbaldir en emmidonar o en rentar la roba blanca per tal de treure’n la grogor i emblanquinar-la.

blaus Nom vulgar de les equimosis cutànies.

blau de París Blau de Prússia.

blau de Prússia Nom genèric dels composts de color blau resultants de la reacció del ferrocianur de potassi amb l’ió Fe(III).

blau d’ultramar Pigment del grup ultramar, en particular l’ultramar natural, constituït per lapislàtzuli polvoritzat.

International Klein Blue (IKB) Un blau més blau que el blau (la meva mare l’hauria denominat “blau elèctric”) inventat per l’artista Yves Klein l’any 1958.
 

atzur Blau celeste.

blau elèctric Blau fosc i viu.

blau marí Blau molt fosc.

blau de cobalt Producte de la reacció en calent de l’òxid de cobalt amb el d’alumini, l’aluminat de cobalt (II).

cian Pigment blau verd usat en les tricromies i quadricromies. És un color espectral pur, però no fa por.

aiguamarina Blau verdós que no s’assembla gens a l’aigua de mar. Pren el seu nom d’una gemma varietat del beril.

ceruli Comprèn una gamma de blaus diversos relacionats amb el color del cel. Qui pensi que té a veure amb el color de la cera passa tres torns sense tirar.

turquesa Blau verdós o verd blavós que pren el nom d’una pedra semipreciosa que solia importar-se de Turquia. No em pregunteu perquè no se l’anomena “turca”.

blau Majorelle Blau purpuri i viu que es pot trobar a la Vil·la Majorelle de Marrakech ran de la tomba d’Yves Saint Laurent.

Azzurro Dedicada a l’Agustí Fancelli.

Un món de metros: Kyoto

Va començar a operar el 1981 per a una població d'un milió i mig de persones.

Dues línies, 27 estacions, 26 quilòmetres de vies.

Recorda molt al taiwanès de la setmana passada, però amb millor disseny i colors. No us recorda un caràcter katakana?

El desordre alfabètic

Cofoi havia estat sempre pel fet de posseir una edició del “Diccionario de uso del español”, el conegut popularment com “el María Moliner”, compilat pacientment i penosament per la bibliotecària i lexicògrafa María Moliner Ruiz (1900 - 1981). Confessaré que la meva satisfacció amb l’obra es devia més a l’esnobisme de tenir a mà un diccionari d’excel·lent reputació —amb floreta de Gabriel García Márquez inclosa— que no pas a un coneixement precís sobre quines eren les virtuts que el feien tan especial. Ha calgut l’apunt d’un expert en la matèria, com és en Gazo, per descobrir que l’única edició que respecta les intencions i l’originalitat de l’autora és la primera (de 1966-1967) i que, per tant, els dos volums que tinc a casa constitueixen una trista regurgitació editada en contra dels desitjos dels hereus.

Amb la vergonya del que s’omple la boca de fets que en el fons ignora, m’he acostat al Teatre Romea per veure “El diccionario”, la peça que el debutant Manuel Calzada Pérez ha bastit entorn de María Moliner, tot esperant d’aprendre alguna cosa nova sobre la lexicògrafa saragossana. L’epopeia en to menor d’una modesta lexicògrafa, per molt republicana i represaliada que fos, no sembla el material més idoni per a una peça dramàtica i la veritat és que l’hora tres quarts de durada es fa llarga. S’inicia amb un diagnòstic d'arteriosclerosi que posa en perill la integritat d’un cap tan ben moblat i a partir d’aquí es recorden fragments de la seva vida de forma tan indirecta com superficial.

En el muntatge dirigit per José Carlos Plaza no hi ha res que desentoni, però tampoc res que engresqui. Segurament l’eliminació d’una lletja pantalla de plàstic i l’alleugeriment d’alguns moments (especialment els que es refereixen al deteriorament terminal de la protagonista) jugaria a favor del resultat final.

Vicky Peña interpreta el paper de la Moliner i no cal saber res més per endevinar que tot el pes de l’obra cau sobre les seves espatlles i que, com la Peña està entre les més grans actrius del país, l’experiència valdrà la pena. Helio Pedregal com el neuròleg que la tracta i Lander Iglesias com el sofert marit, en papers molt més instrumentals, aporten un plus d’autoritat professional; però aquí el motiu essencial per anar a veure aquest “El diccionario” és la Peña.

El que m’ha fet més gràcia: el caràcter obsessiu-compulsiu propi dels que escrivim diccionaris i pel qual podem ser considerats com malalts mentals preses del deliri més galopant. Un diagnòstic no gaire allunyat de la veritat.

