dijous, 17 d’octubre de 2013

Les hores del dia (1 de 3)

Confesso que la recent estrena de “Before Midnight” em va agafar amb el peu canviat i m’omplí d’insana frustració. Tot i saber que els anteriors lliuraments d’aquesta impremeditada trilogia de Richard Linklater eren films de vàlua molt estimable, no havia vist cap dels dos en el moment de la seva estrena, i el fet de ser home d’ordre m’impedia prescindir dels antecedents i prendre la drecera directa cap a la darrera novetat. Així que, tot escollint el camí més costerut, no he vist “Before Midnight” fins que no he mantingut un tracte de tu a tu amb “Before Sunrise” i “Before Sunset” (obres mestres (ja us ho dic), accessibles en pack econòmic a la FNAC) i segurament gratuïtes a la xarxa (però no em feu cas). A la resta de la crònica no penso anunciar on comencen els “spoilers”, o sigui que qui desconegui aquesta preciosa trilogia i vulgui gaudir-la en tot el seu esplendor, que deixi de llegir immediatament i que miri pels seus dos ulls.

En condicions ideals de laboratori, caldria haver vist “Befores Sunrise” l’any 1995 de la seva creació, esperar després nou anys per descobrir la continuació de la història a “Before Sunset” (2004) i concloure-la (de moment) a “Before Midnight” nou anys encara més tard. Sí, és una saga que juga totalment amb el temps i les seves expectatives, fàcilment comparable (pel costat gandul) amb el projecte “Up Series” de Michael Apted, però amb molt més de trellat i serendípia. Pel que tinc entès, quan es filmà la primera pel·lícula, no hi havia cap intenció de fer segones parts; per això, l’espectador informat que contempla ara “Before Sunrise” juga amb cartes marcades, ja que sap que la història tindrà una prolongació en el temps i que l’ambigüitat del seu final no és tal.

A les primeres escenes de “Before Sunrise”, dos joves estranys en un tren —la francesa Céline (Julie Delpy) i l’americà Jesse (Ethan Hawke)— inicien conversa, es cauen la mar de bé i, a instàncies del noi, decideixen passar plegats unes hores a Viena, abans que l’avió d’ell se l’endugui de retorn als Estats Units. Jesse proposa a Céline una mena d’experiment sociològic i ve a dir-li que val més haver posat a prova la seva química mútua durant una nit, que penedir-se de les oportunitats perdudes durant tota una vida. La proposta, un cop conegudes les seqüeles, sembla preclara; però hi ha també altres qüestions on el marc temporal juga a posteriori estranyes passades.

“Before Sunrise” succeeix durant una nit d’estiu a Viena l’any 1995 [i és que la ciutat de Viena se m’apareix de totes les formes possibles aquest any]. Vista ara, sona arqueològic que parlin d’una guerra que s’esdevé a 300 quilòmetres (els Balcans), que paguin en schillings i que encara escoltin elapés. Però aquestes notes historicistes s’han afegit a posteriori gràcies al sentit de lloc i de temps que té el guió de Kim Krizan i el propi director Linklater. La història és molt més simple que això: durant unes hores Céline i Jesse recorren Viena, tot xerrant pels descosits, seduint-se mútuament i potser enamorant-se. En el seu itinerari interactuen amb alguns personatges del carrer (una quiromàntica, un poeta, un músic) i passen davant d’algunes conegudes fites turístiques, però en general la ciutat ofereix un rerefons agradable i poc intrusiu. Els dos joves no apareixen idealitzats i fatxendegen una mica, com ho ha fet tothom als vint-i-tres anys i en mode seductor: Jesse va d’artista escriptor, mentre que Céline té sensibilitats ecològiques. Hi ha ocultacions i també revelacions, s’apunten prejudicis i notes al marge sobre la relació entre homes i dones, entre Europa i Amèrica. El diàleg és tan fresc i tan enganyosament desorientat que sembla pura improvisació: es fa inevitable pensar en els films més adolescents d’Eric Rohmer (vistos des d’una òptica “made in USA”).

Una observació més atenta revelarà un guió de ferro, un director amb un control total del que vol explicar-nos i un parell d’actors a punt de caramel (qui faria fàstics als adorables Delpy i Hawke, tots dos situats al costat més propici de la seva vintena?) La cinta ve plena de subtileses, tant de guió com d’interpretació. Què bonic és aquell moment, a la cabina d’audició de la botiga de discos, quan Céline i Jesse intenten mirar-se mútuament sense que l’altre se n’adoni.

Consumada la seducció, una astuta el·lipsi suggereix que la parella ha perpetrat sexe “sûr l’herbe”, empesos pel “vino, mujeres y canciones” que aconsellen els hereus de la família Strauss i l’Oficina de Turisme de la ciutat. Arriba després el moment d’acomiadar-se, i com que tots dos preserven les hormones a punt d’ebullició i, al mateix temps, actuen com a perfectes estúpids, volen i dolen. I si ens trobéssim en aquesta andana d’aquí sis mesos?, diuen. La càmera ressegueix els escenaris ara buits per on la parella s’hi havia passejat. És un final obert, que no satisfà l’espectador estàndard. Però té un eco romàntic. Els curiosos i els àvids no cal que patiu, penso explicar-vos la continuació demà, o demà passat.

16 comentaris:

  1. A l'FNC dius que ho tenen? Primer llegiré les següents crítiques però vaja, suposo que la continuïtat no enganya.

    ResponElimina
  2. Ambdues em varen agradar força. No puc dir res de l'última que no he vist. La parella és, efectivament bonica però a la segona pel·lícula trobo que Delpy fa massa moneries, al final, quan vol imitar a Nina Simone.
    Bona matinada, Allaua!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I què no faríem, Glòria, per seduir algú? (Moneries incloses).

      Elimina
  3. M'han agradat totes, cadascuna en el seu estil i en el seu moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, t'envejo que les hagis vist cadascuna en el seu moment.

      Elimina
  4. Ooh, Allau, com t'estimo!!!
    Com tu, vaig haver de fer la creuada de trobar les dues primeres pel·lícules empesa per les crítiques que vaig sentir de la tercera. I no em vaig endur cap decepció, em van captivar i no just per la "captivació" que pot tenir una història romanticona i tal.
    La última “Before Midnight” em vaig escapar sola al cinema, com cal fer si no vull veure sempre monstres, robots i alienígenes...ehem"..quan reposen pel·lis entre setmana perquè ja han passat de cartellera i són més barates, i no em vaig penedir gens!
    .
    La recomano a gent amb sensibilitats diverses......
    Per cert Galderic, potser millor que no les vegis, no crec que t'agradin !!! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Carme, t'hauràs buscar acompanyants millors, almenys per anar al cinema.

      Elimina
    2. Carme, una pel·lícula així em pot agradar. Jo no sóc de la secta robots com altres... ;-.)

      Elimina
    3. Galde, això caldrà demostrar-ho, en un sentit o en un altre, ben aviat.

      Elimina
  5. El de la foto del mural del darrere, és en Josep Carreras, oi ?

    ResponElimina
  6. Ueeee, que bé que estiguis parlant de la trilogia, i que t'agradi! Frueixo, frueixo, vaig a per la segona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig, Gemma, que aquest trio (o aquest parell) té un munt de fans.

      Elimina
  7. Bé, he picat l'ham. M'acabo de procurar Before Sunrise.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben fet, Mati, no podràs evitar veure'n la resta.

      Elimina