dimarts, 19 de febrer de 2013

Periodista en hibernació


Sóc el primer a aplaudir qualsevol text que surti de la virtuosa ploma de l’Enric González. El vaig descobrir tard, quan a EL PAÍS ja l’havien aparcat a la desagraïda tasca d’escriure columnes sobre televisió, càstig del qual se’n va sortir prou bé, i des de llavors no em canso de recomanar les seves diverses “historias”, siguin les de Londres, les de Nova York i sobretot les de Roma (totes publicades per RBA i finalment reunides en un sol volum). Però la seva darrera producció deixa una mica que desitjar.

No és cap secret que en González fa quatre dies que ha partit peres amb EL PAÍS, després de 26 anys de fructífera relació, tot anticipant-se a un ERE anunciat. Tampoc ho és que la clàssica premsa en paper està vivint una crisi de cavall. Molt significativament, les millors produccions periodístiques actuals provenen de mitjans digitals, com és precisament Jot Down, on el periodista ha publicat algunes entrevistes magistrals (vénen al cap les realitzades amb Marsé, Monzó o Fontana, per exemple). Jot Down s’estrena ara com editora en paper per publicar precisament les “Memorias líquidas” de l’Enric González (no em pregunteu perquè es titulen així, com no sigui per l’alta ingesta d’alcohol a la que solen incórrer els periodistes).

El llibre en qüestió mira de justificar els 23 euros que cal pagar per obtenir-lo amb un embolcall de luxe (cobertes de tela granat, rètols argentins, il·lustracions del gran Oriol Malet), però no pot evitar mostrar la poteta del seu amateurisme amb una vergonyosa tipografia American Typewriter de tipus 14 digna d’un treball escolar.

Per si algú vol recordar-ho, l’American Typewriter té aquest pueril aspecte:


Qüestions estètiques apart, aquestes “Memorias líquidas” semblen fruit d’un rampell. Les molt inflades 180 pàgines narren la biografia periodística de González des dels seus inicis adolescents fins a les seves corresponsalies internacionals. El contingut és interessant i seductor —González és incapaç de fer-ho d’una altra manera—, però toca molt a la lleugera vivències que mereixerien un tractament més profund. Per descomptat ja no conta res del que va viure a Roma, Londres o Nova York; però tampoc de París diu gran cosa i el més sucós són les setmanes de la primera Guerra del Golf passades a Kuwait.

L’Enric sembla capaç d’entendre’s amb tothom i es diria que no ha fet cap enemic: de tothom parla bé. Només té un dimoni personal i és el seu cap Juan Luís Cebrián, sobre el qual no estalvia crítiques i invectives, potser escalfat pel massa recent trencament. Hauria estat bo que abans d’escriure aquestes pàgines tan distretes com superficials, s’hagués pres un temps de reflexió per abordar una obra de major envergadura. Però també s’ha de comprendre que un professional de la premsa no pot quedar mà sobre mà a l’interval entre dos treballs i d’alguna manera ha d’omplir les hores.

Aposto que algun dia en el futur llegirem unes “Memorias líquidas” corregides i molt ampliades. Segur que encara valdran més la pena.

12 comentaris:

  1. Una crítica contundent des de tots els aspectes, com ens tens acostumats. Només et faltava dir que no valia talar arbres per imprimir aquest llibre però has estat prou correcte i finalment li has donat una segona oportunitat amb un "encara valdran més la pena"...

    I potser sí que és incapaç d'enfadar-se amb ningú però has de reconèixer que el Sr. Cebrián és incapaç de no ser blasmat per ningú. Així doncs, en aquest cas, guanya Cebrián i aconsegueix un detractor més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encara així, m'ho he passat bé llegint-lo. Contradictori que sóc.

      Elimina
  2. Ho sento, però no he pogut evitar fixar-me sobretot en el raconet friki (superior dret) de la foto de l'article...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, perquè et penses que he escollit aquesta foto precisament?

      Elimina
  3. No ets el primer ni l'únic que en parla malament i ho justifica. Així que no la compraré però atès que recomanes el llibre que reuneix Nova York, Roma etc. potser aquest sí que entrarà a casa meva.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, el llibre que recull les "històries" de les tres ciutats és un autoregal ideal.

      Elimina
  4. Vinc del bloc de l'Helena "D'allò bell d'allò sublim" i la seva entrada s'uneix perfectament a aquesta teva: l'Enric necessitava fer la bugada. L'abocació de paraules netegen.

    Bon dia, Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda, Gemma. Fer la bugada està molt bé, però no calia que la fes a sobre nostre.

      Elimina
  5. Jo, com el Salvador, m'he entretingut amb la foto. Els "tipos infames" que treuen el nas de dins el llibre es refereixen a l'American Typewriter?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que 'Tipos infames' és una editorial, però bé es podrien referir a l'escriptura aquesta de màquina.

      Elimina
  6. jo mai he estat gaire fan seu, però tinc un amic que li encatava i com a mostra el seu bloc (mort) amb l'etiqueta propia de Enric Gonzalez

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, tot admirant-lo molt, no li dedicaré mai una etiqueta (penso). Aquest honor el reservo per gent com a Dickens, Carroll o Tintín.

      Elimina