dilluns, 22 d’abril de 2013

Quan els calamars dominaven la terra

De segur va ser una de les innombrables mostres de cefalòpodes que publica Kalamar pertot arreu la que m’ha fet recordar un dels meus primers jocs d’ordinador (i si no fou dels primers, certament fou dels més perdurables). Es deia “Day of the Tentacle” i per jugar-hi calia descarregar-se aproximadament nou disquets*. “Day of the Tentacle” (segons m’informa la Wikipedia, perquè jo mai no ho recordaria) va publicar-se l’any 1993. Els seus autors foren Dave Grossman i Tim Schafer, però de cara a la Història George Lucas s’endú gairebé tots els mèrits, gràcies a ser-ne el principal productor a través de Lucasarts.

Es tractava d’un joc del gènere d’aventura, d’aquells que cal anar resolent trencaclosques amb l’ajuda d’objectes que vas trobant per tal que la història avanci. A diferència de la majoria de jocs de l’època, i en consonància amb la política de Lucasarts, els personatges “jugables” no podien morir per moltes decisions errònies que prengués el jugador. Era a més un joc ple d’humor —un tret propi de l’època que va veure néixer la saga de “Monkey Island”, “Sam & Max” o “Grim Fandango”—, accentuat per una estètica extreta dels “cartoons”. I en quant al seu argument, era un pur deliri.

El Tentacle Porpra, un monstre mutant que és ajudant de laboratori del Doctor Fred Edison, després de beure uns residus tòxics, desenvolupa un parell d’aletes, es torna terriblement intel·ligent i s’obsessiona per dominar el planeta. Corren al rescat el “nerd” Bernard Bernouilli, l’estudiant de medicina Laverne i el “roadie” Hoagie. El pla és utilitzar la màquina del temps del doctor Edison (una comuna tunejada) per viatjar al dia abans i impedir que el tentacle begui l’aigua contaminada. El viatge temporal dels tres amics acaba malament i, mentre que Bernard retorna al present, Hoagie apareix dos cents anys abans, en temps de la redacció de la constitució americana, i Laverne acaba en un futur llunyà en el qual efectivament els tentacles dominen la Terra. 


 A partir d’aquí, el jugador pot optar per jugar alternativament amb cadascun dels tres protagonistes, saltant d’un temps a l’altre i traient profit d’aquests desplaçaments temporals. Una ampolla de vi del segle XVIII esdevé, per exemple, vinagre en el moment present, mentre que un hàmster introduït a un refrigerador es recuperat en el futur com a benvingut passatger criogènic. L’excursió és plena d’infinites bromes i de moments hilarants. Cal decidir com emprar un vòmit de pega, una dentadura postissa o el disseny d’una bandera americana. En el segment de Hoagie hi intervenen els pares de la pàtria americana (John Hancock, George Washington, Thomas Jefferson, Benjamin Franklin), només per aquesta conya històrica ja val la pena jugar a “Day of the Tentacle”.



Però hi ha molt més, i l’única pega que hi trobo és que no em veig capaç de tornar a jugar-hi amb els nostres moderns ordinadors (no tinc ànima de “hacker”). I, si calia un motiu definitiu per glorificar “Day of the Tentacle”, penseu en la contractació de Richard Sanders per posar la veu a un dels personatges. Informaré al lector distret que Sanders era el fonamental Les Nessman a “Radio Cincinnati”. Amb aquest esquer qui s’hi podria resistir?

No sé, he perdut tot contacte amb el món dels jocs (serà cosa de l’edat), però tendeixo a pensar que alguna cosa s’ha esvaït pel camí (definitivament, cosa de l’edat). Sospito que ara predomina l’hiperrealisme (el 3D!), l’acumulació d’adrenalina, l’excés visceral, la immersió al món virtual i, en general, tot allò que eviti qualsevol reflexió. Hi ha dies, els dies que em llevo amb el pas canviat, que temo que estic presenciant la fi d’una era. Segurament és un temor (i una satisfacció) que compartim tots els que ens trobem al llindar de la vellesa d’ençà que el món és món, però què voleu que us digui, ja no es fan jocs tan divertits com aquells.


