Enlloc com a casa

D’uns anys ençà ha aparegut una nova generació de cineastes nacionals a qui no fa por acollir-se al cinema comercial i de gènere, tot atrevint-se a parlar de tu a tu amb les produccions de Hollywood. Tals són els casos d’Alejandro Amenábar o Juanjo Bayona, o el més recent dels germans barcelonins Àlex i David Pastor, els quals de fet debutaren al llargmetratge a l’altra banda de l’Atlàntic (“Infectados”, 2009). Ara aquests germans traslladen l’acció del seu nou film a la seva ciutat natal i ens ofereixen el “thriller” apocalíptic “Los últimos días”.

El temps: aquest 2013 dels nostres pecats; els fets: hi ha una epidèmia d’abast mundial per la qual la humanitat sent pànic de sortir a l’exterior i mor immediatament si ho fa. L’única opció és romandre tancats als edificis i desplaçar-se per vies subterrànies. Marc (Quim Gutiérrez), refugiat durant tres mesos a les oficines del seu lloc de treball, finalment troba la manera d’escapar-ne i parteix a la recerca de la seva xicota (Marta de Etura). Un membre del departament de personal (José Coronado), que es proposava acomiadar-lo, li oferirà insospitada ajuda.

“Los últimos días” revela equitativament tant els punts forts com les febleses d’aquesta nova fornada de directors que miren la realitat amb ulleres americanes. D’entrada no es pot negar que la factura general i els efectes especials en concret són d’una absoluta competència, homologable al de les estrenes de Hollywood, encara que tot plegat tendeixi a l'estèril efectisme de l’espot publicitari (massa tons acerats i blavosos, massa façanes modernistes). Però més enllà d’algunes imatges boniques i d’impacte (que no necessàriament fan cap servei a la història), s’imposen les mancances d’un guió poc meditat i de peripècia insuficient, on cap dels tres sòlids actors protagonistes té oportunitat de brillar per damunt del clixé.

“Los últimos días” recorda molt raonablement “The Happening” de M. Night Shyamalan (un altre bunyol de pel·lícula, si voleu fer-me cas). A les dues hi apareix un mal de tipus epidèmic amb missatge ecologista implícit (la civilització és una caca!) i el desenllaç de la trama és tan arbitrari, que els protagonistes sobreviuen únicament perquè encapçalen el repartiment (i han cobrat més que la resta de la humanitat representada a la ficció).

Si alguna gràcia té “Los últimos días” és la de contemplar l’apocalipsi des d’un punt de vista barceloní i domèstic. Per experiència sabem que en l’àmbit del cinema, si s’acaba el món, si els alienígenes envaeixen la Terra, o si Godzilla ataca una ciutat, tot això tindrà lloc a Nova York. Que passi a casa nostra i es mencionin la Vila Olímpica, l’Hospital del Mar o el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet (o que es visiti l’interior del difunt Palacio del Cinema) té un morbo innegable. Encara que, per dir tota la veritat, els que hagueu vist el tràiler, ja heu vist el millor que té per oferir la pel·lícula.