Paraula del diable

El diable al retaule d'Issenheim (més aquí)

Ambrose Bierce nasqué el dia de Sant Joan de 1842 a un poblet d’Ohio i amb el temps esdevindria un excel·lent professional del periodisme i un mestre del conte en llengua anglesa. Pels amants del coneixement miscel·lani el més destacable de la seva vida fou el seu misteriós final. Després d’haver-se separat de la dona i d’haver vist morir el seu fill en un desafiament i una de les seves filles per una pulmonia, va cedir la seva tomba a la seva única filla supervivent i es va perdre pel desert de Califòrnia l’any 1913, diuen que tot seguint l’estela de la Revolució Mexicana.

Pels que ens estimem les paraules definides i ordenades en forma de diccionari, Bierce és sobretot l’autor del “Devil’s Dictionary” de 1911 (prèviament titulat “The Cynic’s Word Book”, “El vocabulari del cínic”), una llista alfabètica de definicions satíriques que justifiquen el sobrenom que es va guanyar l’autor: Bitter Bierce.

Aquest Diccionari del Diable és un llibre ideal per tenir a la tauleta de nit i llegir-ne una definició abans de tancar les parpelles. Com tothom sap, un pensament amarg ajuda a obrir l’apetit intel·lectual.

precoç, adj. Nen de quatre anys que es fuga amb la nina de la seva germana.

futur, m. Aquell període de temps en el qual els nostres negocis prosperen, els nostres amics ens són lleials i la nostra felicitat està assegurada.
 

patriotisme, m. Porqueria combustible sempre a punt perquè li apliqui una torxa qualsevol que tingui l’ambició d’il·luminar el seu propi nom.

Al famós diccionari del doctor Johnson, el patriotisme es defineix com l’últim recurs dels pocavergonyes. Amb tots els respectes que mereix un lexicògraf tan il·lustre com menor, gosaria afirmar que n’és el primer.

piano, m. Utensili de saló per subjugar les visites impenitents. Funciona pressionant les tecles de la màquina i els ànims del públic.

sol, adj. Mal acompanyat.

ortografia, f. La ciència de lletrejar guiant-se per l’ull enlloc de per l’orella. Defensada amb més passió que seny pels externs de tots els manicomis.

any, m. Període de 365 decepcions.

gat, m. Autòmat tou i indestructible proveït per la natura per clavar-li guitzes  quan venen mal dades en el cercle domèstic.

sant, m. Pecador difunt, revisat i corregit.

aplaudiment, m. Eco d’un tòpic.

sobre, m. Taüt d’un document; beina d’una factura; closca d’una tramesa; camisa de dormir d’una carta d’amor.

camell, m. Quadrúpede (Desllorigues Gepidorsus) de gran valor al món de l’espectacle. Hi ha dos tipus de camells, el propi i l’impropi. És aquest últim el que sempre s’exhibeix.

lladre, m. Home de negocis sincer.

eferós, efigat, eflagat, efodient, efosió. Busqueu-les en un altre diccionari.

diccionari, m. Malèvola andròmina literària destinada a destorbar el creixement d’un llenguatge i convertir-lo en dur i poc elàstic. Aquest diccionari, tanmateix, és una obra d’allò més útil.

Mínimes

Per molt que freqüentment digui pestes de les religions, els hi he de reconèixer que són  en gran part responsables de l’origen de totes les arts que estimo.

***

Consulto la biografia d’un dels joves actors de “Twin Peaks”. Veig que actualment té 57 anys i penso, què vell! Després m’adono que aquesta és també la meva edat.
 

***

Quan la principal virtut d’un electrodomèstic és la seva connectivitat immediata a Facebook, començo a pensar que el meu regne no pertany a aquest món.
 

***

Sona el telefon i, quan el despenjo, una senyoreta m’anuncia que és de “Fumadores por la tolerancia”. Estic començant a pensar que es tracta d’una broma concertada, fins que demana per Jorge. Li dic que s’equivoca. “Ah, ¿no es esto un estanco?”, pregunta. “No, em sap greu”, li responc.
 

***

Llegeixes la paraula orfandat i penses en situacions penoses i melodrames victorians, sense adonar-te que tard o d’hora sol ser el nostre destí natural.
 

***

Sempre em demoro a complir les meves obligacions. Temo que el dia que no tingui més tasques pendents n’hauré de complir la definitiva.

Memòries d’Àfrica

Per concloure la meva trilogia portuguesa vaig a veure “Tabú” de Miguel Gomes, una de les pel·lícules més curioses que es poden veure actualment a la cartellera i no per això una pel·lícula de comprensió difícil.

