El futurisme té un passat

Res com exercir de prejubilat i mirar, per tant, d'esprémer al màxim les mamelles de l’estat del benestar, per descobrir finalment que no trobaràs duros a quatre pessetes i que allò del “banco malo” era una tautologia. Així que toca pagar al Caixafòrum (a menys que siguis client de la Gran Encisera Estelada) i pagar també sí o sí a les exposicions temporals de la Pedrera, que ja no tenen res a veure amb aquella caixa catalana i ruïnosa que presidia Narcís Serra. En el mateix ordre de coses, llegia davant d’aquesta mateixa Pedrera a les banderoles del carrer Provença: “A partir del 25 d’octubre, el Park Güell com mai s’ha vist”, que ja és barra, perquè el que t’estan dient amb eufemismes de bon publicista és que a partir d’aquesta data caldrà passar per caixa per visitar l’esbós de colònia utòpica gaudiniana, a menys que siguis veí del barri (excepció que, reconeguem-ho, inclou una part ínfima de la Humanitat). En els darrers trenta anys no m’hi he perdut gens per aquells paratges i dubto que m’hi tornin a trobar si es mantenen aquestes condicions econòmiques. De totes maneres, la quantitat de Gaudí que cap en una biografia també té els seus límits, o sigui que no em trauran la son.

Somni d'Antonio Sant'Elia

Tornem a la Pedrera, on fins el 12 de gener de 2014 fan una exposició dedicada a Fortunato Depero (Fondo, 1892 - Rovereto, 1960), un artista futurista del que no havia sentit parlar mai i que, un cop vista la mostra, diria que és més aviat de segona, una mica a l’altura dels temps que corren i les exposicions que ens podem permetre. De fet, més de la meitat de les peces exhibides són d’altres artistes tan coneguts com Marinetti, Boccioni, Carrà o Balla i les odioses comparacions li fan un flac favor a Depero. S’hi poden veure també un munt de manifestos, una dèria que va agafar fort a aquells futuristes (quins temps aquells que a la primera plana de Le Figaro es podia llegir un manifest futurista com a notícia del dia). Hi ha també bastants projectes arquitectònics, monumentals i utòpics, de gent com Antonio Sant’Elia, Mario Chiattone o Virgilio Marchi.

De Depero pròpiament dit no es presenta tanta obra original i alguna només a nivell d'esbós o de fotografia, tot limitat als anys anteriors a 1930. Es percep que va dedicar-se sobretot a les arts aplicades (disseny de mobiliari i tèxtils, decoració de bars i restaurants, construcció de pavellons efímers, disseny de cobertes de revistes…) Resulta curiós el vídeo de la reconstrucció del ballet que va projectar per a Diaghilev a partir d’El Rossinyol de Stravinsky i que mai no es va dur a terme.

Però, com ja he deixat entendre, el conjunt no entusiasma. Potser el més interessant és el projecte entorn de la imatge de la casa Campari, una de les primeres mostres d’identitat corporativa que es coneixen. Emociona en especial, tot i que no la trobareu a la Pedrera, que el disseny de la famosa ampolla de Campari Soda sigui obra de Depero. Per això mereix tots els meus respectes.