dimarts, 12 de febrer de 2013

Matrioshka

Recupero en DVD “Elena” del rus Andrei Zvyagintsev, multipremiada l’any passat a Cannes i a molts altres festivals, però de pas fugaç per les nostres cartelleres. De tant en tant és bo saltar-se la dieta americana i descobrir que no tot a la vida és fer saltar musulmans pels aires.

L’acció a Moscou en l’actualitat. Elena és una dona de mitjana edat casada en segones núpcies amb un home ric a qui fa deu anys va cuidar en qualitat d’infermera. D’un matrimoni anterior Elena té un fill de vida calamitosa: un dròpol a l’atur, que pràcticament viu de la caritat de la seva mare. També té un desagradable i violent nét adolescent el qual, a causa de les seves pèssimes qualificacions, a menys que algú li pagui la universitat, es veurà obligat a allistar-se a l’exèrcit. Completa el quadre la filla del marit d’Elena, una dona que no oculta que l’únic que l’interessa del seu pare són els seus diners. Al bell mig d’aquest conflicte d’interessos, la protagonista haurà de lluitar per defensar el futur dels seus amb derivacions que apropen el film al gènere negre.

Per aquesta succinta descripció dels personatges s'entén que ens movem entre una fauna que provoca poca simpatia i que es veu motivada només per l’esquer dels diners. Malgrat la sordidesa de l’ambient “Elena” és una pel·lícula elegant, de pas majestuós i de contemplació absorbent. Des de la fotografia nítida i glacial fins a la música de Philip Glass contribueixen a l’excel·lència de la factura del film. El disseny dels escenaris és una altra de les grans bases de la pel·lícula amb una clara diferenciació dels dos ambients per on es mou la protagonista. Austeritat de mobiliari i composicions vivament geomètriques a l’apartament del marit milionari. Bigarrament, desordre i un absurd paisatge de centrals tèrmiques al piset del fill fracasat i penques.

Tots els actors estan molt bé habitant uns personatges que s’expliquen diàfanament sense necessitat de parlar gaire; però és de justícia destacar Nadezhda Markina en el rol titular. És el seu un paper d’una inusual complexitat, on es barreja hipocresia i sentiments a parts iguals, i Markina el defensa evitant tot excés retòric.

“Elena” no és plat d’agradable contemplació, però sí que conté una visió moral exempta de moralina que sembla dir-nos que, quan una societat es fonamenta únicament en els valors materials, acaba reduïda a un festí entre depredadors. No és un missatge engrescador, però sí que ho és descobrir Andrei Zvyagintsev, un cineasta amb ple domini de les seves eines.

4 comentaris:

  1. No serà un missatge engrescador, però sempre va bé que ens recordin quin és el paisatge i la fauna d'aquest món (hia ha, per dir-ho fi, molts despistats). I si és així, implícitament, millor. A vegades oblidem que el primer recurs del cinema és la càmera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc, Enric, que és un retrat moral d'un país, però també d'una època.

      Elimina
  2. L'haurem de visionar per entendre una mica la societat actual russa en compte de veure'ls amb recel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Galde, després de visionar 'Elena' encara els contemplaràs amb més recel.

      Elimina