Després d’un pròleg, que sembla la paròdia d’un film d’exploradors decimonònics, s’inicia la primera part “Paradís perdut” ambientada a Lisboa els dies entorn el cap d’any de 2011. Pilar (Teresa Madruga), una solitària dona dins de la cinquantena, s’aboca en tasques caritatives i s’ocupa molt especialment de la seva vella i ludòpata veïna Aurora (Laura Soveal), ajudada per Santa (Isabel Cardoso), una minyona originària de Cap Verd. Transcorreguda una hora de pel·lícula comença la segona part, titulada “Paradís”, on s’explica la joventut africana d’Aurora (ara Ana Moreira) i la seva història d’amor il·licit amb un jove músic aventurer (Carloto Cota) que desembocarà en un melodrama amb crim inclòs.

Si bé tot el film està rodat en blanc i negre (gran treball de Rui Poças!) i en un anacrònic format 1:1,37, les dues parts del díptic no podrien ser més diferents, i no conformen en cap cas un exercici estilístic que pretengui homenatjar el passat del cinema mut, com a “The Artist” o “Blancanieves”. La primera part, amb una fotografia d’una nitidesa tallant, evoca el cinema d’art europeu dels anys 60 i presenta un panorama de desolació típicament contemporània conjugada en termes de senilitat, desarrelament i misèria sentimental. No li falta, però, un humor sec que fa més suportable la contemplació d’aquestes vides creuades (vegi’s sinó el monòleg d’Aurora sobre el seu somni premonitori) o la cita explícita a “jo tenia una granja a l’Àfrica” que no amaga un homenatge a la famosa cinta de Sidney Pollack.

La segona part, rodada en uns granulosos 16 mm i en paisatges d’un innominat Moçambic, és la més explícitament “bonica”. Té la particularitat d’estar narrada tota en off pel vell amant d’Aurora i, malgrat que se senten efectes sonors i sons naturals, en cap moment sentim el que parlen els personatges. Això produeix una sensació de distanciament poètic, accentuada per l’estranyesa de tot plegat, on colonialisme i pop s’alien de forma inesperada mentre emeten reverberacions que troben el seu eco i el seu sentit a la primera part de “Tabú”.

Misteriosa com el nexe d’amor que representa un petit cocodril, engrescadora com el “Tú serás mi baby” dels Surf, sorprenent com no ho són el 90% de les pel·lícules que m’empasso els caps de setmana; poseu un “Tabú” a la vostra vida, no us en penedireu.

Fos en blanc

On és 'Yo la tengo'?

Fa dotze anys que convisc amb ells i no sabria prescindir-ne. De tant en tant cal que repeteixi aquest mantra o un de similar: una de les poques oracions laiques que em permeto.

M’estimo Yo La Tengo, perquè em són propers, com si jo pogués tocar amb ells sense desentonar, malgrat la meva coneguda inèpcia musical. Perquè tenen un nom impossible que produeix vergonya aliena. Perquè de vegades semblen amateurs i de vegades ho són. Perquè admiren Ray Davies i les cançons de The Kinks. Perquè Georgia Kaplan té una adorable veu insuficient. Perquè demostren que hi ha vida després de The Velvet Underground. Perquè poden ser dolços sense enfarfegar. Perquè poden ser cacofònics. Per “Night falls on Hoboken”. Perquè Georgia Kaplan surt a les fotografies abraçada al seu “bolso”, com tota una tieta. Perquè tenen sentit de l’humor. Perquè Ira Kaplan té una veu lleugerament àcida, que pot acariciar-te si convé. Perquè no tocaran mai en un estadi, si no és per equivocació. Perquè admiren les cançons de Daniel Johnston i s’avenen a cantar amb ell per via telefònica. Perquè fan concerts a la carta. Perquè són experimentals. Perquè són tradicionals. Per la portada de Gary Panter. Per les seves coreografies de pa sucat amb oli. Perquè són humils. Perquè són creativament ambiciosos. Perquè de pretensions en tenen les justes. Perquè tothom que els coneix els estima. I qui no els estima és que no els coneix bé. Perquè els agrada el rock, el pop, el soul, el folk, el feedback i la bossa-nova. Perquè són eclèctics. Perquè sempre fan el mateix de la forma més inesperada. Perquè han tret un altre disc estupend que es diu “Fade”. M’estimo Yo La Tengo.

Dins de la discografia del conjunt, “Fade” pertany a la seva faceta més amable. És un disc “bon minyó”, fet que no li treu ni una gota d’encant. Estic enamorat de tot ell, però molt especialment d’aquest “Before we run” que el tanca amb la veu enganyosament càndida de Georgia, més un ritme hipnòtic i raonables arranjaments de corda i vent. Coses així em fan fondre; de gust.

Un món de metros: Kaoshiung

Inaugurat el 2005. Població 2,2 milions.

Dues línies, 37 estacions, 42 quilòmetres de vies.

Això és Taiwan i el mapa dibuixa dues línies de bingo.

