divendres, 8 de febrer de 2013

El desordre alfabètic


Cofoi havia estat sempre pel fet de posseir una edició del “Diccionario de uso del español”, el conegut popularment com “el María Moliner”, compilat pacientment i penosament per la bibliotecària i lexicògrafa María Moliner Ruiz (1900 - 1981). Confessaré que la meva satisfacció amb l’obra es devia més a l’esnobisme de tenir a mà un diccionari d’excel·lent reputació —amb floreta de Gabriel García Márquez inclosa— que no pas a un coneixement precís sobre quines eren les virtuts que el feien tan especial. Ha calgut l’apunt d’un expert en la matèria, com és en Gazo, per descobrir que l’única edició que respecta les intencions i l’originalitat de l’autora és la primera (de 1966-1967) i que, per tant, els dos volums que tinc a casa constitueixen una trista regurgitació editada en contra dels desitjos dels hereus.

Amb la vergonya del que s’omple la boca de fets que en el fons ignora, m’he acostat al Teatre Romea per veure “El diccionario”, la peça que el debutant Manuel Calzada Pérez ha bastit entorn de María Moliner, tot esperant d’aprendre alguna cosa nova sobre la lexicògrafa saragossana. L’epopeia en to menor d’una modesta lexicògrafa, per molt republicana i represaliada que fos, no sembla el material més idoni per a una peça dramàtica i la veritat és que l’hora tres quarts de durada es fa llarga. S’inicia amb un diagnòstic d'arteriosclerosi que posa en perill la integritat d’un cap tan ben moblat i a partir d’aquí es recorden fragments de la seva vida de forma tan indirecta com superficial.

En el muntatge dirigit per José Carlos Plaza no hi ha res que desentoni, però tampoc res que engresqui. Segurament l’eliminació d’una lletja pantalla de plàstic i l’alleugeriment d’alguns moments (especialment els que es refereixen al deteriorament terminal de la protagonista) jugaria a favor del resultat final.

Vicky Peña interpreta el paper de la Moliner i no cal saber res més per endevinar que tot el pes de l’obra cau sobre les seves espatlles i que, com la Peña està entre les més grans actrius del país, l’experiència valdrà la pena. Helio Pedregal com el neuròleg que la tracta i Lander Iglesias com el sofert marit, en papers molt més instrumentals, aporten un plus d’autoritat professional; però aquí el motiu essencial per anar a veure aquest “El diccionario” és la Peña.

El que m’ha fet més gràcia: el caràcter obsessiu-compulsiu propi dels que escrivim diccionaris i pel qual podem ser considerats com malalts mentals preses del deliri més galopant. Un diagnòstic no gaire allunyat de la veritat.

10 comentaris:

  1. Ostres, és la mateixa crítica que he sentit de l'obra per gent que l'ha vista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, Galde, que jo també l'he vista! No fotem, que no m'invento res del que aquí escric.

      Elimina
  2. Si t'he de ser sincer, ni la presència de la Vicky Peña m'engresca prou com per anar al teatre. Com a filòleg, com a hispanista i com a editor i redactor de diccionaris hauria preferit una aposta més arriscada: la immersió en els significats i les etimologies de les paraules, per exemple.

    Ho deixo com a suggeriment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, això que demanes no sembla gaire teatral, tot i que un autor amb recursos és capaç de dramatitzar la guia telefònica.

      Elimina
  3. Ja no em causava cap atracció malgrat la que em causa la gran Peña. Esperarem que estreni una altra cosa.
    Per desgràcia la teva crònica de "Tabú" tampoc m'engresca i no serà que no t'expressis, com sempre, de manera precisa i excel·lent.
    Tal vegada només em ve bé anar al Multicines i veure productes més populars.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, jo també freqüento més els multicines del que solia, però de tant en tant una mica d'art i assaig resulta tonificant.

      Elimina
  4. No crec que hi vagi tot i que sóc fan de la Peña,m'haurien de regalar les entrades, esperare que facin El Diccionari, amb el Madaula fent de Fabra. Tot i això que dius sobre la primera edició estic prou contenta de l'ús i abús que he fet del regurgitat, la veritat, al menys per als meus modestos interessos lingüístics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia,acaben el diumenge o sigui que et queda poc temps. Si fan el Fabra-Madaula ens hi trobarem.

      Elimina
  5. "El diccionari" amb el Madaula fent de Fabra també seria un drama, com a mínim si es centra en els darrers anys de la vida del lexicògraf, que es el que passa a "El diccionario". La barreja de la malaltia real de María Moliner amb l'obsessió diccionaire té punts de connexió, esclar. Com a disseccionarista, vés prenent nota...

    Els problemes editorials del María Moliner només els vaig apuntar. És delicat entrar en aquestes qüestions, que, per als familiars, lògicament, són material sensible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que vaig prenent nota, Joan. Quan vegeu que començo a desbarrar, remateu-me amb un tret com als cavalls.

      Elimina