dilluns, 18 de febrer de 2013

Vénen del sud, vénen del nord

Ja us ho dic d’entrada, “Beasts of the Southern Wild” (Bèsties del sud salvatge) del debutant Behn Zeitlin m’ha interessat poc i m’ha fatigat més, encara que la seva durada de 92 minuts sigui perfectament estàndard. Va la cosa d’una comunitat remota del sud de la Louisiana, que pretén ser alternativa, però que més aviat sembla una colla de perdularis alcoholitzats. Arriba una tempesta —podria ser o no el Katrina— que ho inunda tot. Un pare amb una filla molt petita s’enfronten a l’adversitat i a la possibilitat que s’hagin d’acomiadar l’un de l’altre. La història, explicada des del punt de vista de la nena, és una barreja de realisme brutal i conte de fades; té lloc a més en un paisatge tan desolador com fascinant i s’acompanya d’una música sovint engrescadora. I malgrat tot, no he deixat de preguntar-me, a què du que t’expliquin aquesta peripècia en especial?

En contra seu, pel meu gust, la narració des dels ulls d’un infant, tàctica perillosa que sol resultar més preciosista que natural. També la filmació amb la càmera a l’espatlla, adequada pel gènere documental o d’acció, però contraproduent enmig de la irrealitat d’un conte fantàstic (tècnica que, a més, a mi em mareja de no dir).

Cert que la petita protagonista Quvenzanhé Wallis se’n surt amb nota i té una gràcia natural per omplir la pantalla; però potser nominar-la als sis anys per un Oscar com a actriu principal és fer-ne un gra massa. En tot cas, qui hauria d’aspirar al guardó és el que ha aconseguit que la nena sembli que estigui interpretant un paper. Crec que ja he deixat clara la meva manca d’entusiasme; cal informar però que la pel·lícula aspira també als Oscar a millor pel·lícula i millor director d’enguany, o sigui que encara podem tenir alguna sorpresa. Avisats quedeu.

***

Sortir del cinema a les tardes d’hivern convida a la màgia simpàtica d’un habitat similar. Recollir-se a casa, per exemple. Per tant, fa mandra (molta) la perspectiva d’haver de pujar a Montjuïc a hora més que foscant, encara que sigui per escoltar els islandesos fantabulosos dels Sigur Ros. 

El Club Sant Jordi, l’annex tonto del Palau Sant Jordi, té un aforament per a 4.620 espectadors, i presenta dos terços d’entrada. El públic ha crescut dos pams des de l’última vega que vaig anar a un concert d’aquests d’estar a peu dret i amb prou feines veig els altells de l’escenari. Per fortuna la música és planant i evita els ensurts d’una audiència convulsa. Les cançons conegudes es retroalimenten de la frescor del directe i n’hi ha un parell de noves que prometen un potent futur disc. Magnífiques projeccions monòcromes i tel·lúriques acompanyen l’espectacle sonor: rocs, espurnes, la volta celeste i herbes vinclades pel vent.

El concert ha estat magnífic, arravatador, quasi inoblidable; però com que no tenim gens de ganes de baixar a peu muntanya avall, sortim després del segon bis per agafar un dels primers taxis lliures. El nostre taxista avisa per ràdio els seus col·legues i els adverteix que dalt de Montjuïc hi ha negoci a fer. Els altres taxistes, tamisats per l’altaveu, sonen enrogallats i ordinaris, com sortits d’una timba de matinada (i encara no és ni mitjanit).

Mentre travessem la ciutat nocturna, penso que els Sigur Rós pertanyen a aquesta reduïda elit dels músics que hem compartit fins a convertir-los en tercers en discòrdia del diàleg conjugal. Poseu-los al costat de Lambchop, Caetano Veloso, Antònia Font, Mariza, Indigo Girls o The Magnetic Fields.



17 comentaris:

  1. La pel·lícula ens l'estalviarem i la música l'escoltarem a veure què tal. De moment pel que he sentit sembla bé però...

    ResponElimina
  2. Ho sento per la música però després d'escoltar-la, jo m'hagués quedat a casa amb les sabatilles posades...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Galde, ets del bàndol del meu germà que tampoc els aguanta.

      Elimina
    2. Qui diu que no els aguanto? Puc resistir ben bé deu minuts abans que el Jonsi em tregui de polleguera.

      Elimina
    3. Sí, Santi, i si t'entrenes potser fins i tot un quart d'hora.

      Elimina
  3. Merda, Allau, és la meua pel·lícula d'aquest dimecres. A veure si jo, que sóc més primitiu que tu, li trobo més gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja em diràs, Miquel. Com he escrit, hi ha qui li ha trobat totes les gràcies.

      Elimina
  4. Curiosa la llista de l'elit musical casolana... Quatre noms coincideixen amb la meva personal -força més extensa-, inclosos les Indigo i Sigur Ros.
    Els islandesos fan més passadors els dies grisos com avui; el mateix efecte que aconsegueix la Rio en Medio. Bellesa des de l'escassedat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, la llista és diguem-ne conjugal, hi ha moltes altres coses que també ens agraden.

      Elimina
  5. Doncs a mi m'han fascinat els Sigur Rós i els acabo d'incorporar a la meva llista d'imprescindibles. Gracies , Allau !

    ResponElimina
  6. Entre la crítica entusiasta de la pel·lícula i el meu desconeixement absolut d'aquests islandesos m'he sentit més perdut que en un dels plànols de metros exòtics dels caps de setmana. Sort que m'ho estic passant molt bé "Una lectura poc corrent".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort, Enric, que algunes llavors cauen en terreny abonat ;-)

      Elimina
    2. Enric, m'has fet tanta enveja que m'he rellegit aquesta tarda "The Uncommon Reader" i, mira, sóc una mica més feliç.

      Elimina
  7. Ara entenc la teua crítica que em semblava una mica desllorigada: respon al que he vist a la pel·lícula (i a més, i això ja és secundari, els seients eren incomodes, i el Barça ha perdut)

    ResponElimina
  8. Sí, Miquel, la pel·lícula també era desllorigada.

    ResponElimina