diumenge, 3 de febrer de 2013

Fos en blanc

On és 'Yo la tengo'?
Fa dotze anys que convisc amb ells i no sabria prescindir-ne. De tant en tant cal que repeteixi aquest mantra o un de similar: una de les poques oracions laiques que em permeto.

M’estimo Yo La Tengo, perquè em són propers, com si jo pogués tocar amb ells sense desentonar, malgrat la meva coneguda inèpcia musical. Perquè tenen un nom impossible que produeix vergonya aliena. Perquè de vegades semblen amateurs i de vegades ho són. Perquè admiren Ray Davies i les cançons de The Kinks. Perquè Georgia Kaplan té una adorable veu insuficient. Perquè demostren que hi ha vida després de The Velvet Underground. Perquè poden ser dolços sense enfarfegar. Perquè poden ser cacofònics. Per “Night falls on Hoboken”. Perquè Georgia Kaplan surt a les fotografies abraçada al seu “bolso”, com tota una tieta. Perquè tenen sentit de l’humor. Perquè Ira Kaplan té una veu lleugerament àcida, que pot acariciar-te si convé. Perquè no tocaran mai en un estadi, si no és per equivocació. Perquè admiren les cançons de Daniel Johnston i s’avenen a cantar amb ell per via telefònica. Perquè fan concerts a la carta. Perquè són experimentals. Perquè són tradicionals. Per la portada de Gary Panter. Per les seves coreografies de pa sucat amb oli. Perquè són humils. Perquè són creativament ambiciosos. Perquè de pretensions en tenen les justes. Perquè tothom que els coneix els estima. I qui no els estima és que no els coneix bé. Perquè els agrada el rock, el pop, el soul, el folk, el feedback i la bossa-nova. Perquè són eclèctics. Perquè sempre fan el mateix de la forma més inesperada. Perquè han tret un altre disc estupend que es diu “Fade”. M’estimo Yo La Tengo.

Dins de la discografia del conjunt, “Fade” pertany a la seva faceta més amable. És un disc “bon minyó”, fet que no li treu ni una gota d’encant. Estic enamorat de tot ell, però molt especialment d’aquest “Before we run” que el tanca amb la veu enganyosament càndida de Georgia, més un ritme hipnòtic i raonables arranjaments de corda i vent. Coses així em fan fondre; de gust.

4 comentaris:

  1. Jo encara diria més: m'estimo Yo La Tengo.
    Ens veiem a l'Auditori.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Santi, no hi havia caigut! Aquest migdia me n'informo.

      Elimina
  2. Suposo que és un dels grups de referència del Leblansky! Li ho preguntaré perquè és capaç de perdre-se'l! M'he posat l'Spotyfi i sona bé i suposo que en directe encara millor!

    Que vagi bé el concert i pel que he llegit al programa em trobo enmig d'una secta i jo sense saber-ho!: "En España, país al que le tienen gran aprecio, habita una legión de fans que va creciendo desde sus inicios. Sus conciertos, donde siempre ofrecen algo diferente, son una comunión perfecta entre artistas y público a través de un historial de canciones de intensidad y desarrollos que solo son comparables a Sonic Youth o Dinosaur Jr."

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, Galde, si a en Leblansky li agradaran. Ara, a mi compta'm fora d'aquesta secta.

      Elimina