dimarts, 22 d’octubre de 2013

Els pitjors instints

Paul Dano es fa estimar
El canadenc Denis Villeneuve va flirtejar amb l’Òscar (i va fallar) a la seva poderosa versió cinematogràfica d’“Incendies” (la mateixa que en mans de Clara Segura i Julio Manrique i Oriol Broggi ens va inflamar el Romea fa una temporada). Aquests esforços anteriors li han obert la porta a la divisió major de Hollywood on debuta amb aquest “Prisoners”, que tant promet i tant malbarata.

El seu protagonista principal és un tal Keller Dover (sota les faccions sempre agradables de Hugh Jackman), un fuster profundament religiós de Pennsylvania que és, a més, un d’aquells americans sonats que tenen un refugi al soterrani, per si de cas els comunistes o els marcians es tornen un xic revoltosos. Al principi del film Keller, junt amb la seva dona (Maria Bello) i els fills es disposen a passar un plàcid dia d’acció de gràcies amb els seus veïns (Viola Davis i Terrence Howard). Durant l’endormiscada sobretaula les filles petites d’ambdues famílies desapareixen sense deixar rastre. Intervé el detectiu Loki (Jake Gyllenhaal), qui de forma certament absurda sembla ser l’únic que s’ocupa del cas (a més, quin nom és Loki?; sense una justificació wagneriana és directament ridícul (i aquí no la té)).

En un tres i no res detenen un noi més aviat curtet (Paul Dano), que havia estat vist rondant pel barri. De seguida s’entén que no té prou intel·ligència per haver comès cap malifeta (per cert, quina carrera la de Dano com idiota oficial del cinema americà recent) i el posen en llibertat. Però Keller Dover (Jackman), convençut que el personatge de Dano no diu la veritat, el segresta, decidit a prendre’s la justícia per la mà privada. Abandonaré aquí la descripció detallada de l’argument i, encara que algú em vulgui fer passar per un bocamoll, no he descrit més de mitja hora d’una pel·lícula que encara es prolongarà durant uns (bastant lleugers) 153 minuts.

Atesos els pulcres antecedents del director Villeneuve, caldria esperar un film de “qualité” que ens fes reflexionar sobre els perills de delegar sobre qui decideix fer justícia d’esquenes al sistema. “Prisoners”, que de forma molt explícita apel·la a diverses categories de presoners, també serveix de nota al peu de paraules tan desagradables com “Guantánamo”. Conté sens dubte molta qualitat en el seu elenc, farcit d’actors nominats a l’Òscar o simplement estimats com a secundaris (i Len Cariou, que va ser l’”Sweeney Todd” original a Broadway). Cap d’ells està destacable (Jackman només intensament cabrejat; Gyllenhaal, una olla de tics i gomina). No he dit res de l’habitualment adorable Melissa Leo, aquí en el paper més desorientat i desagradable de la seva carrera.

Per afegir-hi més notes de qualitat, Roger Deakins que és el millor director de fotografia del món (més o menys) ens presenta la Pennsylvania més plujosa i depriment i bonica que es pot concebre. Mentrestant, la música de Jóhann Jóhannson, fa una bona substitució d’Arvo Pärt. I Villeneuve fa també un treball distingit darrera de la càmera, amb alguns moments realment electritzants.

I finalment en què s’empra tot aquest luxe de col·laboradors? Malauradament “Prisoners” acaba sent una altra història innecessàriament complicada, més interessada a sorprendre l’espectador que a presentar personatges creïbles, plena de truculència (serps!, caps de porc!, laberints!) i de reaccions destinades a prolongar la intriga per damunt de tota versemblança. Coses que estarien molt bé —i que a “El silenci dels anyells” eren fins i tot excel·lents—, però que no enganxen ni amb cola amb el plantejament d’aquest film.

A mesura que la pel·lícula anava avançant ineluctablement cap al seu ridícul final, m’anava cabrejant més i més. Quina mena de guionista misantrop (Aaron Guzikowski) voldria que tots els seus personatges acabin cedint als seus pitjors instints? En quant a les motivacions del segrestador, i això és un SPOILER tan gran com Marina d’Or, no podrien ofendre més la meva plàcida ànima atea. Imagineu una persona molt devota que perd la fe quan el seu fill mor a causa d’un càncer. Sí, aquest és un clixé bastant freqüent en ficcions barates i sense gaire fonament psicològic; però el tòpic esdevé al·lucinació psicotròpica quan l’esmentat personatge decideix segrestar i assassinar infants com a via ràpida per crear un planter de descreguts a la sempre religiosa Amèrica.

Suposo que no t’importa, Guzikowski; però t’odio, t’odio i t’odio.


6 comentaris:

  1. Jo seria més tolerant que tu, Allau perquè a Estats Units es donen tota mena d'assassins en nom de deus i de diables però el fragment de guió on ens mostren un probable assassí que juga amb serps i sang de porc em va semblar un insult. Era un pedaç mal impostat, un nyap, vaja.
    Molt bona crònica i bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, aquest va ser el moment quan la pel·lícula va quedar definitivament sentenciada.

      Elimina
  2. No pensava anar-hi, de tota manera he de dir que els Incendis no em van inflamar, ni en cinema ni en teatre, la veritat, deu ser l'edat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que aquesta no té res a veure amb Incendis llevat del director.

      Elimina