Després no d’una sinó de dues recomanacions, he anat a veure el multipremiat documental “Searching for Sugar Man” de Malik Bendjelloul. Parla de Sixto Rodríguez, un obscur músic de Detroit aparentment oblidat des dels anys 70. Convé no revelar res més, perquè la gràcia és anar descobrint la increïble història que hi ha al darrera: un d’aquells casos en els quals la realitat supera tota ficció. Bona música, digna de ser rescatada, i un post-gust de bon rotllo. No és freqüent que el públic aplaudeixi al final d’una pel·lícula.
Massa gent diu que es bona, tant la música com la pel·lícula. Caldrà confirmar-ho!
ResponEliminaNo ens podem equivocar tots.
EliminaLa realidad siempre, siempre supera la ficción. Eso igual dice bastante poco a favor de nuestra imaginación, ¿eh?
ResponEliminaSeguramente. O que la realidad es brutal.
EliminaL'altre dia (com tothom) en parlava amb uns músics del Sixto...
ResponEliminaJo els exposava la possibilitat d'un procés invers al seu: passar de ser un paleta anònim a autor reconegut. L'italià Erri De Luca seria un cas d'aquests.
Sigui com sigui, el que importa és que la història acabi bé.
EliminaMe n'alegro molt que la recomanis. Jo també vaig aplaudir, en tinc tendència quan la peli m'emociona.
ResponEliminaÉs curiós que se sentin tan pocs aplaudiments a les sales de cinema. Serà que ens emocionem poc.
EliminaVale, vale...! Hi aniré!
ResponEliminaVes-hi, Enric!
ResponElimina