Passa la cabra

José Luis Cuerda és un cineasta espanyol nascut a l’improbable ciutat manxega d’Albacete, però trasplantat a Madrid a edat molt precoç, des del moment que el seu fantabulós pare guanyà un pis en propietat a la capital mitjançant una timba de cartes. Cuerda ha firmat alguns dels títols més surrealistes i més simpàtics del recent cinema ibèric. “El bosque animado” (segons Wenceslao Fernández Flórez), “Así en el cielo como en la tierra” o “Amanece, que no es poco” continuen sent a dia d’avui tan recomanables i vigents com el primer dia.

Sembla que l’home ha tingut sovint seriosos problemes de salut que l’han mantingut esporàdicament allunyat del món del cinema, fet que ha facilitat el seu salt a la literatura, com demostra el llibre d’ocurrències i aforismes “Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado” (Martínez Roca, 2013). Com a justificació o motiu del títol i el propòsit del llibre, reprodueixo aquí un fragment del seu pròleg:

Pero, tarde o temprano, sentimos la necesidad —a veces inesperadamente y otras, con pregón previo— de dialogar con la cabra que llevamos dentro y convencerla de que entre en vereda. Y el animalico lo hace, se aviene. Se producen entonces en nuestras vidas momentos radiantes, de conformidad luminosa e iluminadora con nosotros mismos, o de tal clarificación de las dudas de nuestras entretelas que, sorprendidos, apabullados, rompemos a llorar, con emoción, clarividentes.

Els llibres d’aforismes suposen un atractiu variable que depèn molt dels gustos i la filosofia personal de cadascú. Aquest presenta l’esquer d’una edició bicolor (vermella i negra) i l’afegitó dels dibuixos, maldestres però interessants, de l’autor. En quant al text, cadascú decidirà per si mateix, encara que a mi em sembla pervers en múltiple accepcions (el que no deixa de ser bo). Reprodueixo alguns exemples com a proves per a la defensa o la fiscalia.

No hay nada que más amplíe horizontes,
que más nos ponga en contacto con el planeta,
con el universo, que abrir un grifo.

Dulce amor de mi vida: mándame más latas de atún.

La bandera, esa simplificación tan insultante.

¿Sabéis si es que la ética es optativa?

Los saltamontes no son guapos de cara;
pero tienen un cuerpazo.

No era exactamente una felación.

Quien ha oído ronronear a un bombero
no lo olvidará jamás.

Un escarabajo pelotero sabe perfectamente
lo que se trae entre manos.

Siempre, que yo recuerde,
me he atrevido conmigo.

Em nego a continuar. Si us satisfà aquesta poètica concisa i d’autoestima variable, no cal que aneu més lluny: llegiu Cuerda. I, si no us convenç, llegiu-lo igualment: us sorprendrà la seva capacitat de saltar muralles.