Les il·lusions escasses

Vaig arribar a “Lo que cuenta es la ilusión” (Destino, 2012), el dietari del novel·lista i periodista cultural Ignacio Vidal-Folch, perquè l’Enric González l'incloïa entre els llibres de l’any que no li hauria agradat perdre’s, i jo, si l’Enric em recomana alguna cosa, li faig cas, perquè fins el moment no m’ha defraudat.

Aquest dietari comprèn entrades que van des del 2007 fins el 2010, i com     que apareixen numerades en ordre creixent des de la 18.801 fins a la 20.008, s’entén que és una obra “in progress” i que, si volgués, en Vidal Folch ens podria inundar amb els seus nombrosos apunts d’anys anteriors i segurament dels posteriors també, cosa que no em molestaria en absolut.

Tot llegint “Lo que cuenta es la ilusión” el primer que es fa evident és que aquests professionals de les lletres —es diguin Vila-Matas, Marías, Mendoza o Vidal-Folch— porten una vida molt distreta, de viatges permanents, que els permeten un bany de melangia enmig del desarrelament literari d’un hotel de Lisboa, Palermo, Granada o Antalya, cinc o sis cops a l’any. La segona constatació és que, encara que ens sembli que estem vivint a la cresta de l’onada de la crisi, aquesta ja cuejava i semblava que no podia empitjorar als mesos ara relativament plàcids de l’any 2008.

Vidal-Folch es presenta com un personatge escèptic, gens optimista (i per tant allunyat de tota il·lusió), culte i cultivat, barceloní provinent d’una vella burgesia segurament poc catalanista, tan proper a les mòmies del Gran Teatre del Liceu com als bohemis del Raval. I de vida íntima bastant misteriosa.

Per evitar les vaguetats habituals d’un elogi a cegues, res millor que citar-lo explícitament, com en aquesta tríada d’apunts que s’encavalquen els uns damunt dels altres.

19.520 —Un escritor sólo puede sentirse ofendido y humillado o sentirse como un impostor. O sea: o bien se siente infravalorado, o bien se siente sobrevalorado. 

19.521 — Me angustia oírle decir que me quiere mucho. Y es que sé que se merece alguien mejor. 

Pero por más que pienso no se me ocurre quién pudiera ser mi sustituto: se me antojan todos unos botarates. 

19.522 — “Yo soy un impostor; pero los demás son unos cantamañanas”. Ésta es la más profunda convicción de todos los hombres cuando, recién duchados, se dirigen hacia sus puestos de trabajo.

No sempre l’autor es mostra tan aforístic i pot abordar també el gran reportatge íntim, com quan viatja en companyia d’Isabel Cotxet al minvant mar d’Aral o quan relata les gestions que fa per repatriar una esposa índia maltractada al seu país d’origen. S’hi troben presentacions de llibres i altres actes culturals, estampes de bar i restaurant, notes de lectura, un bastó de Borges, reflexions sobre els amics, retrats impressionistes d’un lloc i un moment. “Lo que cuenta es la ilusión” m’ha interessat, m’ha divertit i m’ha fet pensar. Si Vidal-Folch publica més dietaris, jo els penso llegir.

19.967 — El primer amor y el primer desengaño tienen un prestigio exagerado. No, cuando al muchacho se le parte el espinazo de verdad y de manera irreparable es cuando pierde el segundo amor: cuando el desengaño se ha convertido en pauta.

19.931 — El Caballero de la Rosa, de Strauss. Los valses. Los chaqués. El travestismo. El adulterio… ¡Todo tan vienés! Hofmannsthal. Lo que decía Valverde en su libro. La función no se acababa nunca, ha durado más de cuatro horas, pero la gente no daba muestras de fatiga, pues ya es sabido que los valses, el adulterio y los interiores rococó lo hacen todo llevadero.

19.932 — En tierras de Josep Pla. Llofriu. El cementerio. Un día soleado, caluroso. La tumba está «un poquito abandonada —me advirtió una vecina—. ¡Después de todo lo que hizo por el pueblo!», agregó en un tono compungido que suena a moneda falsa (…)

En lo alto de la pared hay un azulejo con un dibujo ingenuo (representa a un cura con teja, sotana y un paraguas plegado, delante del mismo cementerio de Llofriu). El texto dice: «Ruta Josep Pla. 10: el cementiri». Y un poco más abajo: «La Caixa». («La Caixa» no es el ataúd de Pla, sino el banco patrocinador de la ruta.)

Mejor hubiera sido que pusiera «Aquí vive uno del Barça». Que la ruta turístico-cultural integre como última etapa el cementerio es una ordinariez, pero vaya y pase. Lo sensacional es que no sólo el venerable escritor sino todos los muertos del cementerio hayan sido reclutados como soporte de la publicidad de un banco. Ese azulejo le deja a uno estupefacto.