*Disquet: suport magnètic més petit que un “floppy”** i embolcallat d’una carcassa de plàstic de color generalment indiferent.
**Floppy: suport magnètic més gran que un disquet* i embolcallat d’una carcassa de cartolina.

18 comentaris:

  1. Ah, quantes hores invertides (anava a dir perdudes) jugant al Day of the tentacle! Molt bo. Un sentit de l'humor intel·ligent. Hi jugava amb la nòvia que tenia llavors, curiosament, i a ella també li encantava. Vaig entendre que una perla així no es podia deixar escapar i al final m'hi vaig casar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, quina enveja em fas! Per tot el que t'he llegit, has de ser l'home més feliç, perquè tens una dona d'una complicitat extrema, disposada a mentir a la policia i a aguantar a un "freakie" de manual amb un somriure a la cara.

      Elimina
  2. Saps que no havia sentit a parlar mai? quina virgueria de joc! igual es torna a jugar, que molts estan recuperant velles glòries. Li demanaré al meu germà, un autèntic freak dels jocs. Aquest apunt va immediatament als loligos de FB,
    gràcies i petons x 2,
    un honor ser enllaçada, dos dies seguits :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, casualment tinc uns dies molt "encalamarats".

      Elimina
  3. Es un gran joc! Un amic meu me'l va fer descobrir quan anava a la unviersitat!
    Fins hi tot dins del joc, hi ha un moment que pots fer servir un ordinador per jugar al Maniac Mansion sencer!
    A part dels que comentes, el joc té moments molt i molt grans. Com per exemple quan necessites una tempesta i només cal que comencis a netejar el cotxe xD

    Prova a baixar-loa d'aquí: http://www.clasicosbasicos.com/abandonware/genero/aventuras/day-of-the-tentacle

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb el Maniac Mansion mai no vaig anar gaire lluny: sempre em mataven.

      Em miraré l'enllaç, encara que des d'un Mac no sé si...

      Elimina
    2. mira que tenir un mac...

      http://www.emuparadise.me/ScummVM_Games/Day_Of_The_Tentacle_(CD_Mac)/95795-download

      Elimina
    3. Això té millor pinta. Gràcies!

      Elimina
  4. Quan divendres vaig acabar -sense voler- en una disco, vaig pensar: No, no s'acabaran els LARRYs del món...
    I com ens van fascinar, al paleolític 1987, les aventures del Larry intentant lligar: B&N, una resolució de 160x200, i res de ratolí: tot a cop de tecla! I com vam al·lucinar amb l'aparició del King Quest! Nits senceres intentant rescatar la princesa... Quanta noblesa!

    Amb un fill de l'edat precisa vaig poder viure la història del videojoc.
    El meu clàssic memorable va ser el món apart de la nissaga MYST.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, allò del Larry no ho vaig provar mai, em semblava massa hetero. El Myst i les seves seqüeles sí: allò era molt gran.

      Elimina
  5. Aquest em va enganxar, era molt bó. Al Maniac Mansion també em mataven sempre i m'avorria. I el Myst no sé ni el que és, però vaig a averiguar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Myst és tota una altra història, però com atmosfera i fantasia no tenia preu. I "Riven" encara millor.

      Elimina
  6. Gràcies a aquest hipermegafantàstic joc vaig saber que George Washington duia dentadura postissa de FUSTA! Hores i hores invertides, i posant-li espaguetis amb mandonguilles a la mòmia com si fossin cabells! Ai, las! :P

    ResponElimina
  7. Havia jugat a les maquinetes de les sales de jocs (salones deportivos!), però a l'ordinador no m'ha agradat mai. Em divertia més buscant llocs foscos en aquells temps que internet tenia portes que portaven als inferns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo mentrestant buscant llocs lluminosos.

      Elimina
  8. Debo ser muy friqui... he jugado a todos los que se mencionan por aquí, jajaja. Gracias por esos enlaces, estaría bien disfrutarlos de nuevo. Lo malo es que hoy es complicado no caer en lo fácil e ir a mirar soluciones en google cuando te atascas.
    La de días que podías pasarte atascada en un juego y la ilusión que te hacía seguir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quizás, sin apenas darte cuenta, todavía recuerdas las soluciones.

      Elimina