dimecres, 20 de febrer de 2013

La llegenda darrera de l’home


Amb permís de John Fitzgerald Kennedy, Abraham Lincoln deu de ser el president americà més mitificat de tots els temps. Si parlem en termes cinematogràfics, la seva és una història d’èxit gràcies al “Young Mr. Lincoln”, obra mestra de John Ford en la qual Henry Fonda no va ser del tot innocent. El “Lincoln” de Steven Spielberg no sé si arriba a les mateixes altures del mestre Ford, però sí que és una de les seves pel·lícules més reeixides de l’última dècada.

En realitat “Lincoln” mereixeria un altre títol, perquè més que intentar un apunt biogràfic del personatge, a penes descriu un mes de la seva vida, aquell gener de 1865 on el Congrés aprovaria la tretzena esmena de la constitució dels Estats Units, segons la qual l’esclavatge quedava abolit. Un moment per descomptat culminant de la història del país, però ja s’entendrà que ofereix poques ocasions per les escenes espectaculars. Drama íntim, per tant, de despatxos i salons que un magistral guió de Tony Kushner fa oblidar l’aridesa del tema i el converteix en alguna cosa tan electritzant com un thriller. Afegiu-hi un Spielberg que modera els seus pitjors impulsos i es permet només algunes benvingudes descàrregues sentimentals, per obtenir una pel·lícula gairebé perfecta. Bé, per posar-hi alguna pega, la fotografia de Janusz Kaminski, amb els seus excessos de llum i d’ombra i tons marrons, és tan preciosista que distreu una mica. En canvi John Williams firma una de les seves bandes sonores més discretes i efectives.

El llarg repartiment no toca ni una sola nota falsa; però deixeu-me dir que sempre és un goig retrobar l’elegància natural de David Strathairn o una Sally Field actuant a cara descoberta. Tommy Lee Jones demostra una vegada més que és un roba-escenes insuperable. I després està Daniel Day-Lewis.

Prou sabem que Day-Lewis no protagonitza una pel·lícula si no pot fer un treball insuperable, i aquí (ajudat per un  maquillatge irreprotxable) assoleix un dels cims de la seva carrera. Ningú no sap com es movia Lincoln, ni coneixem el seu timbre de veu, però el Lincoln de Day-Lewis té tota l’aparença d’un ésser humà, cosa que certament Lincoln era. Gràcies a aquesta interpretació el film no té ni una gota d’empolsegament històric, ni de molesta hagiografia. El Lincoln de Kushner, Spielberg i Day Lewis és un pragmàtic possibilista, amb alguns problemes en el flanc domèstic, una tendència a donar la pallissa amb paràboles en forma d’anècdota i cap mena d’olor de santedat. Sembla totalment plausible.

Inesperadament “Lincoln” és una pel·lícula ben emocionant, que m’ha fet caure més d’una benvinguda llagrimeta. Pel meu gust l’hauria fet acabar amb la vibrant votació de l’esmena 13 i la bonica coda que protagonitza Tommy Lee Jones. Però el film continua encara uns minuts fins l’assassinat del president (espero no haver aixafat la guitarra a ningú amb aquesta revelació) un parell de mesos més tard. Ho considero un error, però un error que de cap manera invalida la immensa categoria cinematogràfica de tot el que l’ha precedit.

14 comentaris:

  1. Lincoln va morir assassinat? M'has aixafat el final però malgrat tot hi anirem a veure-la. Promet i amb una crítica així és irrenunciable.

    ResponElimina
  2. Galde, que Lincoln mori assassinat no és el més important de la pel·lícula (sempre sobre-estimo els meus lectors).

    ResponElimina
  3. Una pelicula molt interessant, i ell fa un paperàs, em va frapar la seva interpretació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma, i quan no fa Day Lewis un paperàs?

      Elimina
  4. Moltes ganes de veure-la. Fa uns dies, en Vicenç Navarro publicava al diari Público uns interessantíssims articles sobre la poc coneguda figura de Lincoln. Jo, que no li coneixia el vessant que descriu, em vaig quedar parat, i sembla un bon complement a la pel·lícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, m'imagino que el desconeixement va per barris, que als Estats Units deu de ser una figura nacional.

      Elimina
  5. d'això se'n diu un spoileer, encara que es com si diguessis que Hitler es va suicidar o a Kennedy el van assassinar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, diguem que és un spoiler per desinformats...

      Elimina
  6. No me la perdo, Allau. Em sembla que ja ho he dit algun cop, opino com el Brossa: les pelis de Spielberg són molt bones!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, sense exagerar, algunes no són tan bones. Aquesta sí.

      Elimina
  7. Em va entusiasmar i, un cop més, vaig quedar embadalida amb el treball de Day-Lewis. Lincoln devia ser com ell.

    ResponElimina
  8. Doncs pel què explica en Navarro, just el vessant més social d'en Lincoln és gairebé desconegut als EUA, just perquè es tractava d'un personatge que tenia contactes amb Marx i pretenia l'alliberament no només dels negres sinó de tota la humanitat en general, fent dels treballadors els propietaris del fruit del seu treball. Segons l'article d'en Navarro, no acaba de saber si l'Spielberg obvia aquest vessant perquè vol o, simplement, perquè el desconeix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, tampoc sé jo si Spielberg ho coneixia o no; però, com ja he dit, més que un retrat del personatge, és el relat d'una circumstància molt concreta que té a veure amb l'abolició de l'esclavatge. Ni tan sols s'aborda el sufragi universal. Difícil predir què hauria fet Lincoln si no hagués estat assassinat.

      Elimina