Segones oportunitats

Èxit de l’any a Alemanya (i em consta que també a Àustria) el primer llibre de ficció de l’esplèndidament denominat Timur Vermes inicia la seva dominació mundial amb edicions en holandès, italià i portuguès. A casa nostra disposem de “Ha tornat” i ”Ha vuelto” (Columna i Seix Barral respectivament) sempre amb aquest disseny de portada que és difícil que passi desapercebut.

La premissa és simple: corre l’any 2011 i en un descampat de Berlín es desperta un desconcertat Adolf Hitler. Té cinquanta sis anys, els mateixos que tenia quan suposadament va suïcidar-se al seu búnquer el 30 d’abril de 1945; es diria que per a ell el temps ha quedat suspès durant els darrers seixanta sis anys, i per descomptat, lluny de mostrar-se penedit, les seves idees romanen intactes. Mentre l’ex-Führer es posa al dia sobre l’Alemanya de principis del segle XXI (amb la seva alarmant abundor de turcs i les dones palesament boges que recullen els excrements dels seus gossets), els seus compatriotes reaccionen molt diversament a la seva presència. Els més joves no tenen ni idea de qui és, però per a la resta (atès el decalatge temporal) només pot ser un imitador brillant, potser un còmic subversiu. Com no podria de ser de cap altra manera Hitler acaba en un programa televisiu d’humor i aviat esdevé figura mediàtica. Els seus discursos xenòfobs i de dominació megalòmana, acompanyats de dards enverinats dirigits contra la mediocritat política i humana de l’Alemanya actual, li asseguren inesperades adhesions des de tots els punts de l’espectre polític. Paradoxalment, els menys fanàtics (o sigui els que no són ni nazis nostàlgics, ni víctimes directes del nazisme) són els més disposats a tornar a posar un Hitler a les seves vides. I, mentrestant, Adolf Hitler continua obrint-se pas, sense canviar ni un àpex les seves idees originals.

No cal dir que escriure sobre “Ha tornat” o “Ha vuelto” no té res a veure amb literatura i sí molt amb les notes a peu de pàgina sobre història i contemporaneïtat. No feu cas a la propaganda editorial: el llibre no és divertidíssim; quan heu vist “humor” i “Alemanya” reunits a la mateixa frase? Corregeixo els meus prejudicis: el llibre presenta un humor sòlid, feixuc, però intel·ligent; d’aquells que t’obliga a pensar. Una mostra (en la traducció de Carmen Gauger):

...el teléfono ha de ser teléfono y calendario a la vez y además una máquina de fotos y todo junto. Eso es una sandez absurda y peligrosa que solo lleva a que, por la calle, los jóvenes miren continuamente en sus teléfonos y miles de ellos sean atropellados por los coches. Uno de mis primeros proyectos será prohibir tales teléfonos, es decir, permitírselos sólo a los elementos de raza inferior que aún existan, o quizá incluso imponérselo obligatoriamente. Y luego, por mí, que se queden días enteros, como erizos aplastados, en las principales arterias de tráfico berlinesas…

Potser per aquest paràgraf entendreu les virtuts i defectes del llibre, per una banda una visió crítica del nostre present amb el que pots arribar a estar d’acord… fins que t’adones que en part li estàs donant la raó al propi Adolf Hitler. Aquesta empatia relativa envers un individu que sempre ens ha estat presentat com el dimoni, produeix un indubtable desassossec que no sé si es bo o dolent.

Malgrat l’apèndix amb notes explicatives, un coneixement de la història recent i dels polítics alemanys ajudarà a valorar millor aquesta novel·la.